Columna crítica, Joan Ferré
El
comiat a un amic
Un full en blanc costa tant
d’omplir quan no tens res a dir com quan tens massa coses. Intentar fer
una recapitulació d’una relació estreta de mes de trenta anys amb Teudo
Sangüesa Esteban, el nostre Teudo, afegeix un problema doble, perquè són
massa les coses per recordar i massa gran el buit que queda amb la seva
desaparició, un home vital, polifacètic, engrescador, amic dels amics i
arrelat a la terra com les sabines que es crien al voltant de la seua
estimada Morella.
La seguretat que Teudo transmetia en tot allò
que va emprendre solament trontollava quan la defensa del Barça feia aigua
o quan Guardiola es dedicava a recitar poemes de Martí i Pol en lloc de
renovar el sistema de joc que ja li havien agafat els equips contraris.
Enemic acèrrim de dogmes i senyes d’identitat excloents, transitava com
ningú sobre terrenys minats, tenia un instint natural per vore vindre els
fangars i portava els temes de conversa al punt just on hi hagués una
eixida honorable per tothom. Teudo, l’amic, el company de secció durant
tants anys al setmanari El Dissabte,ha estat ahí, setmana rere setmana
“Viéndolas Venir”, algunes vegades amb més encert que altres, però sempre
amb la frescor i l’estil d’una ploma àgil, atrevida, compromesa i clara.
Les cites dels filòsofs, els seus amics i
assessors des de ben jove, eren el seu fort, amb una capacitat sorprenent
per concertar temes diversos, i que el feien especialment brillant, tant
sobre el paper com en les converses a curta distancia. Els amics els podia
comptar per dotzenes, i els coneguts per centenars, ningú quedava
indiferent davant una persona tan vital i entusiasta. Estàvem a l’església
de Santa Maria de Morella en el seu funeral, tan plena com estava, i veia
a Teudo entre nosaltres, xerrant amb tothom i tenint unes paraules per a
tots. No em vaig poder imaginar en cap moment que fos ell el que estava
allí de cos present. “És impossible”, pensava, Teudo és vitalitat, és
força, és paraula (palaura com diuen els morellans i que tant xocant em
resultava al principi de sentir-li dir).
La seua familia un goig de gent, els seus
fills i filla, la seua esposa (Mari Carmen, quin buit més gran et deixarà
Teudo) , abatuts pel dolor però amb la serenitat pròpia de la gent en pau.
A l’eixir del temple de Morella, el temps plorava, ens rebia amb unes
lleugeres llàgrimes dels cel, potser interpretant l’esta d’ànim d’una
ciutat que tenia en Teudo el més ferm defensor i propagador. Gràcies a ell,
molts benicarlandos varem aprendre a estimar el físic, la química i
l’esperit d’una terra interior que més es valora quan més es coneix. Teudo
no desapareix d’aquest món.
La vida d’una persona no s’acaba amb la mort
física, vivim mentre algú ens recorde i ens tinga present en la seva vida.
Per això Teudo te la supervivència assegurada per molt anys, per tot el
que deixa entre els seus familiars, amics, alumnes i lectors, que hem
tingut la sort de conviure amb un personatge que ha deixat petjada, tant a
Benicarló com, sobre tot, a la seva estimadíssima Morella Descansa en pau,
amic. Cal seguir endavant, però sàpigues que ets insubstituïble, i per
això mai t’oblidarem.
Cròniques des del
Canà, Joaquim Buj
http://blocs.xtec.cat/jjoaquimbuj/
Sant Antoni es
renova
Alcanar és un dels molts pobles que celebra este cap de setmana la
festa de Sant Antoni, molt arrelada al municipi, com no podia ser d’una
altra manera, en una població que històricament ha viscut i viu encara,
bàsicament, de l’agricultura. Temps enrere, fins i tot, s’havien arribat a
celebrar curses de cavalls i burros, essencials per a les faenes agràries
fins a la mecanització del camp a partir dels anys 60 del segle XX.
Enguany, la Comissió organitzadora i l’Ajuntament han tingut, com a regal
de Reis, la concessió d’una beca per a realitzar una recerca sobre
l’evolució de la festivitat al municipi.
El Museu de les Terres de l’Ebre
ha concedit un ajut per a recerca etnològica a la Comissió de Sant Antoni
i la regidoria de Cultura per al treball sobre la tradicionalitat de la
festa a Alcanar, que realitza un ampli equip de persones del poble. Núria
Balada forma part de l’equip d’investigació i destaca que “aprofitant
aquest projecte s’ha volgut divulgar els orígens de la festa entre els
balladors més menuts del municipi, a través de tres tallers que s’han
realitzat aquesta setmana, abans dels assajos del ball de Sant Antoni:
història, música i vestimenta del ball”. Des del grup de recerca, que
portem més d’un any treballant, continuem fent una crida a la gent per a
que ens aporten fotografies antigues (una vegada digitilitzades les
retornem als seus propietaris), ja que, com més en tinguem més enriquit
serà l’estudi que farem.
El lloc on portar-les és l’Ajuntament d’Alcanar
preguntant per Cris Reverter. “També comptem amb un manuscrit d’un antic
mossèn que va estar aquí a Alcanar de l’any 1873 que, com a publicació
escrita, és la joia que natros tenim”, em recorda Núria, quan li demano
informació per preparar este text. Pel que fa als actes de la festa, per
segon any consecutiu, la plaça Lluís Companys tancarà les ballades
previstes per a este cap de setmana, després de passar pel carrer de Sant
Antoni, el Camí Ample i la plaça Major. La nova plaça on es balla és
espaiosa i permet que les parelles puguen voltar la plaça donant-li més
vistositat i oferint imatges precioses de la jota. I tot això amb
l’acompanyament musical de les dos bandes de música canareves.
La participació creix any rere any i es podria arribar a les 300 parelles,
segons el membre de la comissió de Sant Antoni, Isidre Balada. Un altre
acte multitudinari és la benedicció dels animals avui diumenge al migdia i
la prova és la gran quantitat de panets i rotllets que es reparteixen
entre els participants. “L’any passat vam repartir 2.200 rotllets i 1.500
panets. Normalment, la gent sol agafar més rotllets que panets perquè
estan boníssims. Això vol dir que passen més de 1.500 persones per allí”,
indica Balada. En canvi, un dels actes més emotius i íntims és la
despertada la matinada del diumenge, amb els gojos dedicats a Sant Antoni,
a càrrec de la Rondalla Verge del Remei, membres del Cor Iubilo i tothom
que s’hi vulgue afegir.
En acabar els balls , i després d’acompanyar el
Sant a l’Església, hi ha el tradicional berenar per a les parelles
balladores al Centre Cívic. Enguany, com a novetat, es pot fer una
fotografia de record al photocall, cedit per ARS, al Centre Cívic.
Completen el programa de la festa de Sant Antoni a Alcanar, l’actuació de
la nova fornada d’actors del grup de teatre Gresol que presentà l’obra
Acadèmia de Policia, anit a l’Auditori municipal José Antonio Valls. Els
veïns del carrer de Sant Antoni preparen una xocolatada i pastes per a
esmorzar diumenge al matí i, després de dinar, trencada d’olles, al mateix
carrer del Sant. La comissió també sorteja el mantó de Manila, faixa i
mocador per a sufragar la festa. L’organització va a càrrec de la Comissió
de Sant Antoni, sota el patrocini de la regidoria de Cultura de
l’Ajuntament d’Alcanar, la col·laboració de BBVA i el veïnat del carrer, a
més d’Ars, Resserdi i Objectiu Alcanar. Els actes de la festa de Sant
Antoni també es poden seguir enguany a través de les xarxes socials (Comissió
de Sant Antoni Alcanar).
Ilercavònia,
Vicent Sanz
http://ilercavonia.wordpress.com
Bombes nazis a l'Alt Maestrat
El periodista de València Josep Grau firma l'article "Por
qué Hitler bombardeó cuatro pacíficos pueblos de Castellón?",
aparegut a l'edició valenciana del diari El País el passat 26 de desembre
de 2015. L'article fa referència a la notícia que un documental
audiovisual, titulat
Experiment Stuka, trau a la llum la història dels bombardeigs que la Legió Còndor
nazi va portar a terme als pobles de Benassal, Ares del Maestrat,
Albocàsser i Vilar de Canes, a l'Alt Maestrat , el maig de 1938. L'article
incorpora el tràiler del documental, que dirigeixen Rafa Molés i Pepe
Andreu, cineastes i periodistes valencians que constitueixen la productora
SUICAfilms.
El documental parteix de la recerca que va fer l'historiador de Benassal
Òscar Vives, el qual va trobar la pista dels fets en el llibre The
Spanish Civil War de l'historiador anglès Antony Beevor, publicat el
1982. Era una referència al bombardeig en un document alemany:
“Bundesarchiv-Militärarchiv, Freiburg im Breisgau, RL35/34”. Aquest
document era un informe de 50 pàgines amb 65 fotografies dels bombardejos
als quatre pobles, que Vives va anar a a buscar a Friburg. Era el 2011.
