Columna crítica, Joan Ferré.-
Donde hay
patrón...
…No manda marinero”,
diu una coneguda dita dels pescadors. Ve a significar que, si hi ha algú
que te el comandament reconegut, els demés han d’obeir-lo. Aquesta setmana
de festes patronals s’ha desfermat a Benicarló una crua polèmica sobre si
el dia del patró ha de deixar de ser festa local, encara que siga
provisionalment i per les circumstàncies que es puguen donar un any
concret. Sembla que l’ajuntament del poble tenia el projecte de llevar, el
proper any, la festivitat de Sant Bertomeu per passar-la al mes de Gener,
per Sant Antoni. Els arguments dels qui fan la proposta tenen sentit: al
mes d’agost la major part del poble està de vacances, no passa res per
llevar la festivitat i passar-la a altres dates de l’any que resulta més
difícil aplegar tothom. El plan ha tingut molt mala acollida entre els
sectors més propers a l’esglesia i devots del Sant de la navalla.
Les seves raons també són clares: si treus la festivitat del dia del patró, la
diada més important de la setmana festera d’agost, quin sentit tenen les
festes patronals?. Sant Bartomeu, titular de la principal i més antiga
parròquia del poble, és un patró reconegut entre els benicarlandos. Durant
segles s’han celebrat la fira i festes d’agost al seu honor i, fins
l’arribada de les falles a Benicarló, fa quatre dècades, mai ningú havia
discutit la preeminència de les festes estiuenques sobre qualsevol altra
que es commemora al poble. Paral•lelament, altres sectors laborals i/o
socials de la ciutat han homenatjat els seus sants protectors sense entrar
en contradicció ni competència amb el patró de tots. Així, Sant Pere per
als pescadors, Sant Antoni pels llauradors, Sant Cristòfol pels xofers,
Sant Josep per les falles, Sant Gregori com a titular de la principal
ermita del poble, la Verge del Mar per la seva parròquia, la Verge del
Carme i Santa Bàrbara pel seus carrers, són figures que han rebut un
tracte especial dintre el santoral cadufer.
Però en el conjunt de les
festivitats de l’any, no deixen de ser tripulació santificada a bord del
vaixell benicarlando sota el comandament del patró Sant Bartomeu, que mana
de tots i rep les màximes atencions cada any durant la segona quinzena
d’agost. Es convenient deixar el patró sense dia festiu per traslladar-la
a un subaltern, siga aquest Sant Antoni, Sant Gregori, etc?. És com si
convidarem a dinar al president de la Generalitat i al lloc d’honor
s’assegués el concejal d’urbanisme, per posar un exemple. Si he de
posicionar-me, pot ser optaria per reconèixer el caràcter singular del dia
del patró del poble, i fer-lo festiu permanentment, caiga com caiga dintre
la setmana de festes. Encara més, establiria que les festes de Benicarló
foren sempre entre el 15 i el 24 d’agost, és a dir, el dia del patró el
darrer de festes, amb el concert musical de la nit anterior, una
mascletada a migdia i un gran castell de focs d’artifici final de festes a
la mitja nit del dia 24.
Començant amb un dia assenyalat com la mare de
Déu d’Agost, establiríem un costum que agafa de ple la quinzena més
turística de l’any i que permet a tots, benicarlandos presents i absents,
participar de totes les fetes. En acabar, els joves estudiants que hagen
de presentar-se a exàmens encara tenen dues setmanes per rematar la feina,
molta o poca, que hagen fet durant l’estiu. S’ han de celebrar sempre les
festes eclesiàstiques?. No ho se. En qualsevol cas, i davant aquests
dubtes, be farien els polítics en escoltar el sector de població que més
coses te a dir, els devots i creients que miren per la festa i la tradició.
Als qui els dóna igual, sempre els donarà igual, decidisca el que
decidisca l’ajuntament. En canvi, els qui tenen arguments sòlids, d’ordre
històric, religiós o social, s’han d’escoltar davant una decisió com
aquesta, que pot marcar un abans i en després en l’esperit de les
manifestacions socials d’un poble.
Cròniques des del
Canà, Joaquim Buj
El
TC i la 'Roja'
El Tribunal Constitucional (TC) s'ha de
renovar quan toca. Les regles del joc en un estat que s'anomena democràtic
són per a tothom iguals: govern, entitats, patronals, sindicats, etc. Si
no es fa així, en compte d'anar cap a la (res)pública romana anem cap al
que, fins fa pocs anys, coneixíem com a República Bananera. I més quan la
determinació del que jo considero, tal i com està muntat ara, el braç
jurídic del Partit Popular (el TC) val més que les decisions d'un
Parlament fruit d'unes eleccions lliures, la sobirania d'un poble i les
Corts de tot un Estat elegit per la ciutadania.Qui elegeix els membres del
Tribunal Constitucional? Què és això d'establir quotes per als jutges
conservadors i progressistes? És ben cert que la justícia és cega. Al TC
haurien d'estar els jutges més capacitats de l'Estat espanyol en Dret
Constitucional i elegits per l'estament judicial, independentment de la
seua filiació política. Això de ser jutge i part a la vegada crea
situacions com les actuals on sembla que el PP vol guanyar als tribunals
el que és incapaç d'obtenir mitjançant les votacions dels diputats i
senadors, els representants del poble.
Tot est debat s'ha vist diluït mediàticament
pels triomfs de la selecció espanyola de futbol (i ara la de bàsquet), 'la
Roja'. Victòries obtingudes gràcies a molts jugadors catalans o formats a
Catalunya, que han deixat en un segon pla esta polèmica. Després, la
prohibició dels bous han condemnat definitivament a l'oblit les
reivindicacions d'autogovern i les veritables preocupacions del dia a dia
de catalans i catalanes.
Ilercavònia,
Vicent Sanz.-
 Castelló
espanyol
Acabades les festes de la
majoria dels pobles i ciutats d’aquest nostre espai mental de la
Ilercavònia, reprenem el fil transitòriament aturat en aquestes primeries
passades d’agost. Alguns amics comparteixen al Facebook l’enllaç de la
notícia que publicava en el diari Levante – EMV
titulada “Castelló
supera en identidad nacional a Alicante y se erige en bastión españolista“,
amb el subtítol “El 50% de los castellonenses se siente más español que
valenciano, un nivel superior a todas als autonomías”. La notícia
correspon al
darrer baròmetre autonòmic del CIS en relació a la identificació
nacional. Prenent l’anàlisi feta per provínices, s’observa que les dues
demarcacions en què les persones enquestades es declaren únicament
espanyoles, o més espanyoles que de l’autonomia corresponent, són Alacant
i Castelló. Així doncs, els enquestats d’Alacant i Castelló eviten
identificar-se més valencians que espanyols o bé únicament valencians. A
Castelló, aquests índexs són més esbiaixats cap a la identificació
espanyola que enlloc més de l’estat.
Independentment de la
fiabilitat que la metodologia emprada en l’elaboració dels estudis
d’aquest institut públic espanyol d’investigació social i d’opinió, pot
afirmar-se que aquestes dades suposen una novetat en el panorama
identitari d’aquestes latituds. Tinguem en compte els dos grans tòpics que
cal no perdre de vista en aquestes coses: 1. que hi ha mentides, veritats
i estadístiques; 2. que les preguntes condicionen les respostes. Dit això
i vist amb un distanciament que implique un coneixement no directe de la
societat castellonenca i de l’entramat polític que té, aquestes dades
resulten bastant incomprensibles. Això no obstant i aplicant la dita vella
del meu poble “Del mur se veu la vila” , la lògica s’imposa en la
interpretació d’unes dades d’aquestes característiques si és que es té un
coneixement poc o molt aprofundit de la qüestió. De vegades potser massa
aprofundit, tot s’ha de dir, de manera que els arbres impedeixen de veure
el bosc.
