Columna crítica, Joan Ferré
El
vapor "Benicarló"
Rebuscant en
la xarxa, he trobat algunes dades curioses sobre vaixells de gran tonatge
que, en algun moment durant els darrers cent trenta anys, han portat el
nom de Benicarló.
Avui escriuré
sobre el més antic dels tres. Per ordre cronològic, el primer va ser el
City of Baltimore, rebatejat més tard com a Fivaller i finalment
“Benicarló”, un motoveler de tres pals i motor a vapor de cinc-cents
cavalls de potència, destinat al transport de passatgers entre Europa i
América. Va ser construït a Glasgow per a la naviliera britànica INMAN, i
posat a navegar el 20 de gener de 1855, sent el més gran de la companyia
en aquell moment: 100 metres d’eslora per 11 de mànega i 2300 tones de
desplaçament, amb una capacitat per a dos-cents cinquanta passatgers i uns
setanta tripulants, entre mariners i oficials. Tot i que anava destinat ,
bàsicament, al transport d’emigrants europeus cap als Estats Units, el
primer any de servei el van llogar al govern francès que el va destinar al
transport de tropes a la Guerra de Crimea. El seu primer viatge
comercial el va iniciar el 23 d’abril de 1856, des de Liverpool a
Filadèlfia- Nova York, ruta ordinària que es feia cada quinze dies
alternant els diferents vapors de la companyia, tots ells batejats amb el
nom de ciutats: City of Glasgow, City of Rome, City of New York, etc,
fins a trenta vaixells construïts entre 1850 i 1889.
Diferents
situacions econòmiques de la companyia, va fer que haguessen de vendre
algunes de les naus més antigues, i així va ser com el City of Baltimore
el va comprar la naviliera catalana “Compañia de Transportes Marítimos”,
de Barcelona, batejat com a FIVALLER, i que a partir de 1882 el va
dedicar a transport de passatgers i mercaderies entre Barcelona i Buenos
Aires, fent escala a Montevideo, Rosario de Santa Fé i San Nicolás
El vaixell el
van renovar i instal·lar un nou motor de mil cavalls, adequant-lo als nous
temps de la navegació transatlàntica. Solament tres anys més tard, el 20
de desembre de 1885, el Fivaller el va adquirir la companyia valenciana
Ripollès y Compañía, amb la finalitat de destinar-lo al mateix trajecte
amb Sud-Amèrica, i rebatejat com a “BENICARLÓ”.
En aquesta
nova etapa el vaixell va passar per tota mena de penalitats, un
quasi-naufragi inclòs davant les costes americanes, en que van haver de
tirar per la borda més de quaranta “pipes” de vi (uns 22.000 litres,
probablement de vi carlón) per evitar el naufragi , entrant remolcat al
port de Buenos Aires, amb tota l’arboradura trencada i sense motor ni
govern, però havent salvat la vida les més de 250 persones a bord, entre
passatgers i tripulació. Mesos abans, havia sofert un episodi de còlera
morbo eixint d’Argentina, que va obligar al “Benicarló” a passar la
corresponent quarantena al “llatzeret” de Maó, sense poder abandonar-lo
tots els qui van arribar amb ell.
Finalment, la
primavera de 1892 el BENICARLÓ va entrar al port de Barcelona per a no
eixir més, ja que va ser desballestat aquell mateix any.
Solament ens
queda esbrinar el perquè del nom “BENICARLÓ” a un vapor d’aquestes
característiques. La hipòtesi que plantejo és que en les bodegues
d’aquest vaixell devien viatjar sovint, cap a Argentina i Uruguai, molts
bocois i ·pipes” del vi carlón, en època de màxima producció històrica
del nostre vi, (en 1890 se’n van embarcar més de 17 milions de litres,
principalment cap a Buenos Aires) i que per als argentins resultaria
familiar associar el nom i l’origen de la nau amb la mercaderia que
transportava.
Pocs anys
després, amb la fil·loxera, el panorama econòmic de Benicarló va canviar
radicalment.
Cròniques des del
Canà, Joaquim Buj
http://blocs.xtec.cat/jjoaquimbuj/
L’altra cara de la Festa
La Cisterna del Vall d’Alcanar ha acollit la XIV Jornada d’Etnologia de
les Terres de l’Ebre dedicada a les festes populars ebrenques. Ha estat el
marc ideal per a signar el conveni de col·laboració entre l’Ajuntament
canareu i el Museu de les Terres de l’Ebre per tirar endavant la recerca
que s’està realitzant sobre la Festa de Sant Antoni al municipi. Ara, la
comissió de la festa i el seu grup de recerca disposa d’un any per
elaborar el treball d’investigació, que ja està força avançat.
El Museu, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i
l’Institut Ramon Muntaner (IRMU) organitzaven la jornada, amb la
col·laboració de l’Ajuntament, la Biblioteca pública Trinitari Fabregat,
la Comissió de Sant Antoni i Lo Rafal d’Alcanar.
Cristina Reverter i Núria Balada, de la Comissió, explicaren que es vol
inscriure la festa al Catàleg de l’Inventari Festiu de Catalunya i,
després, declarar-la element festiu patrimonial d’interès nacional. Entre
els actes singulars de la festa a Alcanar, està la Despertada, que
realitza la Rondalla Verge del Remei, interpretant cançons dedicades al
sant, a partir de les quatre de la matinada del dissabte al diumenge en
què se celebra Sant Antoni al poble. La Rondalla i els veïns del carrer
oferiren una mostra d’aquesta tradició, amb xocolatada inclosa, a la
setantena de participants a les xerrades, això sí, canviant les quatre de
la nit, per la mateixa hora, però a la tarda.
Una figura, en molts casos ja perduda, és la dels majorals, cabdal en el
manteniment de la festa antigament. Estan documentats també a la festa de
Sant Antoni, a Alcanar, i altres festes, tant a l’Ebre com al Maestrat.
El filòleg i gestor cultural, Jordi Bertran, a la conferència marc parlava
de dos vèrtex a les festes de les Terres de l’Ebre que Sant Antoni
d’Alcanar comparteix amb les festivitats d’altres llocs del territori: la
jota i les bandes de música. Bertran també parla d’un tercer vèrtex de les
festes ebrenques com són les diverses modalitats de celebracions amb bous,
centrades, sobretot, al Baix Ebre i el Montsià.