Amb les dades de la recerca, el Grup de Recuperació de la Memòria
Històrica del segle XX de Benassal, va elaborar l'exposició Experiments
de la Legió Còndor a l'Alt Maestrat 1938,
que va presentar-se a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de
València les acaballes de 2012 i les primeres setmanes de 2013. Arribava
precedida per un article signat per J. Antequera Castelló a Levante
titulat "El Maestrat fue otro Gernika". Després,
l'exposició va girar per altres llocs com la Llotja del Cànem de Castelló
o l'Ajuntament Vell de Xert, a on vaig tindre ocasió de veure-la. Al
número de maig de 2013, Òscar Vives publicava a la revista L'Avenç
un article amb el mateix títol de l'exposició i la revista obria portada
amb una de les fotografies dels bombardejos trobades a Friburg. Se'n va
fer ressò Sal·lus Herrero a El Punt-Avui en l'article "Els
bombardejos de Benassal". Precisament al final del seu article, el periodista esmenta
que l'exposició ja ha passat per Barcelona i va camí de Castelló, Alcoi,
Vinaròs i Benidorm. A l'any següent, 2014, Maestrat Viu, en la primera
edició dels seus premis, va concedir a l'associació benassalenca la
distinció a un col·lectiu de la comarca per un projecte recent, tal com
se'n va fer
ressò la premsa
comarcal.
L'elaboració del documental, que es troba en procés, ve a ser el salt al
mitjà audiovisual d'una recerca històrica que va donar lloc a una
exposició i, doncs, representa la possibilitat que els fets de maig de
1938 puguen ser coneguts pel gran públic. Això, tenint en compte que el
documental es basa en la recerca d'Òscar Vives i en els testimonis orals
de persones que van presenciar els bombardejos, és possible i seria una
gran notícia per a la memòria històrica del Maestrat i del País Valencià,
sobretot tenint en compte que Molés i Andreu treballen aquesta producció
en valencià. Això no trau que la informació que proporciona El País obvia
alguns passos previs que han tingut lloc fins a arribar al documental, al
qual s'atribueix el mèrit de traure a la llum uns bombardejos del tot
arbitraris, que el franquisme va encarregar-se prou de colgar en el
silenci.
No s'ha de menystenir la capacitat d'impacte que notícies com aquesta
tenen en l'opinió pública en relació a la memòria històrica valenciana. De
totes maneres, al meu entendre, no es pot mantenir que el documental
traurà a la llum uns fets que ja han estat estudiats, amb un article
aparegut en una publicació especialitzada i altres en la premsa
generalista, i amb una exposició que tracta la qüestió amb rigor
metodològic. Sí que es pot esperar que suposarà la divulgació d'aquest
episodi i que hi aportarà el testimoni oral de persones que van viure'l.
Cosa que cal valorar molt positivament ja que en proporcionarà un punt de
vista inèdit, sobretot tenint en compte que es tracta dels subjectes
concrets que van viure-ho. Amb tot, sóc del pensament que convé fer
algunes matisacions indispensables en relació al tractament de la memòria
històrica en general i a l'enfocament que en proporciona l'article d'El
País en particular.
En concret, existeixen anàlisis que consideren que el
tractament de la memòria històrica de la Guerra Civil i les seues
conseqüències, que s'ha fet en documentals audiovisuals a Espanya en el
darrer quart de segle, quan aquesta temàtica va deixar de ser tabú, conté
un component emocional molt focalitzat en les víctimes, que busca
emocionar el destinatari, tocar-li directament els sentiments per
reproduir les emocions experimentades per les víctimes. I no dic que sigui
el cas del poc que es pot veure actualment del documental. L'objectiu del
format documental que tracta la memòria històrica és compensar
emocionalment l'espectador per uns fets del passat que es presenten com
irremissibles.
Que això passe en un país que ha acabat desenvolupant tota
una indústria cultural sobre la memòria històrica basada precisament en
aquest mecanisme comunicatiu, artístic, narratiu, fa pensar si aquesta
compensació emocional no és, al capdavall, un succedani de la reparació
que les víctimes del bàndol perdedor no han rebut encara a dia d'avui. I
l'argument matusser que tractant-se d'una guerra civil, Espanya no ha de
demanar perdó de res, que és el propi del partit postfranquista que ha
governat Espanya diverses temporades, xoca frontalment amb el fet que
l'ONU considera Espanya el segon país del món en nombre de desapareguts,
després de Cambodja. Per això, a finals del 2013, l'organisme
internacional
va instar
l'estat espanyol a buscar aquests desapareguts en el termini d'un any i
identificar els culpables de les desaparicions per jutjar-los. Cosa que el
govern del partit postfranquista esmentat ha ignorat deliberadament fins
avui. Hi va haver un jutge que s'hi volia posar i el van defenestrar.
No correm el risc de
recuperar la memòria històrica mentre oblidem les responsabilitats? Que
per cert no prescriuen.
La
quadra,
Xavier Poblet
www.alvolant.blogspot.com.es/
Arròs salat
Sembla que a la
política hi ha una mena de necessitat de prendre decisions de manera
encoberta o si més no inesperada. El dia que el PCE va ser legalitzat a
Espanya va coincidir amb un dissabte de glòria que va agafar quasi tot un
govern de vacances, i sigui dit de passada, a alguns ministres (aleshores
militars) amb els pixats al ventre. La constitució espanyola es va forjar
amb llargues reunions nocturnes que recordaven la labor de Penèlope,
aquella que esperava el retorn del seu marit, el rei de l'enyorada Ítaca,
tot i que els legisladors no desfeien la tasca nocturna sinó que la
confirmaven l'endemà. I com a exemple més proper l'acord hagut per assolir
formar govern entre els dos grups favorables a la secessió en el parlament
català. Potser a causa d'estar tots pendents de que es coïa als fogons de
la cuina del JXSI i la CUP el govern central va aprovar el nou pla
hidrològic a cop de decret, amb un parlament espanyol encara per
constituir, i sense possibilitat de dret a dir-hi ni ase ni bèstia.
El que sí és una bestiesa
és el seu contingut. És abocar a la mort el delta de l'Ebre, El riu
necessita un cabal superior per poder mantenir un nivell de terra i
d'aigua que permeti equilibrar l'ecosistema. 17.500 milions d'euros que
potser crearan llocs de treball, però que en un gran percentatge passaran
a formar part de l'actiu de les grans empreses -les de sempre- i dels
comptes corrents de llurs membres dels consells d'administració. S'han
passat per l'entrecuix els informes pericials de científics i associacions,
i la creació de 450.000 noves hectàrees de regadiu suposa la gradual i
dolorosa desaparició dels arrossers, Com Mahoma i la muntanya. si l'aigua
del riu no arriba al mar, l'aigua del mar entra al riu, la qual cosa
suposa salar l'arròs abans de coure'l. Si hi ha un mal ús del recurs
hidrogràfic, -excusa airejada per la ministra Tejerina-, caldrà un
ordenament nou, però sempre sostenible i per suposat que no discrimini,
perquè la ferum a fet polític que desprèn el decret és d'una evidència
quasi impossible de dissimular.
El govern central te
competència exclusiva en legislació, ordenació, i concessió de recursos i
aprofitament hidràulic quan un riu passa per dues o més comunitats
autònomes. Però a l'Ebre, com van fer en el seu dia amb rius com el
Nervión i l'Ibaizábal, la gestió està condicionada pels interessos
partidistes de les grans empreses. L'altre raonament escadusser d'aquesta
aprovació amb nocturnitat i traïdoria de no perdre la subvenció de la
comunitat europea, és suficientment absurd com perquè Brussel·les tombi el
pla d'un cop de puny. A Europa els grans rius estan ordenats en base a les
necessitats dels territoris pels quals transcorren, i hi ha molta cuita en
no permetre que hagi zones que morin per manca d'aigua. Qui sap si en
divuit mesos Europa reconeixerà que la gestió del riu ha de ser del govern
català, des de l'aiguabarreig de la Granja d'Escarp fins al delta, i
obligarà a l'altre govern a obrir l'aixeta prohibint específicament les
obres faraòniques i el regadiu disbauxat. Qui sap, esperem que no, que
aleshores no sigui massa tard.
Columna geogràfica, David Gómez
http://davidgomezdemora.blogspot.com.es/
http://cronistaamicsdevinaros.blogspot.com.es/
La nueva imagen
social de Vinaròs durante el Modernismo
Como muy bien indica la
palabra Modernismo, su nombre alude a modernización. Pero no únicamente en
lo que se refiere a la arquitectura, que es a lo que más se ha asociado
esta palabra, sino que también se refiere a un cambio de mentalidades, al
origen de nuevas clases sociales, etc. Y es que, fue precisamente una
nueva clase social la que introdujo un cambio sustancial en la imagen de
nuestros pueblos y otra manera de entender la vida. Estamos hablando
concretamente de la burguesía, una clase social enriquecida sobre todo por
el comercio, que vive una época de cambio: la introducción del
ferrocarril, la creación del puerto, y una reurbanización de la población.