Pareixeria, segons les
dades de l’estudi i la interpretació que se’n fa en l’article mencionat,
que l’evolució d’aquesta identificació respon a la falta de penetració
social i ideològica de la Generalitat. És a dir, a la manca de capacitat
de la institució autonòmica d’articular un àmbit d’identificació
autoreferencial. Pareixeria que la Generalitat hauria d’haver creat i
desenvolupat amb la seua acció de govern un àmbit d’identificació dels
habitants d’Alacant i Castelló envers la seua identitat valenciana.
Entremig, hi ha certament l’arbre de la juxtaposició del gentilici de la
capital, de la província de la capital i de la comunitat autònoma, que no
pot no deixar veure el bosc de la qüestió de fons. És una circumstància
que tan sols es repeteix a Múrcia, l’altra comunitat autònoma en què el
centralisme espanyol guanya terreny a la identificació autòmica. Amb la
petita diferència que la comunitat autònoma de Múrcia no té més que la
sola província murciana. El cas és que aquest procés que hauria de
parèixer lògic no ha tingut lloc. Fins aquí, d’acord. Ara, al meu entendre,
atribuir la causa principal d’aquesta dinàmica a una incapacitat del
govern de la Generalitat és del tot equivocat. El govern valencià ha obrat
en pura lògica a la ideologia del partit que l’ocupa i els resultats del
seu èxit són ben evidents. O no és un èxit d’un partit declaradament
centralista esmicolar el sentiment d’adscripció a l’àmbit autonòmic en
benefici de l’estatal? Fa falta recórrer a l’explicació continguda en la
capçalera d’un dels altres diaris de la capital, Las Provincias,
per donar a entendre quin és l’objectiu nacional del projecte històric de
la dreta valenciana? Doncs això: esdevenir “las provincias” d’un “levante”
espanyol que com a entitat política constituïda no ha existit mai, tot i
visualitzar-se en els mapes del temps de Canal 9. Els mapes del temps
aporten una informació identitària que només cal fixar-s’hi.
L’objectiu de
l’espanyolisme de la dreta valenciana era i és la dissolució de la
identitat valenciana autoreferenciada. Això significa la reducció com més
millor de la identificació valenciana del conjunt del país que més o menys
correspon a l’antic Regne de València, més modernament conegut per País
Valencià. La pol·lució dels símbols, nom inclòs, i la despersonalització
sistemàtica com a política cultural, és un projecte que arranca de la
negociació del primer estatut d’autonomia i que no ha deixat mai d’operar.
I no de manera exclusiva per part de la dreta. Només cal recordar que en
el darrer congrés socialista, en què van posar-se en dubte les sigles del
mateix partit, va abandonar-se l’organització territorial de base comarcal
i es va adoptar la provincial. Els arguments a favor d’aquest canvi poden
ser més o menys raonables, però la direcció del canvi és eloqüent. De fons,
el
provincianisme és l’actitud identitària que s’ha afavorit
intencionadament. Vegem en què consisteix: identificació nacional
espanyola en detriment de la valenciana; elaboració i enaltiment d’un
folklore diferencial sense contingut identitari col·lectiu, és a dir
polític; conversió de la Generalitat en una institució desmanegada al
servei de l’estratègia partidista i increment del poder de la diputació
provincial, que esdevé un govern efectiu que connecta directament amb
l’estructura vuitcentista de l’estat liberal espanyol.
I com a espantall per
agitar quan convinga, l’anticatalanisme. Sentir dir avui que el blaverisme
ha desparegut de la política valenciana és bastant ususal i, tanmateix, un
no acaba de saber bé si aquesta diguem-ne anàlisi forma part de la
desorientació generalitzada o de l’estratègia de la dissolució. Avui, el
blaversime ha passat a formar part de l’espanyolisme banal amb què els
centres d’emissió ideològica depenents de la Generalitat bombardegen
sistemàticament l’opinió pública que controlen, que potser no és tan
majoritària com desitjarien. Davant d’engendres catastròfics com els seus
mitjans de comunicació i sense gaires alternatives més, és lògic que el
personal faça zàpping a la recerca d’un refugi digerible. El blaverisme no
és motiu de controvèrsia perquè ja ningú se’n recorda de res, tota la
cultura de masses és en castellà i està considerat de mal gust reconèixer
que el valencià és llengua catalana. Pobret del qui intente dir o fer res
alternatiu amb poca o molta incidència. Passa a formar part dels
estigmatitzats. I a ningú no li agrada anar amb la llufa penjant. I així
és que hom engoleix les rodes de molí identitàries que li escudellen.
I això que l’enquesta és de
començaments d’any. La següent, després de guanyar Espanya el mundial de
futbol, encara donarà uns resultats més accentuats.
La columna de Sussanna Anglés.-
Curiosidades
extraídas de la red
“En las capas marinas de la
formación Guaranítica, se encuentran numerosos dientes de tiburones de los
géneros Oxyrhina, Lamna, Odontaspis, Notidanus, Scapanorhynchus, Corax y
Synechodus. Los dos últimos se han extinguido. Todas estasas especies son
distintas de las actuales, pero en su mayor parte son idénticas a otras ya
conocidas de los terrenos cretáceos de Europa y Norte América. Algunas
especies de los géneros Lamna y Oxyrhina eran de dimensiones mucho mayores
que las existentes.” “Los tiburones de la formación Patagónica se
distribuyen en los géneros Oxyrhina, Lamna, Odontapis, Notidamus,
Galeocerdo y Carcharodon, todos existentes pero representados por especies
extinguidas que también se encuentran en los terrenos eocenos del
hemisferio boreal. En las mismas capas hay dientes de rayas que indican
animales que debían alcanzar aproximadamente un diámetro de dos metros”.
“En la formación Entrerriana se encuentran los mismos géneros que en la
formación Patagónica, y, además, Hemipristis, Sphirna y Carcharias. Las
especies son, en general, más pequeñas que las de la formación Patagónica
e idénticas a las que se encuentran en las formaciones oligocenas y
miocenas de Europa y Norte América.
Hay, sin embargo, una
especie: el Carcharadon megalodon, que es el tiburón más gigantesco que
haya existido. Los dientes de los tiburones de este género son de contorno
triangular y de bordes cortantes y dentellados como sierras. El más
gigantesco de los tiburones actuales, que es el Carcharodon Rondeleti,
alcanza a tener diez metros de largo y tiene dientes de cinco a seis
centímetros de alto por dos a tres de ancho en la base. Los grandes
dientes del Carcharodon megalodon tienen quince centímetros de alto por
doce de ancho en la base.” Un grupo de peces Condropterigios, cercano de
los tiburones es el de los Cestracionidios, pero con dientes de una forma
completamente distinta, pues son de corona aplastada, parecidos a
habichuelas, destinados no a cortar y despedazar sino a triturar. Es una
familia que tuvo un considerable desarrollo durante la época Mesozoica,
pero que actualmente sólo está representada por el género Cestración,
limitado a las aguas del océano Pacífico. El mismo género ha sido hallado
también, en estado fósil, en Europa y Norte América, pero sólo en las
formaciones cretáceas y alguna vez, aunque muy raramente, en la base del
Eoceno. Es, pues, digno de mención el hecho de la existencia de dientes de
este mismo género en la formación Entrerriana y también en la Patagónica.