La jornada es complementava amb l’exposició fotogràfica ‘La festa a les
Terres de l’Ebre. Una mirada creativa i contemporània’, a càrrec de Rosa
Arques, amb instantànies de festivitats a la Cava, Jesús, Gandesa i
Godall.
També es projectà un documental inèdit del NODO realitzat el 1949, on
apareixen imatges de les festes de Sant Antoni i de les Quinquennals
d’Alcanar, presentat per Joan B.Beltran.
La propera edició de la Jornada d’Etnologia de les Terres de l’Ebre se
celebrarà a la Ribera d’Ebre.
Ilercavònia,
Vicent Sanz
http://ilercavonia.wordpress.com
Manel Garcia Grau
Aquest divendres 5 de novembre va tenir
lloc al teatre del Raval, a Castelló de la Plana, un homenatge en record
de la figura de Manel Garcia Grau. L'acte ha estat organitzat per El Pont
Cooperativa de Lletres, associació d'escriptors en llengua catalana de les
comarques de Castelló. Manel Garcia no va arribar a formar-ne part perquè
l'associació va constituir-se al 2010 i ell va faltar el 2006, així que
l'homenatge pren la fita dels deu anys de la seua mort per recordar-lo.
Segurament, aquest fet és un senyal evident de l'ascendent que la seua
persona i la seua obra literària van tindre i tenen en el panorama de les
lletres catalanes de la Plana. Al capdavall, la seua carrera docent i
literària va desenvolupar-la, sobretot, a la ciutat de Castelló i a la
Universitat Jaume I, on exercia de professor de Filologia Catalana. Això
no obstant, Manel Garcia era de Benicarló i això el converteix en un dels
poetes i literats més significatius que ha tingut la nostra comarca en
els darrers temps. Uns temps que van allunyant-se lentament. La iniciativa
d'El Pont vol ser una remembrança de Garcia Grau destinada a revifar la
vigència de la seua obra i de la seua empremta literària.
Vaig conèixer-lo el 1995 en el
lliurament dels premis Alambor d'aquell any. Vaig acudir-hi com a
guanyador del premi de narrativa, de fet la porta per on vaig entrar a la
dedicació a la lletra creativa. Aquella vetllada al parador de
Benicarló va reunir la presència d'algunes patums nostrades, com ara
Vicent Vicent Ventura, que era homenatjat en aquella ocasió, i altres
escriptors que vaig començar a conèixer llavors, com Oriol Vergés, que hi
acudia com a escriptor del mes, una figura que la Institució de les
Lletres Catalanes d'aleshores promovia per estendre la penetració social
de la literatura en llengua catalana. Vam conversar i vam descobrir-nos
conveïns de Vilassar de Mar. També hi havia Xulio Ricardo Trigo, en
aquella ocasió exercint de periodista conductor de l'acte. A més
d'escriptors coetanis com el benicarlando Josep Gregori, amb qui vam
coincidir al Col·legi Universitati de Castelló, en els estudis de
Filologia. A l'hora de fer-nos José Palanques la fotografia dels
guardonats, al vestíbul del parador, vam reunir-nos amb Miquel Àngel
Pradilla, ja posat en sociolingüística, a qui coneixia de Tarragona; i
Adolf Piquer exercint de poeta. Doncs d'entre tots ells, segurament el
record més viu és el de Manel Garcia Grau. Durant el sopar, va prendre
diverses vegades la paraula, vull dir el micròfon, per llegir alguns dels
seus poemes, amb una vehemència i una determinació que per a un escriptor
novell, acabat d'arribar a la colla, va resultar molt cridanera. Ja en
aquell moment era un poeta fet i dret, amb un domini de la tècnica
compositiva, del llenguatge i de la declamació que et deixava amb un pam
de nas.
Més tard, vaig retrobar-lo fugaçment
als Tallers de Llengua i Literatura Catalanes, al 2000, que van tenir lloc
ja a Barcelona. Jo ja treballava al Servei d'Ensenyament del Català, que
organitzava les jornades, i ell hi feia un taller de literatura infantil i
juvenil al País Valencià, en exercici de la seua condició de professor de
Filologia i estudiós de la literatura valenciana. El recordo com una
persona entusiasta, optimista, molt desperta, encantada de participar en
un esdeveniment de primer ordre educatiu, com eren els Tallers, sobretot
tenint en compte que en aquell moment, al País Valencià, les coses
relacionades amb la llengua i l'educació havien començat a encallar-se de
mala manera.
Tal com apunta Xulio Ricardo Trigo a
la pàgina que li dedica l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de
la qual Manel Garcia va formar part, ja en aquell moment la seua poesia
havia fet una evolució de l'existencialisme escèptic i culte dels primers
noranta cap a una poesia més compromesa, que s'expressava en un to
combatiu. El professor cultíssim que va ser el primer Manel Garcia Grau va
deixar pas a la denúncia i la reivindicació. La mordassa (2003) deu
ser en aquest sentit l'obra més representativa d'aquest període, que va
arribar a ser portada al teatre no sense polèmica, exactament la polèmica
característica del panorama cultural mesell dels anys de la distorsió i la
degradació intencionades de la cultura i la llengua dels valencians des de
les institucions. Vaig tindre ocasió d'assistir a una de les dues úniques
representacions que se'n van fer, aquesta al teatre Auditori de Vila-real,
en ocasió de la II Trobada d'escriptors de les comarques de Castelló, que
va organitzar El Pont. Va semblar-me una representació avantguardista per
uns textos combatius, sense pèls a la llengua.
Encara hi va haver temps per a
parir Constants vitals, un títol que ja apunta cap a la
circumstància personal que se'l va endur el 2006 i que resumeix el seu
sentit en els versos de la portada de l'edició que va fer-ne Bromera
aquell mateix any:
Vaig creure que el món seria meu
si era capaç de posseir el do de la
nafra i la paraula
i m'he adonat que, al capdavall,
sols sóc
apassionat i humil,
un home que neda, tot nu,
enmig de les marees
No hauria de
costar tant que la memòria i la significació de les persones de cultura
que tenim ocupe el lloc que li correspon en una societat desenvolupada.