El urbanismo, al igual que en València o en otras ciudades de nuestra
geografía se iba adaptando a las nuevas necesidades sociales. Se abren
calles reticuladas, más anchas y ordenadas, al mismo tiempo que se va
introduciendo el agua potable. Se ofrecía mayor salubridad, puesto que el
cementerio al igual que el matadero, que antes estaban en el interior de
la población, ahora se trasladaría lejos del espacio habitado. Estos
nuevos entornos fueron ocupados por esta burguesía que podía permitirse
las novedades mencionadas, en casas mucho más espaciosas y mejor
condicionadas. No obstante, el hecho de establecerse en estos nuevos
equipamientos no era meramente una cuestión práctica, sino también una
forma de proyectarse socialmente.
Por ello, no es casual que muchos de
estos nuevos edificios estuvieran cercanos unos de otros, pues era una
manera de competir entre ellos para dejar ver qué casa era la más
ostentosa o aportaba mayores novedades. Muchas de estas nuevas viviendas
se establecieron en las calles de Sant Francesc i el Carrer Socors. En
este último cabe destacar, aunque no esté, la casa Huguet, que mostraba
con orgullo los dibujos que hacía el ladrillo visto de la fachada, tan
típico del Modernismo, así como la casa Sendra, en la plaza Jovellar, que
hace eco de la forja como emblema mismo del origen de la riqueza de estas
familias. Todas ellas aportaban novedades, los recientes materiales que
estaban en boga en aquel momento: el ladrillo, la cerámica, la forja, la
madera labrada… que intentaban competir en belleza y harmonía respecto al
buen hacer del resto de familias adineradas.
Desde el punto de vista
geográfico, este movimiento artístico, arquitectónico y demás variantes,
ocupará un lugar destacado dentro de lo que conocemos como la geografía
urbana municipal. No será por ello casualidad que precisamente los
principales lugares de acceso a la población o los puntos más
frecuentados, fueran cuidadosamente pensados como epicentros modernistas.
Recordemos que el modernismo ensalza el auge económico de muchas familias,
una proyección social que era casi necesario demostrar, de ahí que
pensemos que no fue casualidad que este viario acabara siendo la entrada
principal para la gente que procedía de Benicarló -la calle Sant Francesc-
(por donde pasaban la gran mayoría de carros que accedían desde el sur),
un lugar perfecto para exponer esa ostentación de la que tanta gala harán
las nuevas clases emergentes. Otro espacio de notable interés dentro de
nuestra geografía urbana será el casco antiguo, en este caso a través de
la calle Socorro (antigua vía controlada por las familias de la nobleza
local -Febrer de la Torre, Ram de Viu, …-), y en la que en cierto modo las
recientes familias adineradas podrán demostrar que ahora están a la misma
altura o incluso por encima, de las que antaño económicamente se
encontraban alejadas.
Enfocado de este modo,
vemos poco menos como el modernismo acabó desembocando en un arma de doble
filo, en la que se mezclaba el gusto por el arte, así como declaraciones
de intenciones, que intentaban reafirmar el estatus de una nueva clase
emergente, que era mucho más visible en grandes ciudades. Ejemplo
espectacular será la ciudad de Barcelona, donde este eslabón sociológico
manifestará su poder de manera contundente.
Entitats
Migjorn
Els que ens seguiu un poc
sabeu que estem en la lluita per aconseguir que l’AP-7 siga lliure i
gratuïta per tothom. Els motius que apuntem són la gran quantitat de
tràfic que suporta la N-340 i els accidents que hem de sofrir els usuaris.
Tornem a insistir novament en aquest punt doncs les noticies i les dades
malauradament ens estan donant la raó de forma constant. Dèiem en una nota
de premsa que en el poc temps que portem d’any portem 5 accidents en
aquesta carretera amb DOS morts i lamentàvem que fins i tot passa com a
totes les noticies que a força d’anar engrandint la seua comptabilitat
fins i tot ens ho prenem amb normalitat, i el pitjor és que no reaccionem.
Per acabar d’adobar-ho, el periòdic Mediterraneo del 17 de gener deia “La
província de Castelló no tan sols lidera la trista estadística d’accidents
mortals en les carreteres en aquest inici d’any, si no que compta amb tres
vials entre el 20 més perillosos de l’Estat en quant a sinistres en els
que estan implicats vehicles pesats.
Per això, des de la Càmara
de Contractistes de la Comunitat, que recull aquestes dades a partir d’un
informe del Real Automòbil Club d’Espanya (RACE), el seu director-gerent,
Manuel Miñes, crítica “SOMOS LÍDERES EN DESGRACIAS”. Un dels tres trams
senyalats com a més perillosos és el que va des de l’accés a Alcalà de
Xivert fins l’encreuament amb la CS-500 que va a Peníscola; i comenta que
en realitat la província tenia un altre tram amb molta concentració
d’accidents amb camions (el tercer d’Espanya) però, amb la inauguració de
la variant de la N-340 entre Peníscola i Vinaròs ja ha estat solucionat.
Des de MIGJORN volem afegir
que de solucionat res de res, sols l’han allunyat del poble i pot ser
minven un poc per haver eliminat els encreuaments en les dos poblacions
que estàvem més afectades però, el tràfic seguint sent el mateix i els
accidents, tard o d’hora, també hi seran. Sols veiem una solució que puga
minvar de veritat tots aquests accidents i és que la nostra lluita tinga
èxit i que l’alliberament de l’AP-7 siga realitat. No cal dir que els
habitants d’aquestes terres tindríem que estar molt més implicats i que en
cada tall que convoquem hagués molta més gent. Cadascú ha de tenir en
compte fins on pot arribar en la seua protesta personal. Nosaltres
seguirem manifestant la nostra postura tallant el tràfic en la repetida
carretera tots els dijous, el proper serà el 28 de Gener i després en
Febrer el 4, l’11, el 18,... no ens cansem.. i tu, vindràs?.
La Subdelegación del
Gobierno en Castellón ha remitido un escrito al ayuntamiento de Vinaròs,
ocultado por el tripartito gobernante, en el que se le apercibe por
incumplir la ley de banderas el pasado 9 d’Octubre y que por tanto sitúa
al tripartito al margen de la legalidad. Desde la Asociación de vecinos
y cívica Raimundo d’Alós pusimos en conocimiento de la Subdelegación
del Gobierno esta anomalía realizada por los concejales del tripartito a
sabiendas de que estaban incumpliendo la ley al retirar la bandera
nacional y la europea de la fachada del ayuntamiento.
Tal y como solicitamos en
nuestro escrito a la Subdelegación del gobierno no se le impone ninguna
sanción económica al ayuntamiento puesto que no tendría sentido que los
impuestos de los contribuyentes se destinen a pagar sanciones por el
capricho de unos políticos irresponsables de incumplir la ley aunque si
esta situación se repite en futuras ocasiones desde ACRA solicitaremos que
el apercibimiento actual se convierta en una multa que paguen de sus
bolsillos los responsables de incumplir la ley. ACRA lamenta que los
ciudadanos de Vinaròs estén gobernados por unos concejales irresponsables
y que no tienen el más mínimo inconveniente en saltarse la ley que el
resto de ciudadanos estamos obligados a cumplir.
Asociación de vecinos
y cívica Raimundo d’Alós
En Venezuela se censura a
quienes no piensan y opinan como el gobierno de Chávez y Nicolás Maduro.
En Irán, Corea del Norte y China se censura a quienes no piensan como lo
hacen las dictaduras de extrema izquierda que imponen su terror. En
Vinaròs el alcalde de Podemos, Enric Pla, aplica la censura en el medio de
comunicación público del ayuntamiento de Vinaròs como es el setmanari,
conocido como diariet. Algunos partidos de la oposición alzaron la voz el
sábado pasado por una censura aplicada por el alcalde y director de la
publicación.
Los voceros del gobierno
municipal lo negaron, pusieron en duda la palabra de los partidos de la
oposición. Cuando este fin de semana los ciudadanos de Vinaròs compran el
diariet ven como el consejo de redacción, en un hecho que creemos ocurre
por primera vez en la historia, afirma que el director, que también es el
alcalde de Vinaròs, ha aplicado la censura política. ACRA no espera ya
nada del alcalde Enric Pla, sufrimos su censura desde el minuto 1 de la
legislatura al no contestar a nuestras demandas de información por
registro de entrada. Suponemos que el hecho de que ninguna de nuestras
notas de prensa aparezca en el diariet es también consecuencia del veto
del alcalde que decía ser transparente y es el más opaco de la historia
reciente. Desde la Asociación de vecinos y cívica Raimundo d’Alós vamos a
seguir denunciando la censura del gobierno de Podemos apoyado por PSPV-PSOE
y Compromís. La libertad está por encima de todo y este gobierno municipal
nos la quiere cercenar. No lo lograrán, por mucho que la izquierda
censure, seguiremos dando nuestra opinión.