Vora l´Ebre, J.Ferré Verge.-
www.laviaaugusta.blogspot.com
Prohibit
Arran de la prohibició de fer curses de toros a Catalunya, s’ha plantejat
el dilema sobre si s’ha de prohibir tot allò que comporti una conducta
incívica per part dels ciutadans.
Jo sóc partidari de no prohibir res si abans es poden prendre altres
mesures correctores. Un dels lemes del maig 68 francès, era: “Prohibit
prohibir”. Una màxima un tant incoherent, però força significativa.
Avui en dia ja estem acostumats a que a la majoria d’establiments
comercials estigui prohibit fumar, a que en hospitals, avions, etc.,
estigui prohibit usar el mòbil i d’altres aparells electrònics, que a
determinats llocs estigui prohibit entrar amb el gos...
Un dels darrers debats a Catalunya, i a d’altres llocs d’Espanya, és si
s’ha de prohibir l’ús del vel integral que usen determinades dones
musulmanes per a entrar als edificis públics. Hi ha ciutats, com Lleida,
que va ser aprovat per la majoria del seus regidors. A d’altres
ajuntaments, en canvi, s’ha acabat rebutjant les mocions que s’han
presentat al respecte per considerar-les electoralistes i anar en contra
de les llibertats individuals de les persones.
Però a l’hora de prohibir, què cal tenir en compte? Crec que la primera
consideració a tenir en compte és que si han de prevaldre els drets propis
per davant dels drets dels altres. Un exemple: fumar perjudicar a tothom.
A aquell que ho fa conscient, sense respectar les advertències que hi ha
als paquets de tabac ni a les persones properes que inhalen el seu fum,
els coneguts com a fumadors passius. Davant de la manca de respecte per
part de la persona fumadora cap als altres, cal habilitar les mesures de
prevenció necessàries per a preservar els drets i la salut dels demés per
damunt del dret individual de fumar de l’individu en qüestió.
Evidentment
no és el mateix en els casos del vel integral o dels toros. Una dona
musulmana amb vel integral, por “fer-nos mal a la vista”, però no posa en
perill la nostra salut. En una corrida de toros, pot afectar-nos si anem i
veiem com sofreix l’animal, però cal pagar l’entrada per a veure
“l’espectacle” (ho he posat entre comentes, perquè hi ha qui no ho
considerarà així) Els toros es fan a un recinte tancat, habilitat només
per aquest tipus d’actes i hi va qui vol anar, de forma voluntària i
conscient. Molts opinaran que, encara que no s’assisteixi a les corrides,
no es pot ignorar el patiment que sofreixen els animals. En aquest aspecte
els hi he de donar la raó, però si comencem prohibint els toros, potser
caldrà replantejar-se moltes coses que, a la vida quotidiana, ens
apareixent d’allò més normals. O es que no pateix un animal que neix per a
ser sacrificat per al consum humà. Primer es criat en pèssimes condicions
(granges súper massificades), transport fins l’escorxador en situació
precària i, finalment, sacrificat amb mètodes força sanguinaris.
Però el debat “toros, sí, toros, no”, va molt més enllà d’una simple
prohibició d’un espectacle considerat per la majoria cruel. Des d’alguns
sectors, sobre tot els mitjans de comunicació d’àmbit nacional espanyol
més bel·ligerants amb Catalunya, han reobert el debat identitari i han
volgut veure en la prohibició un intent més de fractura del poble català
amb l’estat espanyol i desprestigiar d’aquest manera els partits
independentistes de casa nostra.
Des de les Terres de l’Ebre, la prohibició de els curses de toros, ens la
mirem recelosos i preocupats de que un dia no molt llunyà, les
prohibicions pugin arribar a afectar als correbous i altres modalitats
taurines típiques de la nostra terra. El col·lectius anti-taurins, una
vegada han aconseguit el seu propòsit de prohibir les curses de toros a
partir de principis de 2012, ara s’han marcat com a objectiu aconseguir la
prohibició de totes les modalitats taurines. Edicions digitals de diaris
com el Periódico de Catalunya o l’Avui, han preguntat als lectors si s’han
de prohibir els correbous. En tots dos casos, un percentatge superior al
80 % han opinat que “s’haurien de prohibir”.
A les comarques del Sud de Catalunya, igual que les germanes del Nord de
Castelló, els bous són l’essència de la festa i no s’entendria una festa
major sense la presència dels actes taurins tant propis d’aquí: el
correbous, els bous embolats i, a Catalunya, també els bous capalçats.
Columna geogràfica, David Gómez.-
http://magosdelageografia.blogspot.com/
Antiguos enclaves
geográficos atribuidos a Vinaròs
Durante buena parte del
siglo XIX, así como inicios del XX, la preocupación por averiguar la
posición geográfica de antiguas poblaciones que se han ido recogiendo en
la memoria de viejos documentos, marcó un antes y un después en el estilo
y la forma de investigación de la geografía de la época. En este caso, a
través de múltiples eruditos que intentaron establecer una serie de
principios, y que cada uno defendió de la mejor manera que pudo, sobre
cual pudo ser la distribución política, de las ciudades y villas que
antaño configuraban nuestro primitivo sistema territorial. Esta
interesante, y fabulosa visión del momento, llevó a la publicación de
muchos trabajos en donde se escribieron una gran cantidad de hipótesis y
teorías. Como era de esperar, en esa designación de posiciones y
localizaciones de viejas poblaciones, se mencionaron un número razonable
de asentamientos. En nuestro caso, nos interesa Vinaròs, motivo por el que
destacaremos algunas de esas citas más importantes, con las que nuestra
ciudad ha creido ser identificada. Algunos de esos datos se han extraído
de la “Ora maritima” de Rufo Festo Avieno (s. IV d.C.), donde encontramos
una gran cantidad de poblaciones, recogidas probablemente mediante textos
antiguos que se remontaban a varios siglos de anterioridad, ya existentes
en la época pre-romana.
Resulta curiosa la visión que se tenía de nuestro
pasado por los grandes eruditos del momento, en donde obviamente,
apreciamos muchos errores, puesto que en la actualidad se cuenta con una
disponibilidad de fuentes y estudios, que estos señores jamás tuvieron al
alcance, aumentando aún mas si cabe, el reconocimiento, así como el
esfuerzo y la capacidad de indagar en la historia de dichas personas. Un
fenómeno que acabó desembocando en una corriente de la geografía histórica
en donde la escasez de medios y referencias, era uno de los principales
elementos contra los que éstos debían de hacer frente. Esta preocupación
por querer localizar antiguos enclaves geográficos, la apreciamos a
principios del siglo XVI a través de autores como el ilustre Beuter, quien
ya dejó constancia en su crónica general, concretamente en el lib, I, cap.
XIX , de que “Vinaròs era la Hiero dels temps dels cartaginesos.