Deu ser perquè els valors públics estan definits per uns altres
interessos. Avui, un col·legi de Castelló de la Plana porta el seu nom.
Benicarló hauria de fer alguna cosa al respecte. Ho té pendent.
La
quadra,
Xavier Poblet
www.alvolant.blogspot.com.es/
A
la fira i fins aviat
Aprofitant el pont de Tots Sants, vaig tenir la sort de gaudir d'un llarg
cap de setmana al poble. Feia més de trenta-cinc anys que per aquestes
dates no solcava les terres del Maestrat, i tractant-se dels darrers dies
de Novembre, era obligat compliment fer cap a la fira de la Jana. Aquesta
darrera vegada a la que faig esment, -al segle passat-, la comarca ens va
rebre amb un fred accentuat, tant exagerat per la tardor, com ara ha estat
la calor en aquests dies. Aquells dies alguns amics em van ensenyar què
era un "acevador", un "cepet" i una "gramerola", i per suposat un tort.
Conceptes dels que mai més vaig tenir-ne coneixement a no ser per alguna
conversa de taverna. Els records viscuts aleshores venien boirosos a la
meva ment, però tot i així no deixava de trobar paral·lelismes entre ara i
aquells temps.
Doncs diumenge a la Jana, falta gent. Els carrers atapeït de gent sense
pressa, gaudint del sol dominical com si no hi hagués demà. Voltant les
parades, sovint iteratives en quan a l'oferta dels productes, però on
cadascuna semblava diferent a l'anterior. Vaig caure en la temptació de
comprar préssecs de Calanda (res especial) i una "cecina" gallega (aquesta
espectacular). Però potser el més sorprenent de tota la fira, (atès que
actualment queda poc de ramadera i agrícola, per acabar esdevenint un
mercat ambulant convencional) fou una exposició als baixos de la Càmera
Agrària, d'objectes antics, bàsicament roba de llit, íntima i de casament,
amb peces que anaven de 1888 a mitjans del segle passat. Just de 1888
havia una vànova feta amb ganxet de cadeneta i amb les peces cosides, i al
serrell dels peus el nom de l'autora i l'any de l'obra. Aquestes
veritables obres d'art, em reporten als temps en els quals foren creades,
i hom no pot deixar d'imaginar com devia ser la vida aleshores. Les velles
àvies expliquen que els casaments es celebraven (en el millor dels casos)
amb una immensa paella d'arròs al bell mig de la taula, i cadascú brandava
una cullera per dur-se els grans a la boca i campi qui pugui.
Temps era temps... Un matí meravellós de retrobada amb gent, dies de
descans i convivència amb aquells que estimes. I és clar en el contrast de
l'imaginari, temps de canvis. També a Vinaròs News arriben temps de noves.
Després de cinc-cents exemplars digitals ha arribar el temps de
renovar-se. Sempre per suposat amb la sana intenció de millorar, d'aportar
més servei als lectors, de esdevenir resposta als temps tant convulsos i
complexes que corren. I amb la mateixa il·lusió que el primer dia.
Disposat a compartir les reflexions i les (humils) experiències
quotidianes que servidor viu jorn a jorn. I com a fet simptomàtic i
simbòlic, llegeixo que s'ha tornat a obrir el Pont de La Bota al port de
Querol. Territori novament unit, gent que camina plegada.
Entitats
Miembros de
APNAL-Ecologistas en Acción colocaron cuatro cajas para especies
insectívoras y beneficiosas (mochuelo, agateador, carbonero y murciélago) en
la finca de agricultura ecológica “Sense Sentit” situada en la zona
Barbiguera de Vinaròs. La actuación se enmarca dentro de las actividades de
la “campaña de protección de especies beneficiosas” que se viene
desarrollando durante todo el año y que ha realizado numerosas actuaciones
(charlas, construcción y talleres de cajas nido, colocación de nidales,
etc.) en diferentes punto de la comarca del Baix Maestrat. La actividad
realizada en la finca agrícola Sense Sentit, contó con el beneplácito de sus
propietarios, Alejandro y Alicia, y potenciará la lucha integrada en un
ambiente de cultivos agrícolas ecológicos y de cítricos.
Las cajas nido construidas e instaladas
pretenden: A) Potenciar la cría de rapaces nocturnas, como el mochuelo común
(Athene noctua), cuya base alimenticia son los roedores. La caja nido fue
colocada en un algarrobo maduro (Ceratonia siliqua) existente en la finca,
hábitat ideal para la especie. B) Facilitar la cría de especies forestales,
como los carboneros (Parus sp.), cuya base alimenticia está basada en
multitud de especies de insectos.
La caja nido fue colocada en uno de los pinos (Pinus
halepensis) presentes en la delimitación de la finca. C) Crear lugares de
refugio, descando e hibernación para murciélagos, mamíferos voladores
esenciales en el control de insectos voladores con gran capacidad de
depredación (una media de 600 insectos por individuo y noche). Para ello, se
instala una caja nido, modelo inglés de 2cm de abertura, en el tronco de una
conífera de porte alto. D) Evaluar las posibilidades de ocupación de otras
especies de aves insectívoras, los agateadores (género Certhia), como
depredadores naturales de insectos presentes en los troncos de los árboles y
arbustos. Para ello se instala, a más de 4 metros de altura, una caja nido
en el tronco de una arboleda madura existente en la finca y que nos
permitirá estudiar la presencia de la especie y la facilidad de ocupación
del nidal experimental. Damos las gracias a Alejandro y Alicia por
permitirnos desarrollar la campaña en sus instalaciones. Vinaròs 9 de
noviembre de 2016 Colocación de cajas nido para mochuelo, agateador
MOVIMENT VEÏNAL TRANSVERSAL PER UNA AP-7 GRATUÏTA, JA!