La Asociación de vecinos
y cívica Raimundo d’Alós considera muy grave que cuatro concejales del
gobierno tripartito no acudiesen al pleno extraordinario de la pasada
semana para aprobar la dimisión de la concejala de bienestar social sin
justificación alguna. Si grave es la ausencia no justificada más grave es
la de aquellos concejales que tienen un sueldo de las arcas públicas que
pagamos entre todos.
La actitud de Jan Valls
(Podemos), Marc Albella (PSPV-PSOE) y Domenec Fontanet (Compromís) delata
la falta de interés por los asuntos municipales de dichos concejales. Tras
el revuelo ocasionado en las redes sociales durante el fin de semana y
sobretodo ante el silencio de los tres implicados que pretenden que los
ciudadanos olvidemos su falta de respeto ante el máximo órgano de gobierno
local desde ACRA vamos a solicitar por escrito al alcalde que imponga una
sanción económica a los concejales que no acudieron al pleno sin
justificación alguna. Lo que no es normal en la empresa privada no puede
ser normal en la administración pública y mucho menos por aquellos que han
llegado al poder con la máxima de eliminar privilegios y hacer una nueva
política que seguimos sin ver. ACRA presentará en los próximos días una
solicitud para que sea respondida por el alcalde y de la que, si nos dan
respuesta cosa poco habitual en este gobierno, informaremos a la
ciudadanía de Vinaròs.
La Comissió per la
retirada dels símbols franquistes de Tortosa ha valorat el requeriment
fet per part del Síndic de Greuges a l'Ajuntament de Tortosa en què
l'insta a retirar el monument franquista del riu sense fer una consulta
popular prèvia. Des de la Comissió, han fet una valoració molt positiva
dels requeriments que està fent arribar al consistori el Síndic -que,
recordem, va obrir una actuació d'ofici sobre aquesta qüestió el passat
mes de juny- i han assegurat que, per a ells, “suposa un acompanyament
molt important” i una demostració que van “pel bon camí”. Així mateix,
però, han assegurat estar “molt sorpresos i molt decebuts” pel cas omís
que se n'està fent no només des del Govern municipal sinó també dels grups
municipals que condicionen la retirada del monument al resultat de la
consulta. En aquest sentit, esperen “una reconsideració per part de tots
plegats més prompte que tard”. En la mateixa roda de premsa, la Comissió
ha exposat els motius pels quals ha decidit reactivar-se, passat un temps
en stand by després del rebuig de la moció popular presentada l'any 2010.
“Entenem que la retirada del monument ha d'arribar per decisió democràtica
de l'Ajuntament i, per tant, vam valorar de mantindre'ns a l'espera d'un
nou context municipal i d'una nova correlació de forces al ple de
l'Ajuntament”, han explicat.
A això, cal sumar el fet
que el Govern municipal hagi posat damunt la taula la convocatòria d'una
consulta popular sobre la conveniència o no de retirar el monument del riu
-plantejament que valoren com un “despropòsit immens”- i també el context
polític a nivell nacional, a les portes de la construcció de la república
catalana. “Un nou país requereix que tinguem la capacitat d’alliberar-nos
dels símbols franquistes, ara més que mai”, han afegit. La Comissió ha dut
a terme durant les darreres setmanes una ronda de reunions amb els
diferents partits polítics amb representació al ple municipal per exposar
-una vegada més- els seus arguments a favor de la retirada del monument i
també en contra de la convocatòria de l'esmentada consulta. La dignitat
democràtica, el compliment de la llei de la memòria històrica o la imatge
que es projecta de la ciutat són alguns d'aquests arguments.
La Comissió ha explicat
també que han posat en marxa una nova campanya a través de les xarxes
socials, sota el títol de Vergonya monumental, que tindrà com a eina
comunicativa principal un blog que ja està disponible a l'adreça
vergonyamonumental.wordpress.com
Partits polítics
En este
apartado reproducimos los textos, íntegros o resumidos, sobre temas locales o comarcales que nos
envían los partidos o representantes políticos.
PP Vinaròs
El portavoz del PP ha mostrado su total apoyo a la reivindicación de la COC,
presentada por registro de entrada del Ayuntamiento, en la que solicitan por
escrito al gobierno municipal que cambie de postura respecto al horario de
las casetas del Carnaval comunicado, y restablezca el que se fijó el año
pasado. El tripartito de forma arbitraria y sin consultarlo con nadie ha
decidido adelantar el horario de cierre de las casetas una hora, en el
primer fin de semana del Carnaval, respecto al horario que hubo el año
pasado.
Desde el PP se critica las ocurrencias de un tripartito que en vez de
proponer cosas para mejorar la fiesta lo que hace es imponer restricciones
que la reducen. Resulta sorprendente a su vez, después de haber oído la
rueda de prensa del concejal de fiestas, constatar como el tripartito con un
millón de euros más en el presupuesto municipal que el que había en 2015,
reduce los recursos que destina al Carnaval ocasionando que, por primera
vez, en la gala de las reinas se haga pagar a los comparseros, o que se haya
eliminado la “Room festival” por falta de recursos económicos. Lo que el
Ayuntamiento destinará al Carnaval este año serán 95.000 €, incluyendo ese
importe los gastos de policía y brigada, cuando esos gastos hasta que llegó
el tripartito siempre habían ido aparte. Amat señalaba que en el 2015 se
destinó al Carnaval más de 90.000 euros en gastos directos asumidos por el
Ayuntamiento, sin contar, por supuesto, los gastos de policía o brigada que
ahora el concejal de fiestas sí incluye, para aparentar que destina lo mismo
cuando realmente está aplicando un tijeretazo al Carnaval de más de 20.000
euros respecto al año pasado. Y si eso de por sí ya es criticable, más lo es
si tenemos en cuenta que el presupuesto municipal de este año es 1 millón de
euros superior al que había en 2015, por lo que no tiene ninguna
justificación el castigar así a una de las más importantes fiestas de
Vinaròs.
ACORD CIUTADÀ
portarà al Síndic de Greuges l'actuació d'Enric Pla(PODEM) així com el
reglament del setmanari Vinaròs.
Dissabte passat, Vinaròs va
estar testimoni de l'acte més dictatorial i sectari dels darrers anys i
que posa la vida democràtica de Vinaròs en greu perill. La censura a
l'article d'ACORD CIUTADÀ, “Els fills il.legítims de Felip V”, es va fer
present al Diariet, després de molts anys, per l'actuació irresponsable de
PODEM Vinaròs en la persona de l'Alcalde Enric Pla, i amb la connivència
del seu govern. L'alcalde del discurs fàcil contra la Llei Mordassa del PP,
al darrer número del setmanari Vinaròs ha emmordassat la llibertat
d'expressió en un mitjà de comunicació públic. L'alcalde de la verborrea
contra l'origen franquista del setmanari ha aconseguit recordar a les
generacions més joves com es comporta un dictador i s'ha fet dictador.
Aquests són els fets: dimarts passat, 12 de gener, el Consell de Redacció
del setmanari va tenir a bé acceptar el contingut de l'espai d'ACORD
CIUTADÀ, utilitzant recursos, com el color, que l'actual reglament no
prohibeix,i amb fotografia de l'autor de l'article “Els fills il.legítims
de Felip V” inclosa.
El Director del
Diariet,l'Alcalde, com ja és habitual des de fa mesos, no va assistir a
aquest Consell , on acudeixen de manera voluntària i desinteressada
representants dels grups municipals. Però, al dia següent, dimecres 13,
des del despatx de l'ajuntament, l'alcalde va decidir què es publicava i
què no es publicava, decretant minimitzar l'espai d'ACORD CIUTADÀ
eliminant la fotografia i passant a negre qualsevol part del text que
destaqués. En cap cas, l'alcalde de PODEM, Enric Pla Vall, director de la
publicació, es va adreçar al nostre grup per tal de comunicar la decisió
de fer canvis o censurar, ni tan sols a la concentració que es va fer el
mateix dimecres la nit a la plaça de l'Ajuntament. En cap cas, a hores
d'ara, ningú no s'ha adreçat a ACORD CIUTADÀ per excusar-se.
Els botxins sempre han
portat caputxa. Ignorem el prestigi que tenia Pla a l' arribar a
l'alcaldia, però, ara mateix, 19 de gener, el seu prestigi és el de
censor. ACORD CIUTADÀ tornarà a portar la llibertat de pensament al
setmanari, passi el que passi, censure qui censure. ACORD CIUTADÀ tornarà
a denunciar als que atempten contra la llibertat en defensa d'una falsa “honorabilitat”.