Diu que
deu anys passats de la destrucció de Sagunto, o siga l´any 2.108 del
Diluvi, veent-se Roma molt apurada en la guerra que sostenia en Espanya
contra els cartaginesos, enviá a Scipió, dit mes avant l´Africá i el Gran,
qui desembarcá a Ampuries i des d´allí es traslladá a Tarragona on passá
l´ivern. A l´istiu, Scipió aná de Tarragona, per l´Ampolla, a “Hiero que
ara diuen Binarós... “(Borrás Jarque, 1929, 13 TI). Por otra parte, este
intento de búsqueda, es sólo una muestra más, de las que ya levantó sus
disputas y discusiones entre geógrafos e historiadores del momento. Como
ejemplo citamos los siguientes lugares: *Histria/Histra*: ya desde siglos
atrás comprobamos la preocupación por los estudiosos del momento, sobre
como intentar localizar este conjunto de ciudades, de las que casi nada
conocemos. En el caso de Histria/Histra,/Hystria…, (dependiendo del autor
que lo escriba), observamoss como sigue habiendo un cierto desconcierto en
cuanto a su ubicación dentro de nuestro marco geográfico. Tenemos una
corriente muy antigua, que la sitúa en la zona de
Peníscola-Benicarló-Vinaròs.
Ello en parte tiene algo de fundamento, si
realmente queremos buscar la similitud toponímica existente entre la Serra
de “Irta” y el mote “Histra”. Aunque este hecho no debe extrañarnos, pues
“se ha llegado ha decir que esta tierra fue fundada por los griegos cuando
habitaban la población del antiguo Benicarló, recibiendo durante su primer
periodo de vida el nombre de “Histria”, que viene a significar “Pueblo de
Viñas” según Mundina. Algo que remarca él cronista en el siglo XIX, debido
a la proximidad que había entre estos dos municipios vecinos
(Vinaròs-Benicarló). Algo de lo que hacen eco autores como Bayerri (1933),
refiriéndose al propio Mundina, especialmente cuando nos dice que “No han
faltado, aun en tiempos modernos, quienes han localizado Histria en el
solar de Vinaroz (prov. de Castellón), suponiéndola fundada por los
Griegos cuando habitaban la villa de Benicarló”, (Bayerri, 1933, 85).
(Continuará...)
Cor Da Capo Benicarló
Durant aquest estiu, el Cor
Da Capo Benicarló ha tingut el plaer de compartir la seua música amb tots
vosaltres en dues ocasions. La primera va ser al concert del passat 21
d’agost, on va tenir la sort de poder cantar en un marc incomparable i una
acústica excel•lent: la sala gòtica del castell de Peníscola. Durant la
primera part, l’espectador va poder gaudir de l’estil nacionalista rus: la
Sonata per a dos violins op.56 (1932), del compositor S. Prokofiev,
interpretada per Mª Carmen Gellida Albiol i Xavier Pericàs Serra. La
segona part, oferida pel Cor Da Capo, va acabar de compondre l’escena. Va
ser un concert amb molta tècnica, nivell i música de cambra, tant per part
dels músics com dels cantaires, que van emocionar l’espectador; i és que,
quan la música es viu, arriba sense límits. La segona ocasió va ser el dia
24 d’agost, dia del nostre patró, sant Bartomeu, a l’auditori de
Benicarló, on es va dur a terme el II Concert de Festes Patronals, titulat
“Un tast de música de cambra des del Romanticisme fins als nostres temps”.
«Dones i gentilhomes, benvinguts a la meua humil cambra. Músics, podeu
començar!».
Amb aquestes paraules del
rei de palau, com a l’època, es convidava l’espectador a gaudir de la
música de cambra. En la primera part, MªCarmen Gellida Albiol (violí) i
Isabel Fèlix Ayo (piano) interpretaven dues sonates completes: la primera
de J. Brahms i la segona de J. Turina. És una sort per al Cor Da Capo
poder comptar en els dos concerts amb uns companys de cartell tan
extraordinaris i poder oferir-los al nostre públic, que tant va gaudir
escoltant-los. Des d’ací volem agrair l’esforç de la nostra directora, que
ho ha fet possible. En la segona part, el nostre Cor va interpretar, en
ambdues ocasions i com ja el caracteritza, un repertori variat i
pràcticament tot d’estrena. Va iniciar el concert amb una selecció de
tangos, un estil en què també és novençà el cor: Adiós muchachos, El
último café, Uno i El dia que me quieras, amb Enoc Altabás com a baríton
encarregat d’interpretar el romàntic i emotiu solo en aquest últim.
Van ser tonades i lletres
conegudes d’ahir, amb històries melangioses i amargues, de desamor i de
pena, que van entusiasmar el nostre fidel públic. Seguidament, Da Capo va
canviar d’aires amb un son anomenat Negro Bembón, i en aquesta ocasió, la
solista va ser la soprano Alba Dobón. A continuació, va estrenar Bohemian
Rapsody, del grup Queen, en què Ángel Bascuñana va ser el tenor solista; i
no podem passar per alt que va deixar a tots bocabadats amb la seua
intervenció, a pesar de ser una obra de molt difícil interpretació tant
per al cor com per al solista. Just després, fou el torn de la coneguda
cançó brasilera Garota de Ipanema, que va ser com el sorbet de llima
després de l’entrecot: dolça, refrescant i lleugera.
En penúltim lloc, el cor
benicarlando va interpretar la Fuga Geogràfica, una peça que busca els
efectes sonors a partir dels recursos de la veu parlada i que es basa en
la combinació en forma fugada de diferents i difícils combinacions
rítmiques. I, finalment, va tancar el concert amb la coneguda Short People,
de Randy Newman. Tot aquest acte va estar lligat amb l’original
presentació oferida en veu en off per Felip Gumbau Morera, i va estar ple
d’agraïments i xicotets però emotius homenatges, tant per als cantaires
que han de marxar, com el nostre Ximo Quixal, com per a altres que estan
donant-nos sempre tot el seu suport, com David Guzmán, i també per als
presidents, Pablo Bustos i Ana Mañes, que molt prompte seran pares. I tot
això en el marc d’un auditori de festa ple d’un públic que, a jutjar pels
aplaudiments, estava més que content! Així doncs, esperem que tots els que
vau assistir als concerts hàgeu gaudit escoltant-nos tant com ho vam fer
nosaltres oferint-vos-el. Esperem comptar novament amb la vostra companyia
durant el proper concert.
Nou article de
l´Associació de Veïns Mgjorn
--
ACCIÓ ECOLOGISTA-AGRÓ,
ECOLOGISTAS EN ACCIÓN-GER Y GECEN
Los ayuntamientos
pueden aprobar las mociones que deseen en apoyo al parany y opinar al
respecto lo que estimen oportuno, pero han de cumplir la Ley y las
sentencias judiciales. Sentencias judiciales que impiden desde el año 2002
cazar en parany, aunque parece que esto es ignorado por los ayuntamientos.