Un xoc entre un camió i un
cotxe. Fa un parell de dies un altre accident a la N-340 a l’alçada de
Sant Carles de la Ràpita va ser el protagonista forçant cues
quilomètriques. El conductor del cotxe va ser excarcerat pels bombers. Un
més, un nou accident a comptabilitzar... El primer que penses és si ha
sigut algun familiar, amic, company... quin neguit!. Tots tenim algun ser
estimat que va a sovint a la carretera. No podem quedar-nos en casa. Hem
de fer sentir la nostra veu!. Com que al País Valencià no ens deixen fer
el tall en aquesta carretera allí on nosaltres volem, ens situem dalt d’un
pont mostrant la pancarta reivindicativa: PROU! AP-7, GRATUÏTA, JA!. Cal
dir que la majoria dels camioners evidencien la seua conformitat fent
sonant la botzina. El responsable de la negativa és el Subdelegat del
Govern (PP) que vol que molestem i ens enfrontem als veïns, cosa que
nosaltres rebutgem. Per fi tenim Govern nou i per consegüent nou ministre
de Foment. Caldrà escoltar les seues declaracions a vore si se’n recorda
d’aquestes comarques. Seguirem anant a la carretera.
ACRA
Consumir en
el bar de la ermita ¿será gratis o los ciudadanos pagaremos dos veces por
ello? El tripartito de izquierda echó a Alfredo Barberá del bar de la
ermita de malas maneras por el capricho del concejal de agricultura y
medio ambiente, Sr. Jordi Moliner, cuya principal misión en su primer año
de gobierno fue hacer la vida imposible a los anteriores ermitaños. No
descubrimos nada que no sepan ya todos los ciudadanos de Vinaròs y que
puede comprobarse en los medios de comunicación. En redes sociales el
ínclito concejal de agricultura y medio ambiente, en su nueva condición de
jefe supremo de la ermita y director de las obras del bar de la ermita nos
muestra los avances de las mismas.
Echaron a Alfredo Barberá
porque según ellos el ayuntamiento no podía ni debía pagar la luz mensual
pero ahora se están gastando miles y miles de euros en obras que el nuevo
ermitaño se encontrará “por la gracia de Dios”, ahora “por la gracia de
Alsina y Moliner”.
ACRA va a solicitar
transparencia y conocer al detalle los gastos de las obras de la ermita.
Si al anterior ermitaño lo echaron porque según el tripartito de
izquierdas no se debe pagar la luz del bar, no entendemos como ahora al
nuevo ermitaño se le hacen todas las obras sin explicar a los ciudadanos
cuanto nos cuesta. Por lo visto lo que nos subieron a todos del impuesto
de contribución se lo gastan en reformar la ermita para el nuevo
adjudicatario. Porque si el ayuntamiento está pagando obras de nuevos
aseos en el bar, está pintando el bar, cambia las baldosas, instala
extracciones de humo, etcétera etcétera, dinero que se ahorra el nuevo
ermitaño, imaginamos que tomar una cerveza en la ermita o comer un
bocadillo será gratis para los vinarocenses, ¿o pagaremos las obras y
pagaremos la comida? Menudo negocio para el nuevo ermitaño. Si nos lo
llegan a decir antes quizás hasta nosotros nos hubiésemos presentado.
L'alumnat de quart d'ESO
i batxillerat de l'IES Joan Coromines va realitzar una visita cultural a
Barcelona. Un grup d'alumnes va visitar les instal·lacions de TV3 a
Sant Joan d'Espí. Van poder vore els estudis, alguns platós o comprovar
com es realitzen els informatius. Un altre grup va anar als estudis de
Catalunya Ràdio. La veritat és que s'ho van passar molt bé. No només van
estar als diferents locutoris i estudis de gravació de l'emissora sinó que
van fer de públic al programa del matí de Mònica Terribas i fins i tot van
intervindre en directe en la secció de lèxic que presenta el conegut
escriptor Ramon Solsona. A més, van tenir ocasió de gravar una simulació
d'un informatiu i algunes preguntes que s'emetran en el programa «La nit
dels ignorants».
Els alumnes d'Història de
l'Art i de Plàstica, acompanyats de les seues professores, van anar al
Museu Nacional d'Art de Catalunya i van contemplar amb detall la magnífica
col·lecció de peces d'art del romànic -una de les millors del món- i també
algunes conegudes obres del Modernisme. Per últim, els de segon de
batxillerat van realitzar una visita guiada a l'Institut d'Estudis
Catalans. En aquests dies de debats d'accents diacrítics van tindre
l'oportunitat de comprovar com es treballa en aquesta institució normativa
i també, per últim, van passejar-se pels jardins de Mercè Rodoreda. De
vesprada, tots junts, van prendre literalment la basílica de la Sagrada
Família. L'obra va impressionar tothom. Si l'edifici per fora ja resulta
espectacular -i més encara amb les explicacions dels guies-, per dins és
realment sorprenent amb les combinacions de llums i de columnes. Una
maratoniana jornada que ens va deixar a tots ben cansats però ben contents
d'haver pogut gaudir d'unes activitats tan interessants. Com sempre,
orgullosos del nostre alumnat.
Compromís
La manca de personal que
està saturant les oficines del DNI de Castelló, Vila-real i Vinaròs será
abordada pels senadors de Compromís Carles Mulet i Jordi Navarrete. El
segón ha explicat este matí a Benicarló que el bloqueig de la reposició de
funcionaris que està portant a aquesta situació “no fa més que perjudicar
els ciutadans en la renovació d’uns documents que són obligatoris”.
Navarrete ha anunciat la presentació de diverses preguntes i que, si és el
cas, sol·licitaran una petició de compareixença d’alts càrrecs per aclarir
els motius que fan que la comarca no tinga amb personal de forma permanent
per desbloquejar les demores, que a Benicarló arriben a les 600 persones
en llista d’espera i unes 500 a Vinaròs. “Xifres incomprensibles per a una
societat moderna, que compta amb mitjans tecnològics adequats i
instal·lacions, però que veu com des del Govern central no es destina
l’esforç que requereixen els nostres problemes, com si fórem ciutadans de
segona“, ha indicat Jordi Navarrete. Segons Compromís hi ha localitats de
la mida poblacional de Benicarló o Vinaròs amb oficines del DNI que
treballen de dilluns a divendres.