Finalment, el Consell Polític d' ACORD CIUTADÀ ha decidit per unanimitat
portar davant el Síndic de Greuges tant aquesta actuació de l'alcalde de
Vinaròs com el mateix Reglament del setmanari Vinaròs, aprovat per PSOE,
Compromís i PODEM, que atempta clarament contra la llibertat d'expressió.
El responsable de
Comunicación de Ciudadanos (C’s) Vinaròs, Goyo González, ha
indicado que “Ciudadanos solicita que el Alcalde, como Presidente de la
Corporación, sancione a los cuatro concejales que no justificaron su
asistencia al pleno extraordinario”. Según ha explicado, González: “la
ausencia injustificada a un pleno puede incurrir en una falta sancionable
conforme al artículo 78.4 de la Ley 7/1985 de 2 de abril del Texto
Refundido de Bases Reguladora del Régimen Local y Reglamento de
Organización, Funcionamiento y Régimen Jurídico " González prosigue: "
Recordemos que de los 4 concejales que no asistieron, 3 de ellos tienen
dedicación exclusiva y perciben sus respectivos salarios por parte del
Ayuntamiento de Vinaròs, por ende pagado por todos los Ciudadanos
vinarocenses." Añade González: " ser concejal no es solo un trabajo , en
una voluntad de servicio a la ciudadanía, a los votantes, y éstos deben
ser respetados como mínimo asistiendo los concejales a los plenarios" En
cuanto a la limpieza y podado que se está realizando en la zona de la
ermita de Nuestra Señora de la Misericordia y la construcción de nuevos
espacios para asar, el Coordinador Javier de la Rosa ha manifestado: " se
está realizando un buen servicio de limpieza y se está adecuando bien la
zona, el problema viene qué no sabemos cuando volverá a limpiarse, porque
solicitamos la creación de una brigada de dos operarios permanentes, que
durante todo el año cuiden, reparen, poden y vigilen nuestro entorno
natural".
El grup municipal de Compromís a l'ajuntament d'Alcalà de Xivert ha demanat
que es retiren les plaques commemoratives que porten noms de condemnats
per corrupció, delictes contra la hisenda pública, la seguretat social o
contra l'administració. Així es recull en una moció que ha presentat al
pròxim ple el regidor de la coalició, Manel Salvador. Salvador ha explicat
que, amb aquesta petició, "Compromís no pretén més que escenificar un
exercici de democràcia perquè les institucions públiques són les primeres
que han de donar exemple a retirar els honors als delinqüents". Segons el
regidor de Compromís, "democràcia i honradesa han d'anar de la mà: no
s'entén l'una sense l'altra.
Per això demanem que
l'ajuntament d'Alcalà, independentment dels grups polítics que el
componen, honre a aquelles persones que han treballat pel bé de la
societat, però no als que han comès delictes". Segons l'opinió del regidor
de Compromís, "és contrari a tot principi democràtic i ètic que es
mantinguen símbols commemoratius en els quals figuren els noms de persones
que no són dignes de l'homenatge de la ciutadania". En aquest sentit,
Salvador ha recordat que "el Consell, després de l'acord de les Corts
Valencianes el 15 d'octubre de 2015, ha ordenat que es retiren aquestes
plaques dels edificis de la Generalitat.
A Alcalà hem de seguir
aquest exemple i per això demanem que es retiren les plaques de tots
aquells representants públics que ja han estat condemnats o que ho puguin
ser en un futur". Per Salvador, si s'arriba a un acord en el ple sobre
aquest assumpte, "serà també una manera de reconèixer l'honorabilitat
d'aquelles persones que han passat per la vida pública sense cap taca". En
la moció, Compromís insta també al Govern i a la Diputació a que lleven
les plaques on figuren noms de corruptes en aquells edificis o
instal·lacions que siguen de la seua propietat.
|
|
Vora l´Ebre, J.Ferré Verge
www.laviaaugusta.blogspot.com
De
pagesos i caçadors
Sóc fill de pagès... I d’alguna manera també de caçador. Encara que mon
pare no ha tingut mai escopeta, li agradaven altres arts com ara el filat
i les rateres (el alguns llocs també conegudes com ceps o
cepets)
La relació entre uns i els altres mai ha estat bona. El pagesos que tenien
oliveres, sovint es queixaven de que els caçadors no tenien miraments de
res i els hi trepitjaven les olives. Els caçadors consideraven que el coto
era seu i que per tant, podien passar lliurement per qualsevol finca.
Evidentment si estava el seu propietari teníem molt més cura per on
passaven que quan aquest no hi era.
Entre els pagesos-caçadors esporàdics com per exemple mon pare, també es
feien la guitza. Paraven rateres prop de les piquetes (o avealls)
per espantar la caça o miraven de que l’aveall del veí no tingués
aigua i la pròpia sí, per a que així els moixons i sobre tot els tords
beguessin d’ella.
Les baralles entre uns i els altres eren constants. Pocs veïns es portaven
bé. Si no es barallaven per una cosa ho feien per una altra: perquè passes
per dins del meu i no tens camí... Perquè tot fent foc per a cremar
rostolls s’havia calat foc a una rama que entrava a la finca veïna...
Qualsevol excusa era bona... Em semblava que com que no havia seguit la
tradició familiar, aquestes coses no em passarien. Fa anys que no paro
rateres i encara més que no he fet de pagès, ni els caps de setmana...
Però l’altre dia me’n vaig adonar que en aquesta vida té pot passar de
tot. Anava a fer fotos a la torre de Sant Joan, una fortificació que es
troba molt prop del Poble Nou del Delta, a un costat de la badia dels
Alfacs. La seva construcció data del regnat de Felip II (segle XVI) És un
lloc prou freqüentat pels fotògrafs ja que si es té una mica de sort, es
poden captar unes esplèndides postes de Sol.
L’accés a la torre no és fàcil i te l’has de conèixer. Fins que no vaig
trobar el amí, hi vaig fer unes quantes voltes. Però ara fa un any,
finalment el vaig trobar. I tal com us deia més amunt, fa uns dies hi vaig
tornar. Com normalment faig, anava acompanyat de la meva gosseta
Electra. Vaig deixar el cotxe a un camí que baixa paral·lel a la
carretera de les Salines, entre aquesta carretera i la mar. De d’allí, per
un cordó (línies de terra que separen els quadres d’arrossars) vaig
arribar a pocs metres de la torre, però em separava un sèquia. Una parella
que ja anaven de tornada em van dir que uns 50 metres més amunt podria
passar.
Acabàvem de creuar la sèquia i el Sol ja començava desaparèixer quan me’n
adono que per un camí paral·lel al cordó per on havia passat arribava un
vehicle. No li vaig fer molt de cas i, fent fotos de la posta, vaig
continuar camí de la torre. El seu conductor va reclamar la meva atenció i
em va dir:
-Podràs enviar-me a fer punyetes si vols, tal com han fet aquells dos
(una altra parella que anava davant meu), però t’ho he de dir. Pel lloc
on venies no es pot passar... A més demà, aquí mateix s’hi fa una batuda
de (no em vaig quedar amb el nom) i el gos que portes espanta les
aus... A la tornada podries anar per la sendera que va pel costat de la
mar fins l’estació de bombeig.
Quan va acabar vaig ser jo qui va parlar:
-Si he passat per aquell cordó és perquè tinc permís d’Albert Castelló
(que és el coordinador dels sindicat agrari ASAJA a les Terres de l’Ebre)
A més, com vol que sàpiga que demà es farà això que vostè està
dient?... I no tinc cap problema de tornar al cotxe pel lloc on ja vaig
passar l’any passat...
Al final, el pagès, com va veure que tenia raó amb els que li deia, em va
dir que si volia podia passar pel mateix lloc per on havia arribat i que
fes el que volgués...
Quan vaig arribar a la torre, l’altra parella estaven mirant el que
quedava de la posta i em van preguntar que m’havia dit. Un d’ells em va
dir que havia trucat a la policia local per veure qui tenia raó i li van
dir que l’accés a la torre des de l’estació de bombeig és lliure, però que
no es pot anar per dintre de les finques. Els hi vaig dir que si jo havia
passat era perquè tenia permís.
A la tornada vaig seguir la sendera que portava a l’estació de bombeig i
des d’allí vaig continuar per un camí que està tallat als forasters, tot
fent les darreres fotos. Quan vaig arribar a la portalada vaig veure que
havien col·locat una tela metàl·lica per a dificultar encara més el pas de
la gent. Vaig deduir que no els agrada que anéssim a fer fotos per aquell
indret.
El dia següent vaig tornar a fer fotos prop d’allí, a l’estació de
kitesurfing que hi ha a poca distància de la carretera de les salines,
al començament del Trabucador. Abans però vaig passar per l’estació de
bombeig a veure si veia caçadors i el cert és que no en vaig veure cap...