Por ello las asociaciones hemos solicitado por escrito a los ayuntamientos
donde más se practica esta caza ilegal, y que además disponen de policía
local y/o rural, que remitan el listado de las denuncias formuladas por
dichas policías en sus respectivos municipios. No denunciar porque no se
quiere denunciar es prevaricar. Vila-real, Borriana, Almassora, L’Alcora,
Onda, Betxí, Castelló, Vinaròs, Benicarló, Xilxes, Moncofa, Alqueries y
Borriol, que disponen de policía local, han de dar explicaciones de los
motivos por los cuales no se persigue al parany en sus municipios,
municipios sujetos al estado de derecho como todos. No hay explicación
alguna que justifique cómo, por ejemplo en Vila-real, la policía local y
posteriormente el SEPRONA persiguen y detienen a los furtivos que recogen
caracoles en el término municipal e ignoran premeditadamente a quienes
cazan especies de aves protegidas utilizando el parany. Paranys que, a
diferencia de los furtivos del caracol no corren ni se esconden y que
todos sabemos dónde están durante un mes seguido.
|
|
Columna saludable, Adolfo Cabadés
(*)
Más beneficios
del chocolate
El tomar chocolate algunas
veces a la semana puede reducir hasta un tercio la incidencia de
insuficiencia cardiaca. Datos de un estudio realizado en Suecia en 30.000
mujeres y publicado hace dos semanas en Circulation Heart Failure muestran
que la ingestión de chocolate dos o tres veces a la semana disminuía un
treinta y dos por ciento la insuficiencia cardiaca en un período de
seguimiento de hasta nueve años.
Este efecto es
especialmente notable en los chocolates negros, muy ricos en cacao, que
contienen flavonoides, responsables en gran parte de los efectos
saludables del chocolate. Las mujeres que consumían chocolate más de tres
veces a la semana no presentaron estos efectos saludables probablemente
por el exceso de calorías y de grasas que ello supone. Dado que los
efectos favorables del chocolate sobre la presión arterial y otros
factores de riesgo vascular son iguales en hombres y mujeres, cabe suponer
que el efecto de prevención de la insuficiencia cardiaca, demostrado en
mujeres, se extienda también a los hombres.
(*)
Presidente de AVEYPA. Presidente de honor de INSVACOR
Columna literària, Alicia Coscollano
enabril73mil@hotmail.com
I
love Barcelona
Al barri gòtic el cel
s’obri per acollir la pedra grisa del pas dels dies i dels fums centenaris.
La grisor adquireix la seua màxima expressió en cobrir la construcció i
les bastides de vent que en el pas del temps han anat conformant els
idiomes. A peu de carrer xinès, japonès, italià, alemany, castellà, angles...
ni rastre de la imposició idiomàtica tan utilitzada políticament. La gent
és un altra cosa, sortosament. Barcelona és, s’ha convertit, en un reclam
meravellós de cultures. Qui va dir que des dels organismes, i amb català,
no es pot anar a cap lloc del món? No hi cal anar, perquè són ells els que
vénen. Per les boques humides i ardents del metro que et transporten d’una
part a l’altra de la espectacular bèstia urbana, d’una façana dissenyada
des del deliri fins la catedral, de la Sagrada família amb les vigilants
sargantanes fins la inscripció a les pedres de un altra catedral, no tan
ambiciosa, però construïda amb la mística, ben entesa, que tan poc es
practica actualment.
Vençuda per la bellesa reconec amb el pas dels dies
que no m’he perdut res deixant passar un viatge que em portava més llunys
-vivim en un món que depèn de les distàncies i passar-ho bé està
íntimament relacionat amb la distància que es recorre- i agraeixo per una
vegada a la crisi el fet de haver actuat com un ganivet retallant temps i
quilòmetres per tal de retrobar-me amb la vella Europa més mediterrània,
amb una de les ciutats estèticament més antigues i a la vegada més
innovadores, amb la preciosa i estimada Barcelona.
Del romànic del MNAC a
l’Eixample amb els cartells de la pròxima estrena inaugural del Teatre
Lliure el dia 1 de setembre: una persona de casa, Carles Santos i
Belmonte. Del Museu Picasso a l’olor a segles del paviment, al museu del
mamut i la botiga de la màgia on es poden trobar llibres de física
reglamentada, de la nina típica i tòpica amb vestit folklòric als Parc de
la Ciutadella, del restaurant vegetarià al japonès i al bar de tota la
vida del plat combinat ara regentat per amables xinesos que han après amb
molta cura l’art de fregir els calamars. Tot és possible a Barcelona. Fins
i tot, retrobar-se amb un mateix.
Columna històrica, Alfred Gómez.-
Vinaròs, junio de
1929 (II)
A principios de junio de
1929 Vinaròs se preparaba ya para las Fiestas de San Juan. Sin duda, uno
de los espectáculos estelares era la Corrida de toros que ese año contaba
en el cartel con los diestros Nicanor Villalta, Juan Armillita y Enrique
Torres. Paralelamente se ultimaba la exposición de arte en el Grupo
Escolar, y se anunciaba la inauguración del reformado Balneario Miramar
con nuevas casetas para los bañistas. En el aspecto estudiantil, se
animaba al Sr. Manuel Foguet Mateu que se había desplazado a Barcelona
para examinarse de Magisterio; se felicitaba a Paco Fernández, el hijo del
capitán de carabineros por haber aprobado los cursos de bachillerato, y a
Dolores Juan Cañada por haber obtenido sobresaliente en los exámenes para
comadrona y practicante de cirugía.
En el aspecto industrial y
de servicios, se anunciaba que la casa de gaseosas de Hilarión Talavera
había adquirido un nuevo camión “Unic” para el reparto, y que estaba en
marcha la nueva fábrica de gaseosas y sifones de Juan Talavera, en la
calle Colón. En la revista, así mismo se publicitaban, por ejemplo, el
escultor Paulino Caballero, los chocolates Gombáu, los mejillones de la
marca Pérez “el aperitivo de las sultanas” o la clínica veterinaria de
Arturo Canals. En el aspecto musical se resaltaba el éxito obtenido por la
nueva banda de cornetas y tambores de la “Alianza” integrada por los niños
Agustín Forner, Jose Castell, Juan Puig, Miguel Vidal, Marcelino y
Bordanave. Por último, se recordaba a los vecinos que debían pasar a pagar
las contribuciones urbanas, en casa de Miquel Balociat, ya que se acababa
el plazo. El sábado 9 de Junio, el “Heraldo de Vinaròs” abría sus páginas
con la publicación de las normas de la Carrera Ciclista organizada por el
Diario y supervisada por D. Manuel Foguet. De las mismas destacaba que
solo podrían participar corredores de segunda y tercera categoría, con
licencia de la Unión Velocipédica Española, estableciéndose un premio para
el vencedor de 200 pts. Los gastos de inscripción eran de 2 pts.
En las
actas de la Sesión plenaria del Ayuntamiento, siendo alcalde el Sr.
Higinio Roca se trataron varios puntos, entre los que resaltamos la
aprobación de las obras del Mercado. Se acordó así mismo adquirir una
bandera nueva. También se acordó proponer la creación de una Escuela de
Dibujo nombrando como profesor a D. Francisco Argemí con un sueldo de
1.200 ptas.; para la construcción de la iglesia de Santa Magdalena se
propuso un solar en el Paseo Marítimo (antes llamado del Marqués de
Benicarló). En la sesión siguiente se trataron los temas de las
urbanización de las calles Alfonso XIII, Camí Carreró y Paseo Muralla . De
entre las noticias breves resaltamos por ejemplo la apertura del Museo
catedralicio de Granada, promovido por el vinarocense Luis López Dóriga,
dean de la Catedral andaluza. Así mismo se establecía la subasta de los
puestos en el nuevo mercado que se iba a levantar (el actual) con tarifas
que oscilaban entre las 30, 14 y 0.60 pts. al mes. por casilla. Por último
se solicitaba a la Compañía de Ferrocarriles que los trenes expreso entre
Sevilla y Barcelona puestos en circulación para fomentar el turismo,
pararan un minuto en Vinaròs.