“Tenim múltiples exemples
de com a Alcanyís, Lugones, Roquetas de Mar, Zafra, Tuineje i altres
funcionen correctament, amb reforços o desplaçaments d’equips de DNI mòbil
des d’altres oficines grans, encara que tan sols la de Vinaròs, on l’equip
ja està creat, funciona amb anormalitat, sense presència continuada de
treballadors fixos del cos de funcionaris. Un fet insòlit i més quan sabem
que es pot resoldre amb un cost de 6.000 euros al mes“, ha denunciat
Navarrete. Vinaròs va expedir en 2015 un total de 2.111 DNI i 414
passaports, la qual cosa és una quantitat ridícula anual, i el
desaprofitament clar d’un punt fix que té dos llocs d’expedició, en el
qual poden treballar lògicament dos funcionaris. Reversió de la carretera
N-340 Després de l’execució i inauguració de la variant de la N-340 al seu
pas per la comarca del Maestrat, per a salvar els nuclis urbans de Vinaròs
i Benicarló, els Ajuntaments segueixen sense notícies de la reversió de la
N-340 al pas per les seues localitats i si s’atendran les demandes de
millores com a pas previ per a la seua recepció. Navarrete ha denunciat
“com en l’actualitat el vial segueix deteriorant-se fins al punt de ser un
perill per a la circulació, amb zones sense banda de rodadura, bonys i
problemes de senyalització”, pel que ha explicat que “mentre es resol la
injusta situació que ha suposat que els nostres ajuntaments es queden
sense diners per adaptar estos 28 quilòmetres de vial després que Rajoy
eliminara la dotació pressupostaria de 204.600€ per quilòmetre, hem
preguntat des del Senat al Govern si pensa dotar amb 8 milions d’euros a
Benicarló i uns 20 milions per a Vinaròs, per tal de deixar en unes
condicions mínimes la infraestructura amb voreres, les rotondes
necessàries als encreuaments i ben senyalitzades i asfaltades en estos
punts com a mínim i si tenen programat fer aquestes obres o incloure-ho
als pressupostos de l’Estat de 2017”.
|
|
Vora l´Ebre, J.Ferré Verge
www.laviaaugusta.blogspot.com
Tot
viatjant
Diuen que viatjant sé curen els nacionalismes... Diuen... Potser és
així o potser no... Per a poder sortir de dubtes cal viatjar, veure nous
territoris, conèixer més gent...
No fa gaires dies hem tornat de viatge. Arribàrem fins Cadis,
l’Escudelleta d’Argent... Però sabeu que la distància que separa el
Sud de Catalunya amb Cadis es gran, per això férem una parada tècnica
més o menys a mig camí. A l’anada triàrem Villarobledo (Albacete) i a la
tornada Tomelloso (Ciudad Real), totes dues de la regió de Castella la
Manxa. Els contrastos amb Catalunya són força significatius. No només
paisatgístics i culturals, sinó també en la forma de ser i de pensar de la
gent.
De vegades hi ha gent que no comprèn els motius pels quals una part
important dels ciutadans de Catalunya es vol independitzar de la resta
d’Espanya. No ho entenen, però tampoc ho volen entendre. Esforçar-se per a
explicar-los-hi és una feina inútil que no porta en lloc. Explicar-ne els
motius, si n’estàs convençut, no costa tant. Voler-ho entendre ja és una
altra cosa. La majoria dels interlocutors es tanquen en banda amb uns
arguments totalment desfasats i partidistes.
Me va sorprendre molt recórrer carrers i places, tant de Castella la Manxa
com d’Andalusia i no veure pràcticament banderes de la seva comunitat,
tret les dels edificis oficials. Fixeu-vos bé: estic dient comunitat, en
canvi quan parlem de Catalunya tendim a dir nació o nacionalitat o fins i
tot el terme històric de principat, què formava part de la Corona
d’Aragó. Només recordo un petit monòlit dedicat a Blas Infante (el
pare de la pàtria Andalusa a un carrer poc destacat del Puerto de Santa
Maria) I a sobre ple de pintades!
En canvi, a Catalunya, és difícil no veure quatribarrades (la majoria amb
l’estel) penjant d’alguns balcons (jo com que no tinc balcó, la tinc
penjada de la persiana de la finestra) Qui no ha vist grans banderes a
les rotondes d’entrada d’algunes poblacions o a les places públiques del
centre de les ciutats o ocupant llocs estratègics?
Des del meu punt de vista, aquest gest és molt significatiu. La simbologia
de la bandera (de vegades qüestionada) és un tret distintiu i inequívoc de
la voluntat de sobirania d’un poble. La bandera espanyola, predominant a
una gran part de comunitats i regions d’Espanya no indica una altra cosa
que el sotmetiment a la nació única dels espanyols.
Però el més curiós de tot és que a l’hora de la veritat tothom vol tenir
el mateix status que Catalunya i el País Basc. De la resta (Andalusia,
Galícia, València, Aragó i les Illes Balears) tot i estar reconegudes com
a nacionalitats històriques, permeteu-me que mostri la meva incredulitat.
És el que, col·loquialment es denomina cafè per a tothom... O el
que és el mateix: Jo no vull ser menys que tu... Però a l’hora de
la veritat poc ho demostren!
Un clar exemple està en els respectius estatuts d’autonomia aprovats fa
una dècada. El de Catalunya, el promogut pel President Maragall (l’Enyorat),
el de València, el d’Andalusia.
Alguns paràgrafs estaven pràcticament calcats, en altres es deia que si
Catalunya aconseguia més, ells també ho volien... Una estranya manera de
redactar un compendi normatiu...
Però a l’hora de la veritat que va passar? L’únic que es va portar davant
el Tribunal Constitucional va ser el de Catalunya que, recordeu-ho, va ser
retallat en aquells apartats més sobiranistes. Un Estatut que després
d’haver-li passat el ribot (tal com va dir Alfonso Guerra), si es compara
amb el de 1979, resulta que els catalans hi hem sortit perdent.
I des d’aquella resolució del TC el buit... Qualsevol iniciativa que
prengui el Parlament queda invalidada automàticament pel TC que, de facto,
actua com la mà
executora del PP.
Davant d’aquesta situació, no és comprensible que cada vegada hi hagi més
sentiment catalanista? És el que es coneix com l’efecte acció-reacció (o
rebot)
Però cal acumular molts anys d’història de greuges per a dir: Prou, per
aquí no hi torno a passar! I tot viatjant aquesta mena de coses no es
veuen. No més te’n adones quan té toca de ben prop i hi ha regions que
durant tot aquest temps han estat molt ben tractades...