Per tant, em vaig reafirmar en el meu pensament: No volen estranys per la
zona de la torre de Sant Joan!
De aquí y de allá,
Manuel Milián
www.manuelmilian.com
¿Rodarán
las tres cabezas?
Cuanto sucede
en Cataluña estaba escrito; lo que se viene también. No hay que ser
Nostradamus, ni Malaquías, para preverlo: es la lógica de los hechos,
aquello que Aristóteles lo cifraba en la realidad y Platón lo remitía a su
Hiperuranio, donde habitan realmente las ideas que son buscadas por los
humanos con un furor desaforado que denominamos utopía. En España se dan
dos señales de la utopía: Pablo Iglesias, sumo pontífice de la Revolución,
y Pedro Sánchez, un guaperas que se cree dios.
Y dios llamaban a Felipe
González en su tiempo, y a la vista está cómo feneció. ¡Y cuántos sueñan
hoy con Felipe González en la derecha y en la izquierda! Tantos como en la
Cataluña de los milagros dudaron de la certidumbre de Artur Mas, al que
los dioses “cegaron con la soberbia” para perderle (Homero dixit) en su
ensoñación de Ítaca. Rodó su cabeza en la hora undécima, y van a rodar más
cabezas políticas después de los desaguisados del 27 de septiembre, el 9
de noviembre de 2015 y el 10 de enero de 2016, en lo referente a Catalunya.
Y rodarán otras cabezas de responsables omisos, escondidos en el bosque de
Moncloa, esa torre de marfil en que se perece por ceguera en cuanto cruzan
su umbral: le sucedió a Adolfo Suárez; le mareó a Felipe con sus tertulias
de bodeguilla ; le enturbió la mirada a un Aznar engreído y soberanamente
castellanista; ahora le pasará las cuentas a un Rajoy que se perdió en sus
tinieblas galaicas, embebido por la Santa Compaña, y el misticismo cínico
que le confiere el sabor de los habanos con el Marca entre las manos. Es
su biblia, su desazón.
Un tropel de fantasías que
parecen predestinadas a la terrible sentencia de Homero, y que se
resistieron siempre, con impunidad irracional, a las lágrimas y llantos de
Casandra antes de la caída de Troya. Rajoy cree tanto en las leyes,
registrador de la propiedad como es (al igual que su paisano Portela
Valladares fue un desastre gobernando) que entiende suficiente razón el
peso de los Tribunales, con los que él se alivia o se escuda, para lavarse
las manos. Como Poncio Pilato. Su tancredismo le conducirá a la ruina
política, al igual que España sufrirá dolorosamente el conflicto catalán,
o su independencia. El pecado de omisión de responsabilidades es una
maldición bíblica: “Dios expulsará a los tibios de su boca”, dice el
Evangelio. Y expulsar quiere decir morir, es decir, perder el gobierno
hasta una próxima oportunidad –siempre opinable– electoral, a sabiendas de
que logre preservar su cabeza de lista. Rodará políticamente su testa,
pues ni se apercibió de la magnitud del incendio catalán, ni lo orientaron
prudentemente sus adláteres “expertos”, ni se molestó en mandar, en su
día, el cuerpo de bomberos para apagar o controlar el fuego.
La suya fue la política
comodona de un Nerón, sentado en la azotea de la Domus Aurea, contemplando
en la noche el incendio de Roma mientras se regalaba con el tañer de su
cítara. Otro tanto se podrá aducir del bello delfín socialista que vende
su magia de los mil remedios con un gobierno “progresista y reformista”,
como si no hubieran sido reformistas sus predecesores. ¡Más fantasías!
Exactamente como los sueños de un Artur Mas que aspiró a héroe histórico
de Catalunya y ha acabado en mártir de su causa. ¿Aspira al martirio el
bello Pedro Sánchez? Sea como fuere, resta un único remedio: diálogo,
acción, sentido común y firmeza en la ley. Lo demás, son parches, o si me
apuran el cadalso de Robespierre, o la pilona de la Torre de Londres donde
Enrique VIII sacrificaba a sus generosas amantes y al gran Tomás Moro, el
autor de “Utopía”. Y regresamos a Platón, como Pablo Iglesias. ¿El
próximo?
Deconstrucció social, Ramon Puig
Pactes a la
ruleta
En
l’anterior columna vam incloure una pregunta: què passaria si els catalans
arribessen a un acord i els espanyols no? No tardarem a conèixer la
resposta. El galimaties resultant de les eleccions espanyoles posa en
situació difícil la governabilitat, però tard o d’hora hi trobaran
desllorigador. No obstant això, desprès de l’acord català, els pactes són
del tot imprevisibles.
Abans del cop
d’astúcia d’Artur Mas, el PSOE festejava amb Podemos la possibilitat d’un
acord de govern per desbancar el PP. Però l’aritmètica els demana 18
escons més que només pot donar Ciudadanos o la suma IU i independentistes
catalans i bascos. Per si aquesta via no és prou complicada, Podemos afix
una dificultat més: incloure en la Constitució el dret a decidir, en
exigència dels socis catalans. Pitjor ho té el PP perquè sumat a
Ciudadanos encara li falten 13 escons per tenir majoria absoluta. D’altra
banda, els discrets resultats d’Albert Rivera el deixen sense marge de
maniobra, en espera que la situació entre en un carreró sense sortida per
estudiar les ofertes de Rajoy i Sánchez.
El PSOE i el PP, han
basat la campanya en el lema franquista “España una, grande y libre”, la
qual cosa no és cap incongruència perquè els socialdemòcrates fa segles
que van deixar de ser un partit d’esquerres, socialista, obrer i defensor
de l’autodeterminació. A Catalunya el referèndum ja es va celebrar el 27-S
amb resultat contundent: 48 % d’independentistes, 30 % d’espanyolistes i
un 17 % d’ambigus entre federalistes i dret a decidir. La qual cosa ha
donat als independentistes majoria absoluta d’escons per encarar una
perspectiva política, insòlita arreu del món: constituir-se en Estat
sobirà sense recórrer a la insurrecció armada, no comptar amb el
beneplàcit del govern espanyol i havent de contravenir la Constitució
espanyola.
Aquest polze entre
la Generalitat catalana i l’Estat espanyol capitalitzarà la vida política
durant els pròxims mesos amb una projecció internacional de primera
magnitud i amb conseqüències directes en la constitució del nou govern
espanyol. Els independentistes tenien un problema, però amb l’acord de
govern ja no el tenen. Els ambigus de l’utòpic dret a decidir ja veien Ada
Colau presidenta de Catalunya, a les eleccions de març, i ara hauran de
triar entre Junts pel Si o Junts pel No. Els federalistes del PSC no han
assumit mai que un país només es pot federar si és un Estat lliure i no
entenen que per a una “federació” de províncies ja hi són les autonomies.
El cop de timó de Mas
ha trastocat totes les previsions catalanes i espanyoles. Pel que fa a
Catalunya no hi ha dubte que es desenvoluparà el procés cap a la
independència amb el convenciment —confirmat per solvents juristes— que no
es tracta d’un problema jurídic sinó polític. Hi ha la possibilitat de
suspendre l’autonomia catalana, però els costos socials que generaria i la
mala imatge internacional que donaria l’Estat espanyol, no són assumibles.
Al segle XXI, en plena globalització, que les nacions sense Estat europees
esdevinguen sobiranes no canviaria res de substantiu, ans al contrari,
seria un senzill reajustament polític de les parts per a millorar
l’estabilitat del conjunt.
Però una cosa és
llegir una declaració d’independència i l’altra materialitzar-la. Fora de
Catalunya, els mitjans de comunicació interpreten el procés com si es
tractés d’una opereta bufa i ridícula, però els opinadors espanyols no
poden dissimular l’estupefacció. Les impecables i multitudinàries
mobilitzacions dels l’11 de setembre van donar la volta al món causant
l’admiració de totes les nacions sense Estat i l’atenció de les potències
europees. El PP i el PSOE ho consideraren una folclorada de barretina i pa
amb tomàquet. En canvi, la mitjana burgesia catalana, representada per
Convergència, va fer la lectura correcta i assumí que aquell clam
independentista només tenia una traducció: Estat Català.
No hi ha dubte que la
majoria de la societat espanyola i bona part de la catalana es
absolutament escèptica sobre les possibilitats que Catalunya esdevinga un
Estat, però una consulta feta el mateix dia de la investidura de Carles
Puigdemont, indicava que més d’un 30 % dels espanyols són partidaris del
dret a decidir dels pobles. Aspecte que no es tradueix en la composició
del polítics al Parlament on tots són espanyolistes excepte Esquerra
Republicana, Convergència i Llibertat i Partit Nacionalista Basc.