Ágora de los lectores
Diporama
Daniel Laugier, Clermont
Ferrand (Francia)
(respondiendo a A.Abella).- Muy contento por
encontrar a alguien que conoce el PTE en Vinaròs! Me alegro de ver un
praticante por allà. Utilizo la version Deluxe para permitir a los amigos
posedores de Mac ver mis diaporamas. En cuanto a la exportacion en Youtube
lo he intendado algunas veces, sin estar convencido, como la mayoria de
los amigos diaporamistas ; en vez de ver una imagen de 1728 x 1080 px ( en
mi caso ) , ves una pequeña ventana de 420 x 262 ; si tienes una muy buena
connexion, puedes obtener lo que llaman HD, pero es solamente 720 x 450
cuando se puede obtener y despues de haber dejado cargar un buen rato. Las
transiciones no son suaves como en el exe. Y al fin, has pasado mas tiempo
que para descarger un.exe sin tener satisfacción visual que se puede
esperar. No sé si frecuentas algún forum de PTE ; en los tres a los cuales
participo, no conozco nadie que ponga asi sus diaporamas , menos dos o
tres para dar la gana de descargar . Y de esta opcion , se habla ahora muy
poco.
Aqui
he puesto esta Ruta N. 8. Dime lo que piensas del resultado. Si
tienes algunas ideas de asunto de fotos para un diaporama en la zona ,
gracias de comunicarmela.
Quiero contestar al Señor Santiago Roig. Gracias por haber tomado el
tiempo de hacer un comentario a propósito de este diaporama y de su
contenido . Muy contento de esta pequeña revista que contiene lo
suficiente para guiarse ; si uno quiere mas información, se encuentra en
otro sitio . Como Ud , me gustaría ver mas presentaciones de estas tierras
. Para otras ( la mía por ejemplo )
Aquí
, ( PC ) , y
Mac
uno de un pueblo cerca de mi
casa donde se reunieron Harley de todos países ( he visto españoles , de
los cuales una superba toledana..) A propósito del peso : resulta de la
talla de las fotos : 1728 x 1080 para la mayoridad ; una panorámica de
2313 x 1080 y otra ( con un zoom ) de 2404 x 1341 ; es bien claro que si
uno quiere mantener una cierta calidad , se debe utilizar una compresión
bastante alta ( 61 para mi ) . Las fotos así tratadas llegan a un peso de
25 Mo ; el sonido , convertido en .ogg, llega a 4, 52 Mo . He elegido
voluntariamente no poner les informaciones sobre las vistas por no
perturbar la visión si se proyecta .... Con este base , el peso no seria
mas ligero utilizando el PPS , y le aseguro que no tendría la misma
calidad de salida , sin hablar de la suavidad de las transiciones . Como
muchos de los diaporamistas , he empezado con PPS y , con suerte , he
podido participar a les tests de PTE desde 2002 , casi al principio de su
desarrollo . El motor de este programa es muy ligero.
PTE (Picture
to Exe) esta
desarrollado por un joven ruso , Igor Kokarev , en el mundo PC ; en el
lienzo indicado , puede encontrar una versión de prueba válida para 10
fotos . El programa va evolucionando muy a menudo : dos versiones fijadas (
definitivas ) al año , aproximadamente . Permite colocar una transición al
1/1000 de segunda , reproductible precisamente . Muchas transiciones están
previstas , y cada uno puede improvisar manejando los mandos de tercera
dimensión rotación, etc ... Ahora , puede estar visto por los posesores
de Mac . Pruébalo y vera como dejara el Power Point , incluso para
presentaciones profesionales . El aventaja de esta talla es la posibilidad
de ver el diaporama en su HD tele , vía un enchufe HDMI , o trasformado
en un HD DVD ; para el net de hoy , es muy poco peso ; Si Ud quiere
transmitir el diaporama , mande los lienzos a su correspondiente quien lo
descargara como Ud lo ha hecho ... Mas fácil no veo . He sido muy largo
... Deseo haber contestado a sus preguntas ... Si tiene otras , cuando
quiere ! Pienso ir pronto por allá y tengo una idea de diaporama sobre
Vinaroz según la evolución de las obras del paseo ... Cordialmente . PS :
por favor , disculpe las faltas !
Proyecto Castor
Plataforma Ciutadana en
Defensa de les Terres del Sénia
PROYECTO CASTOR: “NO TODO LO QUE BRILLA ES ORO” Foto: www.lasprovincias.es
Esta misma semana la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del
Sénia ha denunciado ante la Dirección General de la Marina Mercante de
Madrid, la Dirección General de Puertos, Aeropuertos y Costas de Valencia,
Capitanía Marítima de Castellón, y la Dirección General para el Cambio
Climático de la Generalitat Valenciana la falta de un plan interior de
contingencias por contaminación marina accidental del proyecto “Castor” de
almacenamiento de gas natural. Actualmente se están ejecutando los
trabajos de construcción de la plataforma marina del proyecto Castor de
almacenamiento de gas natural en el t.m. de Vinaròs, a solicitud de la
empresa promotora ESCAL UGS. Este antiguo yacimiento de hidrocarburos,
donde ahora va a inyectarse gas, se explotaba por la empresa Shell, hasta
que la abandonó al dejar de ser rentable económicamente, por lo que
todavía queda una importante bolsa de petróleo residual en su interior.
Este “doble añadido de contaminantes”, junto con la falta de medidas para
la prevención y contención ante el riesgo de posibles derrames
accidentales de hidrocarburos y otros productos contaminantes al mar,
pueden tener graves consecuencias para las actividades costeras de toda la
zona litoral, así como para los recursos pesqueros y el turismo, además de
la proximidad del parque natural del Delta del Ebro y les Illes
Columbretes. El Convenio Internacional sobre cooperación, preparación y
lucha contra la contaminación por hidrocarburos de 1990, ratificado por
España el 3 de diciembre de 1993 establece que tanto las instalaciones del
interior como los puertos marítimos y las instalaciones marítimas, de
manipulación de hidrocarburos sometidas a la jurisdicción de una de las
Partes del Convenio deberán disponer de Planes de Emergencia en caso de
contaminación por hidrocarburos. Dichos planes son los denominados "planes
interiores de contingencias". Los Planes Interiores de Contingencias deben
ser aprobados por los órganos competentes de las comunidades autónomas en
cuyo territorio se encuentren las instalaciones. Como requisito previo a
la aprobación de estos planes, se establece que deberá solicitarse informe
a la Capitanía Marítima correspondiente, la cual dispondrá una inspección
de las instalaciones, de acuerdo con el marco competencial. De igual forma
el Plan Interior de Contingencias debe cumplir “todos” los aspectos
técnicos y administrativos que afectan a todas las operaciones con
hidrocarburos que se realizan en nuestras costas y aguas, incluido el
suministro de combustible a buques y otros, por lo que el art. 3.2 del RD
253/2004 de 13 de febrero, establece que “en el caso de una instalación
mar adentro, la aprobación de su plan interior de contingencias y del
estudio corresponderá a la Dirección General de la Marina Mercante del
Ministerio de Fomento. Debido al carácter multifactorial de las
actuaciones que deben ponerse en marcha en caso de accidentes con
consecuencias de contaminación marina, la Plataforma Ciutadana en Defensa
de les Terres del Sénia ha exigido de las administraciones públicas que
actúen con la mayor responsabilidad, en uso de sus competencias
sectoriales, ante el riesgo por contaminación marina accidental que
conlleva el proyecto “Castor” de almacenamiento de gas para el conjunto
del territorio.