Deconstrucció social, Ramon Puig
Final
dels idealismes
Per fi ha parit la burra! Ara bé, la representació teatral ha estat
esperpèntica fins al final: no a la primera volta i abstenció a la segona.
Per què no ens van estalviar la segona si tot estava pactat? Ara, els
politòlegs hauran de posar sostre a la teulada del rocambolesc edifici
parlamentari per donar una explicació raonable i tranquil·litzadora a la
societat, sense aturar-se a pensar que la gran majoria ja fa temps que
s’ha girat d’esquena al fer i desfer dels polítics.
És cert que Espanya és un Estat de dret com qualsevol altre, així ho
afirma la Constitució amb un cos jurídic que articula els límits legals de
les decisions polítiques que regeixen la vida social, econòmica i política
a què tenim dret. Tanmateix, que l’actuació de les institucions estatals
siga legal no vol dir que siga legítima. L’ànima de la llei és la dels qui
la controlen, les persones que l’executen s’hi atenen i es renten les mans
com Pilat dels errors judicials o les injustes conseqüències de
l’aplicació.
Gran part de la societat s’indigna amb la condescendència que l’aparell de
justícia tracta la corrupció, il·legal però legitimada. El problema, com
sempre, ve de la resignació popular. Les generacions anteriors
consideraven legítim defensar-se dels atacs a conceptes com dignitat,
honradesa, llibertat, justícia o equitat social. En canvi les actuals, més
que exigir, pidolen el retorn de la mamella estatal del benestar, fins al
punt de vendre’s el solatge de valors humans que els resten, a canvi de la
possibilitat remota d’obtenir tota mena de valors materials, gaudir de la
“protecció” de l’Estat i deixar qualsevol responsabilitat social a mans
dels polítics.
A
una societat tan degradada només li queda lamentar-se i culpar els
polítics d’una situació de la qual n’és responsable. Els polítics, més que
representants del poble, són inoculadors dels interessos estatals en el
pensament popular. Però la societat civil no és menys hipòcrita que la
política, si més no, on pararia la indignació, demanda de transparència,
més democràcia, desig de participació o crítica a la corrupció, si
tornessen els temps de la “bombolla econòmica” amb bones nòmines, diners
al compte corrent i especulació a dojo?
Què permet la democràcia parlamentària? Votar i oblidar-se de la política
o pujar al carro dels partits per aspirar a la possibilitat d’algun
“enchufe”. En canvi, els que se consideren afectat injustament poden
recórrer als tribunals de l’enemic, fer pública protesta als mitjans de
l’enemic o acotar el cap, doblegat per la impotència dels fets consumats.
Abans es feien manifestacions i vagues, però això ja s’ho han carregat els
sindicats verticals de la UGT i CC.OO.
La participació social i política de la població no l’atorguen els partits
ni les institucions estatals, s’ha de guanyar en contra. En conseqüència,
podràs queixar-te, proposar, opinar sobre qüestions casolanes menors, però
mai permetran participar en decisions importants sobre el present i futur
de les persones i les comunitats. Res no és perfecte i molt menys el
parlamentarisme, per la qual cosa són legítimes actuacions considerades
il·legals com interrompre una sessió municipal o parlamentària per
denunciar una decisió que afecte les condicions de vida de les persones o
les comunitats; interrompre un programa de ràdio o televisió per denunciar
actuacions injustes; ocupar terres i locals abandonats per fer-ne un ús
positiu o impedir l’execució de plans d’urbanisme destructors del nostre
entorn tradicional i natural. Tals accions no les reconeixeran les lleis,
però seran totalment legítimes per a la justícia popular.
El poder actua il·legítimament perquè, des de l’origen, ha tingut una
cosmovisió de la realitat social feta a mida i constitueix el nucli de les
entranyes de l’Estat, construït durant segles amb tenacitat
inqüestionable. Una batalla intemporal que li ha permès imposar els valors
materialistes que li donen vida i el domini absolut sobre el pluralisme
nacional d’uns pobles incapacitats de mantenir l’austeritat material i els
valors espirituals que els feien humans, igualitaris, independents i
autogestionats.
Les generacions més grans encara conserven el patrimoni familiar heretat
dels antecessors i consideren natural ocupar-se dels fills caiguts en el
combat de la crisi sense oposar-hi resistència. En canvi, les més joves ja
no han estat educades en els principis de generositat, responsabilitat i
compromís familiar, sinó en l’egoisme, desinterès pels valors espirituals
i afectius, menyspreu per la dignitat i manca de respecte pels progenitors
i familiars més pròxims.
Som a les acaballes d’un model de relacions familiars de centenars d’anys
d’història que no té marxa enrere ja que, prèviament, ha desaparegut el
model de vida i comunicació que les feia possibles. El sistema que les ha
destruït no ho ha tingut fàcil, ha hagut d’esmerçar segles a convèncer la
societat que són més importants els diners que l’afecte, la honorabilitat,
els sentiments i la vida en comú.
En un lugar del Maestrat,
José R.
Ferreres
25 por
ciento
No se trata de una comisión
(¡qué más quisiera!), ni una participación de algún tipo en “cualquier”
negocio; voy por otros derroteros.
Hacia cierto tiempo que me llamaba
mucho la atención algunas rampas que veía en algún establecimiento de
nueva creación. Hable con algún obrero y me confirmo que era así (la
rampa) porque así venia en el proyecto. Resulta que los arquitectos lo
hacían bien. Así eran “esas” rampas.
Siguiendo la investigación y después
de hablar con técnicos municipales consigo descubrir el porqué de “esas”
rampas.
Cuando vean las rampas “imposibles” de
25% en alguna tienda recién abierta de su barrio, no crean que sean
ilegales. Otra cosa es lo ético o no de las mismas.
A los propietarios del negocio: Por
supuesto que cumplen con la legalidad, ¡faltaría más! Pero cuando un
cliente (al salir) un día de lluvia, resbale y tenga un percance ¿a quién
culparemos?
A los obreros que la están llevando a
cabo y ven la “locura” de la inclinación: Por supuesto que cumplen con el
proyecto y la legalidad, ¡faltaría más! Pero, incluso, con el carro del
hormigón o de los ladrillos (al bajarla o subirla) la ven demasiado
empinada. ¡Díganlo y no se callen!