L’elecció de Patxi
López a la presidència del Congrés amb els vots de PSOE, Ciudadanos i els
vots en blanc del PP, pot ser una premonició del pacte de govern. Però la
imatge gestual de Podemos, com qui diu “La izquierda soy yo”, posa el PSOE
en una situació difícil per arribar a un acord amb el PP. En canvi, la
constitució del govern independentista a Catalunya tensa la corda a favor
del front nacionalista espanyol PP-PSOE-CS’s i la crida de Podemos a la
formació d’un bloc “d’esquerres” no té massa possibilitats matemàtiques.
Sona la ruleta. “Facen apostes, la pilota està en joc!”
En un lugar del Maestrat,
José R.
Ferreres
Activismo y
educación
O mejor,
ambos. Sabes lo que se puede o no. Saber lo que está mal, o no. La
educación es levantase de un asiento para cederlo (a quien sea). ¿Qué no
está bien visto? Ese es el gran error. La educación se aprende en la
familia. (Nótese que no he dicho matrimonio) Mis mayores (padres, abuelos,
…) me enseñaron y me dieron ejemplo. Muchas de las cosas que ellos hacían,
las veía y yo repetía; porque sabía que bien hechas estaban. “Como no lo
pago …” es la muy equivocada respuesta cuando a alguien le recriminamos
que está rompiendo (o mal usando) el mobiliario urbano (sea el que sea),
porque “eso” sale de nuestros bolsillos al pagar cualquier impuesto …
incluso al comprar una cerveza o la comida de todos los días (porque
también se pagan impuestos en ese hecho cotidiano). Así que toma nota:
“si” que lo pagas. Si el papi (o la mami) que ve como su retoño le pega
una patada a la papelera le diera una explicación razonada y le
recriminara la actitud, ese aprendería que “aquello no se hace”. Pero
algunos pasan de eso, prefieren que hagan lo que quieran y les dejen
tranquilos. “Aparcan” sus hijos y ya está. NO. Eso no es así. Que esos
chavales van a crecer y de mayores igual os “aparcar” a vosotros (y ya me
entendéis por dónde va la cosa). Un parque infantil es para divertirse,
para jugar, para socializar (como se dice ahora), para encontrase con los
amiguetes y pasar un buen rato.
Pero en lugar de eso (y con
los papis/mamis mirando) nos cargamos el columpio o rompemos los
elementos. Y una sonrisa o un simple “no-digo-nada” les hace creer que “no
pasa nada”. Y así (papis y mamis) hay más de los que creemos. Si se
aprende a respetar las cosas en casa (nuestra casa) veremos cómo se
respetan fuera (también “nuestra” casa). Si es nuestro aquello que
nosotros pagamos, “eso” que tu hijo/a esta destrozando es tuyo. Y ellos
deberían entenderlo si tú se lo explicas y no pasas de tus hijos/as. No
estamos en los tiempos que todo (o casi) se arreglaba con un cachete. ¡De
acuerdo! Pero es que ahora les dejamos que hagan cualquier cosa … incluso
lo que no deben. Alguien nos comenta que la fuente que hay en un parque
esta embozada: “!Parece mentira que este ayuntamiento no lo arregle!” es
lo que nos dice. Otro día (en la misma fuente) vemos como unos chiquillos
la están llenando de papeles y tierra, por el simple placer de verla como
deja que el agua salte y haga “un rio” por la acera de su lado. Sus
progenitores (sentados en un banco, no muy lejos) no se inmutan, ni les
reprenden, más bien sonríen a la “hazaña”. ¿Veis? Ya sabemos quién era el
culpable. No hace muchas fechas: se instalaba un columpio adaptado en uno
de nuestros parques para poderse usas con silla de ruedas. ¡Idea
fantástica! La noche anterior a su inauguración, ya fue saboteado. Días
después, roto.
La policía municipal paso
algunas horas allí. La información explicativa de uso … solo sirve de
pizarra para un espray de pintura negra. ¡Y qué divertido columpiarse
allí! ¿Y tú lo ves y no dices nada? Roto. Peligroso por posibles daños.
Vuelta a quitar … No se puede (y yo diría: no se debe) tener a una persona
vigilándolo las 24 horas para evitar el mal uso y la rotura. Pero si cada
padre y madre (y lo pueden y deben hacer) explicara a sus niños/as el
correcto uso y porque es diferente a los otros, no pasaría.
Estaría perfectamente. Y se
usaría cuando se debe. “Hasta mayores se han columpiado” Si es así:
incivismo total. A “esos” si que se les debe “reprender” (por ejemplo:
cuidando a un chico en silla de ruedas un fin de semana) para que sepan
que “eso” está muy mal. Si rompemos por romper, o no ponemos nada (y no
protestamos por no poner) o multamos de forma que nos duela en el
bolsillo. ¡No hay otra! Papi, mami, ¿si te cabreas porque te han rayado tu
coche o te han robado, porque permites que el mal uso de un columpio
adaptado? “No es lo mismo” Yo te diría que peor. Imagínate (Dios no lo
quiera) que tuvieras que usarlo porque tu hijo/a fuera en silla de ruedas
… y quien es consciente se te queda con una mirada … con una cara de: “!!!Ufff!!!”
Pues eso, seamos cívicos con todo y eduquemos a los nuestros, que eso si
que nos corresponde.
Columna històrica, Alfred Gómez
San
Antonio Abad y su tradición
El día 17 de enero
se celebra en Vinaròs, como de costumbre, la fiesta de San Antonio Abad,
conocido popularmente como del “porquet” ya que en las representaciones
iconográficas aparece, desde el siglo XV, con este animal a sus pies. San
Antonio es el patrón de los agricultores y ganaderos de la Comunidad
Valenciana desde tiempos inmemoriales. Tras el Decreto de Nueva Planta se
impuso a San Isidro como patrón de los labradores, posiblemente por
influencia centralista, aunque aquí en Vinaròs han coexistido los dos
hasta la fecha con similar importancia.
Una de las costumbres
ancestrales que han quedado en la ciudad, y en buena parte de los pueblos
del Maestrat y Els Ports es la tradición de encender hogueras en las
plazas, en las cuales se apiña leña y en la parte superior se coloca una
figura que representa al “demonio” que arde con la pira, para ahuyentar
así los malos presagios, las plagas y asegurarse una buena cosecha. Así
como el desfile de carruajes engalanados y la bendición de los caballos,
como protector de los animales domésticos y de las caballerías. En Vinaròs
conservamos algunas representaciones de San Antonio Abad como por ejemplo
en la ermita de la Misericordia, algún antiguo plafón cerámico en casas
particulares y una pequeña escultura en una hornacina de la calle del
Puente.
La plaza de San Antonio
hace hoy referencia a San Antonio de Padua, y no a él, aunque su
atribución inicial genera ciertas dudas. Sobre todo porque el domingo 19
de enero de 1919, “los devotos de la plaza de San Antonio celebraron muy
solemnemente la colocación del nuevo Santo en la capilla. Traca, campanas,
misa, orfeón alcanariense, reparto de pan a los pobres, misa mayor,
sermón, procesión, adorno de balcones y gallardetes en los árboles de la
plaza”. En la antigua Casa Abadía de la calle Mayor aparecía representado
junto a la Misericordia y San Sebastián. El cronista Pascual Madoz
apuntaba a mediados del siglo XIX que en Vinaròs “se celebran en este
ermitorio las fiestas de San Sebastián el 20 de enero, y la de San Antonio
Abad el 17 del mismo mes; en las dos sube el pueblo al amanecer en una
lucida procesión, que regresa a él por la tarde, y en la última se
bendicen las caballerías después de la función religiosa: en los dos días
se celebra en este sitio una feria o porrat concurridísima”.
O el escritor Mundina que
en 1863 apuntaba sobre Vinaròs que “suben al ermitorio centenares de
caballerías, y después de la función de iglesia son aquellas bendecidas en
medio de un tropel y algazara indescriptibles”. San Antonio Abad fue un
monje de los primeros años de la cristiandad, nacido en Egipto. Retirado a
la vida monástica como ermitaño, en la iconografía aparece representado
junto a un cerdo con una campana al cuello para espantar los malos
espíritus, el cual según la leyenda le curó de una herida y le acompañó en
sus viajes; un libro abierto y un bastón como símbolo de autoridad. San
Antonio se convirtió en un santo protector contra la peste, para
salvaguardar las cosechas y las enfermedades en el ganado. En algunas
estampas antiguas aparece junto a una montaña en llamas en alusión a su
protección sobre la enfermedad epidémica denominada “fuego de San
Antonio”. Su culto fue difundido gracias a las cofradías que se encargaban
de organizar los actos propios en honor del santo unido a la costumbre de
cocinar “les calderes”.