Desde la Dirección General de Sostenibilidad de la Costa y del Mar (Servicio Provincial de Costas de
Castellón), se comunicó a la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres
del Sénia, la propuesta de otorgamiento a la sociedad mercantil ESCAL UGS
SL de la concesión de ocupación de unos 4.770.000 m2 de bienes del dominio
público marítimo-terrestre con destino a la ejecución del proyecto de
“almacenamiento subterráneo de gas natural Castor” en el t.m. de Vinaròs.
Por razón de competencias, la Plataforma Ciutadana en Defensa de les
Terres del Sénia ha solicitado a dicha administración información sobre se
ha iniciado o aprobado el correspondiente plan especial que regule y
defina las características y los nuevos usos (industriales) del puerto de
Vinaròs. Esta necesidad viene ratificada incluso por parte de los
Servicios Técnicos del Ayuntamiento de Vinaròs, en el informe emitido en
fecha 13/11/2009, relativo a la “adenda del proyecto de instalaciones
terrestres asociadas al gasoducto de almacenamiento subterráneo de gas
natural” (Asunto: 015430), por cuanto se concluye que: · “Sin embargo, el
carácter de este tipo de instalación, y la necesidad de establecerse en
terrenos a determinadas distancias de los suelos urbano y urbanizables,
hace técnicamente imposible no atravesar las zonas de protección citadas,
por lo que parece que el instrumento adecuado para llevar a cabo esta
infraestructura sería el plan especial (o la tramitación del proyecto como
tal) de acuerdo con los artículos 38 y 98 de la LUV, mediante el cual se
establecieran las restricciones en las zonas de protección, así como el
régimen o las limitaciones a la propiedad de los suelos por los que
discurre la infraestructura y su zona de protección, en su caso”.
Debe destacarse por su
importancia que para poder otorgar dicha concesión de bienes demaniales a
la empresa promotora ESCAL UGS, primero debe de haberse tramitado y
aprobado por parte de la autoridad portuaria, el correspondiente plan
especial que incluya los nuevos usos, pues el art. 63 (ámbito de
exigencia) de la Ley 27/1992, de 24 de noviembre, de Puertos del Estado y
de la Marina Mercante, establece que “Las solicitudes de concesión sólo
podrán referirse a obras, instalaciones o usos compatibles con las normas
y preceptos que establezca el plan especial de ordenación del espacio
portuario o, en su defecto, el plan de utilización del mismo.” El plan
especial debe incluir, pues, entre sus determinaciones las medidas y
previsiones necesarias para garantizar una eficiente y adecuada
explotación del espacio portuario, su desarrollo y su conexión con los
sistemas generales de transporte terrestre, pues tal y como se informaba
en los medios de comunicación: “Cuando se acaben las obras habrá nueva
lonja pesquera, un muelle de atraque para el proyecto Castor y 22.000
metros cuadrados para instalaciones industriales, tanto varaderos como
astilleros. " (.../...) Por otro lado, la Generalitat está desarrollando
un plan especial para resolver la zona de contacto puerto-ciudad.”
http://www.diariocriticocv.com
No queremos pensar que se hayan autorizado dichos usos sin haber aprobado
previamente dicho plan especial, destinando un puerto pesquero para el
desarrollo de actividades industriales por “real decreto”.
Partits polítics
En este
apartado reproducimos los textos sobre temas locales o comarcales que nos
envían los partidos o representantes políticos.
F.Martínez, presidente
en funciones Diput.
El presidente en funciones de la Diputación, Francisco Martínez, ha
lamentado “la enésima afrenta a la provincia de Castellón por parte del
ministro José Blanco en materia de infraestructuras viarias. Ni AVE, ni
N-340, ni A-7 para las comarcas de Castellón. A pesar de que el ministerio
ha elevado de 500 a 700 millones de euros la cantidad disponible para el
reajuste de infraestructuras, el resultado es el mismo: Andalucía 12 obras
ampliadas, Cataluña 9 obras impulsadas…Castellón 0 obras a realizar.
Porque aunque se ha anunciado que la N-340 en el Maestrat recibirá un
impulso, no se ha concretado ni un euro para realizarla. El talante de
Zapatero en materia de desarrollo solo se aplica en las comunidades en las
que gobierna y ese talante se transforma en desprecio en las que no lo
hace. De todos modos, no nos sorprende, lo esperábamos. Estamos ante una
nueva discriminación sobre discriminación del gobierno socialista. Tras
este anuncio el señor Alarte y su vocero provincial, Francesc Colomer,
deberían de replantearse su continuidad si quieren evitar ser cómplices de
esta nuevo veto al desarrollo de la provincia”.
PP Vinaròs
En el inicio del nuevo
curso político, el Concejal y Diputado Autonómico Mariano Castejón, ha
transmitido a los medios de comunicación las líneas generales que marcarán
el trabajo del Grupo Popular de Vinaròs en los próximos meses: “Seguiremos
mantenido un trabajo constante de oposición constructiva, controlando al
gobierno, exigiendo el cumplimiento de sus promesas y aportando las
iniciativas adecuadas para nuestra ciudad” -ha destacado Castejón- que
además puntualizaba que “estos últimos años en la oposición nos han
servido para conocer con mucha más profundidad las deficiencias de Vinaròs
y las exigencias de los ciudadanos y estamos preparados para seguir
defendiendo y reivindicando las necesidades de los vinarocenses”. Sobre
los problemas pendientes, Castejón responsabilizaba directamente al tándem
PSOE-PVI, al culparles de haber perdido demasiado tiempo en cosas sin
sentido ni interés, actuando como oposición de la oposición. “Si tenemos
problemas pendientes es por la falta de criterio del equipo de gobierno,
que pretende suplir la debilidad de su minoría con el abuso de poder por
parte del alcalde. Crean problemas donde no los hay y son incapaces de
solucionar los existentes”. –Manifestaba el concejal y diputado
vinarocense. Castejón también se ha referido a cómo se perfila el nuevo
periodo en les Corts Valencianes: “afrontaremos los temas que más les
interesan a los valencianos para que nuestra Comunitat sea símbolo de
progreso y prosperidad, como las infraestructuras, la seguridad, la
financiación o el agua que seguirán siendo los ejes de nuestra política,
además de otras iniciativas relacionadas con los agravios continuos del
Gobierno socialista hacia nuestra Comunitat, con temas como costas, parany,
etc. Seguiremos exigiendo que se cumpla con lo que se prometió por parte
del Gobierno socialista, pues es primordial que se lleven adelante
infraestructuras fundamentales como la llegada del AVE a nuestra
provincia, o el desdoblamiento de la N-340, o que no se quede en el aire
la A-68. Si los socialistas tienen sentido común y responsabilidad en la
defensa de los intereses de los valencianos, apoyarán nuestras
iniciativas.
En caso contrario,
demostrarán una vez más su sometimiento absoluto a los agravios de
Zapatero a la Comunitat.” Castejón también marcaba las diferencias
existentes entre el gobierno de Camps y Zapatero, así destacaba que el
“gobierno de Francisco Camps ha rebajado los impuestos de los valencianos
que hoy disfrutamos del más amplio conjunto de beneficios fiscales de todo
el país. Frente a ello encontramos los despropósitos de Zapatero, el que
se autodenominaba el más social, y sólo ha sabido recortar los derechos de
los ciudadanos, subir impuestos como el IVA, recortar sueldos, pensiones,
eliminar beneficios para las madres o dejar en el limbo infraestructuras
necesarias para el crecimiento de nuestra Comarca. Las obras de la N-232
han sido paralizadas y después de muchos años de mentiras, siguen
pendientes los trazados del puerto de Querol y Mas de la Torreta y hasta
el senador socialista Cardona admite que todavía se demorará más por los
recortes de Fomento”.