A los arquitectos que hacen el
proyecto: Por supuesto que cumplen con la legalidad, ¡faltaría más! Pero
¿no pueden ofrecer otra alternativa? Seguro que es posible. ¡Un poco de
imaginación o de información!
A los técnicos municipales: Por
supuesto que ese proyecto que le han presentado cumple con toda la
legalidad, ¡faltaría más! Pero ven ese rampa “imposible”, ¿por qué no
“sugieren” alguna alternativa más eficaz?
Al legislador: ¿Han probado de subir
(y mejor bajar) esa inclinación que permiten en la Ley? Y no hace falta
una silla de ruedas, simplemente bájenla, así con su “normalidad”. Y nos
cuentan cuan dura es la piedra sobre la que han depositado sus posaderas.
Unos por otros, y la Ley se aprueba
con un 25 % de rampa.
¡Es que no se puede …!
¡Poca imaginación!
¡Siempre se puede!
Por cierto: algunas soluciones
posibles son mucho más baratas que esa rampa, y evitan la problemática de
las caídas, juicios e indemnizaciones; que puede ser el final de la
“historia”.
Deberíamos poner de nuestra parte un
poco de imaginación al ver que “esa” rampa va a ser “un problema” para
nuestro negocio. (En cualquiera de las fases que anteriormente hemos
comentado).
Y por ultimo: en toda la cadena de
personas que van desde el primer redactor del texto, al supervisor, a los
técnicos de la Conselleria, a los que la aprobaron, a todos los que la
están aplicando, a los usuarios … nadie ha probado que no es posible subir
y bajar “semejante” locura de rampa.
Por cierto: Lo habitual esta en menos
de 10%. Y este ya es difícil ascender.
¿Qué donde lo pone todo lo que digo?
Pues en la “ORDEN de 25 de mayo de 2004, de la Consellería de
Infraestructuras y Transporte, por la que se desarrolla el Decreto 39/2004
de 5 de marzo, del Gobierno Valenciano en materia de accesibilidad en la
edificación de público concurrencia (2004/X5644).
Columna saludable, Adolfo Cabadés
Decálogo
para vivir más, mejor y ser más feliz
En la publicación
“on line” Médicos y Pacientes, los especialistas en Medicina Familiar y
Comunitaria apuestan por un decálogo para vivir más, mejor y ser más
feliz. Estos especialistas consideran que cada vez resulta más urgente la
incorporación del autocuidado como una estrategia esencial en los actuales
modelos de atención en salud, que deben asumir el envejecimiento de la
población y el aumento de la prevalencia de las enfermedades crónicas.
Este es el decálogo con las
principales recomendaciones que, a tal efecto, propone la Sociedad
Española de Medicina Familiar y Comunitaria. 1) La alimentación debe ser
suficiente, variada, equilibrada, segura, apetecible y mediterránea. 2) El
consumo de alcohol, cuanto menos, mejor. 3) Practicar ejercicio adecuado a
las condiciones individuales, al menos una hora diaria, cinco días a la
semana. 4) Evitar el consumo de tabaco y otras drogas. 5) Uso racional de
los medicamentos. 6) Cuidar la salud sexual. 7) No abusar del sol. 8)
Conducir de forma responsable. 9) Tener una actitud positiva ante la vida.
10) Participar en la comunidad.
Ágora de los lectores
Ball de Dimonis de Vinaròs.
Toni Fabregat ens ha deixat.
La relació de Toni Fabregat amb la
nostra entitat ha estat llarga i intensa. Quan vam decidir de fundar els
Dimonis de Vinaròs ell va estar allà i ens va ajudar amb moltíssimes
coses. Ens va transmetre la seua passió pel foc i les tradicions lligades
al foc i la seua experiència amb la pirotècnia i el teatre. Nosaltres no
sabíem res i ell ens va ensenyar la majoria de coses que ens calien per
començar amb bon peu. Ens va ensenyar què i com era la pirotècnia, els
noms de cada petard, com s'havia de tractar i manipular, com estopinar,
combinar diferents efectes de foc, com dissenyar i construir figures, com
construir pluges de carretilles, de cracker, de francesos, a fer els nusos
de les metxes amb el fil d'empalomar, a utilitzar metxa retardant, a
utilitzar els elèctrics, a recuperar el bou de foc...i tantes coses!
Quan de la nostra entitat va sorgir el
grup de teatre 40 de Febra, allà va estar ell junt a Tian Gombau per
ajudar en lo que fes falta, opinant i posant sobre la taula la seua
experiència.
Quan la nostra entitat va dur els
nanos i gegants ell va estar també allà posant la seua energia.
Era com una mena d'activista cultural
vocacional, no ho podia evitar, ho duia dins la sang.
El cor, però, no anava al seu ritme
des de fa uns anys i, finalment, ha deixat de proporcionar-li les guspires
que ell necessitava.
Allà on hi haja guspires, foc, música
de festa i "auloreta" de pólvora hi seràs sempre.
Des del Ball de Dimonis de Vinaròs
volem donar el condol a la seua família. Força i ànims!
Jordi Beltrán
SIT TIBI TERRA LEVIS! Una
altre cop dur per a la Colla de Nanos i Gegants de Vinaròs. L’amic Toni
Fabregat ens ha deixat de sobte, amb un cabàs de coses per fer, un calaix
de sastre d’idees que tenia al cap per anar sempre innovant en aquest camp
on nosaltres en movem: la Cultura Popular, els Nanos i Gegants. Toni
Fabregat va ser un dels membres fundadors de la nostra colla, i també,
juntament amb Agustí Rosso, un dels creadors dels nostres estimats Tio
Gori i Tia Caballera. Membre destacat i veterà de la companyia Xarxa
Teatre, la seva experiència ens ajudà a coordinar i planificar les
cercaviles de les trobades o l’arribada de l’Home dels Nassos.
Seua, també va ser la idea
de començar a fer les calçotades a la colla, que ara ja s’han convertit en
una cita imprescindible dins el calendari de la gent de la colla. Per tot
això, per totes les idees i aportacions, i sobretot, pel seu caràcter
obert, afable, sempre de la broma, amb un gran somriure i amb el lema de
venir a xalar, et trobarem a faltar moltíssim Toni, i pot ser ara, a cop
calent, no en som conscients de quant. Per últim, la Colla de Nanos i
Gegants volem donar tot el nostre suport i afecte a la família de Toni i a
la resta de companys i amics que vam tindre la gran sort de conèixer-lo.