Bloc Benicarló
El Bloc lamenta que una
colla de radicals embruten el poble amb consignes nazis plenes d’odi i de
referències feixistes faltes de respecte i de democràcia. La passada nit
del 19 d’agost la ciutat de Benicarló va tornar a aparéixer pintada amb
consignes nazis. No feia ni una setmana que l’empresa encarregada de
netejar els grafittis i les pintades havia fet una neteja per tota la
ciutat, fet que segurament ha motivat als grups extremistes i radicals a
tornar a deixar la seua empremta embrutant tant edificis públics com
privats. Un dels llocs triat ha estat la seu del Bloc i per als
responsables del Bloc “aquesta gent no entén que pintant la seu del Bloc
estan pintant una paret privada que és d’una finca de veïns i també de
propietaris que res tenen a veure amb el Bloc ”.
A més a més el secretari
comarcal del Bloc lamentava en clau ideològica “la manera d’actuar que
aquestes persones tenen contra qui no pensa com ells”. Ferrer recordava
que en “democràcia totes les idees no violentes es poden defensar amb
diàleg i respecte” i no entenia com pogués haver persones que al 2010
encara defensaren aquestes idees i actuacions desfasades i fora de lloc
per la càrrega de violència i retallada de llibertats, fets que avui en
dia encara estan perseguides pels tribunals internacionals. Ferrer feia
memòria i criticava al subdelegat del Govern a Castelló, Antonio Lorenzo
per les manifestacions fetes dies abans referents a la baixada dels
delictes en la província de Castelló. Ferrer es lamentava i recordava a
Lorenzo “la impunitat en la que actuen aquests grups radicals en nombroses
ocasions” i explicava que defensar la violència i el terrorisme estan
prohibits per les lleis estatals, vinguen de l’extrema dreta o de
l’extrema esquerra i concloïa “no recordar cap detenció de persones
vinculades a aquest tipus de violència”. També estigué crític amb l’equip
de govern del PP a Benicarló per incomplir les promeses d’acabar amb la
delinqüència i es lamentava que en els últims tres anys de govern del PP a
Benicarló grup radicals havien atemptat contra la seu del Bloc en quatre
ocasions, pintant les parets amb símbols nazis i d’extrema dreta.
ERPV Benicarló
Este año 2010 se conmemora
el centenario del nacimiento del poeta alicantino Miguel Hernández, quien
fue condenado a muerte por su compromiso con las causas populares y con
los ideales de progreso y cultura que acompañaron el advenimiento de la II
República.
Por todo ello desde el
grupo local de EUPV hemos querido rendir homenaje a Miguel Hernández y a
tantos y tantas cientos de miles de españoles que, como el poeta
alicantino, sufrieron la brutal represión de la dictadura franquista. Con
el objeto de celebrar la memoria del poeta injustamente condenado por
defender al gobierno legítimo de la II República, más de medio centenar de
benicarlandos poblamos la tarde del 26 de agosto con palabras, poesía y
música; pero también con una reivindicación: memoria, justicia y
reparación para las víctimas del fascismo. Finalmente quienes formamos
parte del grupo local de EUPV queremos agradecer a Marina Albiol, la joven
diputada comunista de EUPV en las Cortes valencianas, su compromiso y
colaboración con la reivindicación republicana y el grupo humano que en
torno a ella se ha consolidado en nuestra ciudad. Dar las gracias también
a todos los vecinos que decidieron compartir esta agradable velada con
nosotros, así como a los jóvenes artistas locales que altruistamente
participaron en dicho homenaje y sin los cuales no hubiese sido posible su
realización. Son ellos los que nos animan a renovar nuestro decidido
compromiso con la reivindicación republicana y a seguir manteniendo
nuestra infatigable lucha por la recuperación de la memoria histórica.
Iniciativa
La diputada autonòmica
d’Iniciativa, i portaveu adjunt de Compromís, Mireia Mollà,ha qualificat
avui d’intolerable el nou ensurt en el nou centre de Salut de Vilafranca,
que tot i fer un any s de la seua inauguració, està sent un continu focus
de deficiències, trencaments i situacions de risc als pacients.
L’ensorrament ara del fals sostre, després d’altres greus com la fallida
en la calefacció aquest hiverd durant dies mentre estaven a la població a
temperatura baix zero, o les goteres, o la total improvisació en la
utilització del terreny cedit, que ha fet no disposar ara d’espai per
ubicar la SAMU, hauria de ser un toc d’atenció al Conseller de com de
malament s’estan planificant i executant aquest centre, ja que després del
cost del mateix, del retard d’anys, que s’estiga, amb sol un any,
acumulant totes aquestes deficiències, no es pot tolerar de cap manera, el
cas de l’ensorrament del fals sostre, si haguera coincidit en hores
d’afluència de la població, estarien ara lamentant danys a les persones,
per tant, no estem parlant de coses trivials”. Per a Iniciativa “ cal que
algú assumisca responsabilitats, i una revisió en profunditat de totes les
instal·lacions, per garantir que aquest és l´’ultim ensurt que es pateix.
La portaveu ecosocialista, traslladarà aquest nou incident a les Corts.
Després dels problemes de l’hivern passat, ja es va demanar explicacions
al Conseller, per les deficiències ja detectades. En aquella ocasió, en
plena onada de fred de gener, quan Vilafranca era una de les localitat
valencianes que batia record en graus baix zero, amb nou graus baix zero a
l’exterior, la calefacció del centre es parava, estant dies sense
funcionar.
A més del fred intens, es van afegir les goteres, l’evaporació
d’humitats que converteixen el paviment en una pista relliscant, posant en
perill a professionals i pacients. Mollà va demanar explicacions, per
escrit, al Conseller, per saber a què es deuen aquestes deficiències en
l’edifici nou, i quina responsabilitat pensa exigir la Conselleria a
l’empresa constructora d’aquest nou centre, i quines mesures es pensen
adoptar. En la resposta donada pel Conseller, es deia que les deficiències
es van donar en primer cas a l’activació, per falsa alarma, del dispositiu
de seguretat del subministrament de gas en les calderes, fet que va
provocar la parada de les mateixes, procedint al seu posterior rearmament
i posada en marxa, i en segon cas a una fuga d’aigua en una canonada,
incidència que també ha estat segons la Conselleria corregides. Segons la
resposta “el centre de salut es troba en garantia, pel qual les
reparacions ha de dir-les a termini l’empresa constructora, a la qual la
Conselleria li exigeix la responsabilitat corresponent”. Per a Mollà, no
val dir que com està en garantia, que ho pague l’empresa, quan es fan les
licitacions, s’ha de tindre el convenciment de que les empreses
contractades són eficaces i no posen en perill la integritat i la qualitat
de vida dels administrats, i si no, actuar contra les empreses per
actuació negligent, les assegurances i garanties no poden ser l’excusa per
a les “xapuses”, i menys en matèries tant sensibles com la sanitat”
|
Donde
hay patrón...