Sempre romandràs als nostres cors. Bon viatge company!
Isidro Gutiérrez, Sant Carles de la Ràpita
Leo en
El Español entre la sorpresa y la indignación que dos de las ciudades
que más visito (Benicarló y Peñíscola) están en la lista de las "Ciudades
más guarras de España" No estoy en contra de las fiestas patronales, de
Moros y Cristianos, de conciertos y eventos culturales, pero ¿no crees que
esos ayuntamientos deberían ahorrar en poco en ese folklore y hacer que sus
ciudades sean limpias? Porque como consecuencia, denominar a una población
guarra es denominar a sus habitantes guarros. Creo que desde tu influencia
(Partenón, artículos, etc.) sería un acto de amor hacia eses ciudades para
que sus gentes hagan una plataforma reivindicativa exigiendo a sus
respectivos ayuntamientos que menos postales bonitas y más higiene. Un
cordial saludo.
Perros
sueltos
J.C. Mesa
VOLUNTARIOS PARA LLAMAR A LA POLICÍA CADA VEZ QUE VEAMOS QUE UN DUEÑO
TIENE SU PERRO SUELTO??
Estoy hasta los.....pies de
escuchar o leer protestas de este tipo de dueños de perros que van bien
con sus perros y sufren las consecuencias. Harto de escuchar: "que mi
perro siempre obedecia y hoy lo han atropellado". Harto de escuchar: "Mi
perro no hace nada,tranquilo". El Ayuntamiento no necesita dinero?? Pues
ahí tiene una "pasta". Así que intentar publicar, copiando enlace y
pegando o copiando texto. PERO SOBRETODO LLAMAR A LA POLICIA. Cuanto más
la paliza se pegue más conseguiremos para que no ocurran catástrofes
luego. No hay porque dar nombre, posiblemente no nos hagan caso muchas
veces pero al final de tanta llamada, acabará siendo una actividad
policial normal. Gracias!!
Associació Cultural
Jaume I
PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “
LES MUIXERANGUES VALENCIANES”
La setmana passada vam
tenir la sort de gaudir de la presentació del llibre “ Les muixerangues
valencianes” a càrrec del seu autor Joan Bofarull. No se sap, com a cosa
certa, si al nostre poble hi havien o no muixerangues o castells en un
passat, però del que si hi ha constància, tan documental com viscuda o
parlada de que es feien muixerangues o castells a la vora de la mar,
sobretot a la platja del Fortí, com a mínim fins a les darreries del segle
20. Però saber si es feien o no muixerangues , castells o alguna cosa
semblant, es un tema per a estudiosos . En una magistral presentació de
l’autor que ens va fer Nuria Gil, Joan Bofarull ens va fer una petita
descripció del seu llibre que ja es el tercer que edita sobre el tema.
L’autor ens va fer una
acurada descripció de les prop de les 20 muixerangues que existeixen avui
al nostre país i de les 2 o 3 colles castelleres, insistint molt que es
només el treball d’equip el que les fa possibles. També va insistir molt
en la seguretat , i va afirmar que en el cas de la muixeranga de Vinaròs
l’índex de seguretat està per sobre del 90%, i que la construcció de
Muixerangues en cap cas es pot catalogar com a esport de risc. El
renaixement que per tot arreu s’aprecia del nostre folklore i de l’estima
per tot lo nostre ha trobat en les muixerangues i en els castells la mes
genuïna expressió de tot allò que podem anomenar nostre.
Asociación Plataforma a favor
de la jornada continua por la libre elección
LA ASOCIACIÓN
PLATAFORMA A FAVOR DE LA JORNADA CONTINUA, QUIERE DENUNCIAR EL TRATO
DISCRIMINATORIO DE LA CONSELLERÍA DE EDUCACIÓN HACIA LA JORNADA CONTINUA
ESCOLAR.
La Consellería de Educación
discrimina a los centros con jornada continua frente a los que tienen
jornada partida en lo relativo a las extraescolares de pago organizadas
por las AMPAs. Desde la Plataforma exigimos la posibilidad de ofrecer
extraescolares de pago a todos los centros, o a ninguno,
independientemente del tipo de jornada escolar. Es decir, o se les permite
a todas las AMPAs y colegios hacer extraescolares de pago dentro de la
jornada escolar de 9 a 17hs, o a ninguna AMPA ni cole. Se debería aplicar
el mismo criterio de “inclusividad”, con el que la Conselleria se llena la
boca, a todos los colegios, tanto a los que tienen jornada partida como a
los que tienen jornada continua. La Conselleria nos ha notificado que un
niño que no pueda pagar las actividades extraescolares de pago dentro de
la jornada escolar, de 9 a 17hs, está discriminado; por lo tanto, las
extraescolares de pago deben realizarse a partir de las 17hs. Si es así,
si la Consellería prima la “inclusividad” en jornada continua, también
debería hacer lo mismo en jornada partida.
La respuesta textual de la
Consellería al escrito de la Plataforma, firmada por D. Jaume Fullana,
director general de Política Educativa, ha sido: “todos los alumnos y
alumnas de la Comunidad Valenciana tienen asegurada de 9 a 17h una
educación gratuita en horario lectivo y no lectivo, que comporta entornos
de igualdad sin ningún tipo de exclusión” Desde hace años, las AMPAS han
ofrecido dentro de la jornada escolar (de 9 a 17hs) actividades
extraescolares de pago, con un coste más bajo que el precio de mercado, lo
que permite a muchas familias completar la formación que quieren para sus
hijos. La Consellería no permite a los centros con jornada continua
ofertar estas actividades antes de las 17hs, pero a los centros con
jornada partida sí. Esta situación supone un suma y sigue contra la
jornada continua por parte de la Consellería. Los centros con jornada
continua están obligados a ofrecer actividades extraescolares gratuitas de
15.30 a 17.00hs, pero la Plataforma a favor de la jornada continua no
entiende que sea excluyente. Pedimos que puedan convivir las
extraescolares gratuitas con las extraescolares de pago organizadas por
las AMPAs.
|
El
vapor "Benicarló"