Columna saludable, Adolfo Cabadés
Consumo de
alcohol: nuevas directrices
Nuevas recomendaciones,
elaboradas por médicos especialistas ingleses en nutrición, establecen las
cantidades máximas de alcohol que se pueden tomar semanalmente sin riesgo
para la salud. El trabajo que ha permitido redactar estas normas comenzó
en 2013 y ha revisado todos los datos científicos de los últimos 20 años
que relacionan el consumo de alcohol con diferentes enfermedades, entre
las que destaca el cáncer. La primera conclusión es que los hombres no son
más resistentes al alcohol que las mujeres y que no deben sobrepasar la
cantidad máxima semanal recomendada para ellas. Hasta ahora, se ponía un
límite semanal de 14 unidades de alcohol para las mujeres y de 21 unidades
de alcohol para los hombres. Hay que recordar que una unidad de alcohol
equivale a 8 gramos o 10 cc de alcohol puro. Esto corresponde,
aproximadamente, a una cerveza o a una copa de vino o a una copa pequeña
de licor. En las nuevas directrices se recomienda, tanto para hombres como
para mujeres, no sobrepasar 14 unidades semanales de alcohol.
Un hombre que toma
solamente dos cervezas al día, llega a las 14 unidades semanales de
alcohol y tiene un riesgo relativamente bajo de enfermedades como cáncer y
alteraciones hepaticas. Se recomienda también no consumir estas 14
unidades en 2-3 días; hay que repartirlas, como mínimo, en 4-5 días. Las
mujeres no deben beber alcohol durante el embarazo.
El consumo de alcohol por
encima de 14 unidades semanales incrementa el riesgo de padecer 7 tipos de
cáncer, entre ellos, el cáncer de mama, el cáncer de boca y el cáncer de
colon. Si el consumo llega a 42 unidades semanales aumenta de forma muy
importante el riesgo de cáncer de páncreas y de cáncer de hígado. Se
calcula que el 6% de los cánceres del Reino Unido están relacionadas con
el consumo de alcohol. Estas normas no excluyen por completo la
posibilidad de efectos nocivos del consumo moderado de alcohol. En
realidad, definen un grupo de bajo riesgo (consumo menor de 14 unidades
semanales) con una probabilidad menor del 1% de morir por una enfermedad
relacionada con el alcohol.
Ágora de los lectores
Quatre
valencians, presidents de la Generalitat de Catalunya
Josep Miquel Bausset
L’elecció, el diumenge
passat, del Sr. Carles Puigdemont com a nou President de la Generalitat de
Catalunya, m’ha portat el record dels quatre ciutadans del País Valencià
que han estat Presidents de la Generalitat de Catalunya. El primer d’ells,
enguany fa sis segles del seu nomenament, va ser el bisbe Andreu Bertran,
que va nàixer probablement a València i morí a Barcelona el 1433. Com
tants altres valencians, Bertran, que era d’origen jueu i s’anomenava
Astruc Levi, segons la tradició es va convertir al cristianisme gràcies a
Sant Vicent Ferrer. El 1402 Bertran era rector de Torrent i posteriorment
va ser almoiner i penitencier del papa Benet XIII, que el va fer canonge
de la catedral de València. A Andreu Bertran, que era professor
d’escriptura i versat en llengua hebrea i caldea, se’l considera autor
d’un ofici en vers sobre la passió de Nostre Senyor Jesucrist. El 1414 va
prendre part en l’anomenada disputa de Tortosa, entre jueus i cristians, i
segurament va participar en el Concili de Constança (1414-1418) que posà
fi al Cisma d’Occident.
Com que era partidari del
papa Luna, Andreu Bertran acompanyà Benet XIII al seu “exili” de Peníscola.
Quan el bisbe valencià Francesc Climent, nascut a Torreblanca, va ser
traslladat de Barcelona a Saragossa, Andreu Bertran fou nomenat bisbe de
la seu barcelonina, on s’hi va estar de 1416 a 1420. Pati gòtic del Palau
En ser deposat el papa Benet XIII (acusat d’heretge i de provocar el Cisma
d’Occident) el 26 de juliol de 1417, es va prohibir als cristians que es
posaren de la seua part, i per això Andreu Bertran aconsellà el papa Luna
que presentara la seua renúncia. Bertran va rebre el legat del nou papa,
Martí Vè, que el 1420 el va fer bisbe de Girona, on s’hi va estar de 1420
a 1431, ja que en tornar el bisbe Francesc Climent de Saragossa a
Barcelona, Bertran passà a la seu de Sant Narcís.
Home d’una sòlida formació
humanística, Andreu Bertran va estar molt influenciat per les idees
renovadores de Joan Gerson. Finalment, el 1431, a la mort del bisbe
valencià de Barcelona, Francesc Climent, Andreu Bertran va tornar a la seu
de barcelonina, fins que s’esdevingué la seua mort, el 1433. Va ser el 10
de juliol de 1416, enguany fa 600 anys, que aquest valencià va ser nomenat
per Marc de Vilalba (prior de Montserrat i abat de Ripoll), nou President
de la Generalitat de Catalunya, càrrec que exercí com a 14è President de
Catalunya fins el 1419. El bisbe Andreu Bertran no ha estat l’únic
valencià que ha assolit la Presidència de la Generalitat de Catalunya, ja
que després d’ell, tres altres valencians van ser també Presidents de la
Generalitat.
Un va ser el valencià,
nascut a Albaida el 1490, Joan de Tormo, bisbe de Vic de 1510 a 1553 i que
només durant uns mesos, entre 1552 i 1553 es convertí en el 62è President
de Catalunya. A la mort de Joan de Tormo el 1553, fou elegit nou President
de la Generalitat el seu nebot, Miquel de Tormo, prior de Besalú, i que
supose que també era d’Albaida, i que és convertí en el 63è President.
Finalment, l’últim valencià que va ser President de la Generalitat de
Catalunya fou el bisbe Ferran de Lloaces i Peres, nascut a Oriola el 1498,
i que va ser bisbe d’Elna, Lleida, Tortosa, Tarragona i València, i que de
1559 a 1560 va ser el 66è President de Catalunya. Ferran de Lloaces, 66è
President de la Generalitat de Catalunya El fet que quatre valencians
hagen estat Presidents de la Generalitat de Catalunya, demostra, una
vegada més, els lligams culturals i fins i tot polítics que hi hagué entre
el País Valencià i Catalunya.
Entitats
El Front Benicarló
hem canviat de format al facebook i hem aprofitat per canviar també el
correu electrònic. Revisarem per això contactes. Si algú desitja canviar
l'adreça o que donem de baixa el contacte, només ens heu d'escriure a
aquest mateix mail. I si trobeu que hi ha algú interessat a rebre
informació de les nostres activitats, passeu aquest mail. Gràcies.
Convidar-vos també al cicle d'audiovisuals entorn de la bicicleta Beni-Vidi-Bici
que encetem demà dijous 21 a les 19h30 a l'Edifici Gòtic. Adjunt cartell.
Recordar també que demà dijous, però a les 16h, hi haurà nou tall a la
variant de la N340 (km 1053) reclamant AP7 gratuîta ja! Aquesta vegada
vindran els d'Amposta amb el taüt, per tant, preguem als assistents que
s'adapten al protocol fúnebre: de dol i amb mocadors per a les llàgrimes.
La setmana que ve més i millor. Per a qualsevol dubte o suggeriment, ací
estem. Gràcies i bona sort.
Consell Municipal
d'Esports
El CME denuncia que s'ha produït un acte vandàlic
al panell informatiu de l'Skatepark de Vinaròs i creiem que ha sigut un
usuari descontent amb el nou reglament del recinte. Des del CME creiem que
aquest acte està fora de tota lògica i no és la manera de procedir per
millorar les instal•lacions esportives municipals, ja que davant de les
queixes formals de pares d'usuaris menors d'edat que queden exclosos de
poder accedir al recinte, estem treballant per habilitar horaris per a que
aquests menors puguen accedir al recinte, així com la possibilitat
habilitar nous espais a l'skatepark o a un altre lloc.
La manera de millorar les instal•lacions esportives municipals i els seus reglaments és
per la via del dialeg i no la dels actes vandàlics que no tenen sentit, ja
que l'únic que aconsegueixen és que diners que es poden invertir en
millorar el recinte, s'utilitzen per a reparar aquest tipus d'actes. El
CME està sempre obert a les queixes, peticions i recomanacions dels
usuaris per millorar les instal•lacions Esportives Municipals de Vinaròs.
EXCREMENTS GOSSOS AVINGUDA 29 DE SETEMBRE - OFICINA CME Des del CME volem
denunciar la falta de civisme del propietaris de gossos, ja que la zona
lateral del Pavelló Poliesportiu a l'Avinguda 29 de Setembre, on es troba
l'oficina del CME, sempre està plena de defecacions de gossos. Demanem als
propietaris CIVISME i recollir les defecacions, ja que el gos no és
conscient però l'amo sí. Gràcies
Partits polítics
El Partit Independent
per Benicarló es mostra contrari a la pujada d'impostos pel seu efecte
negatiu en un moment de crisi econòmica. Des del PIBEN volem mostrar el
nostre TOTAL DESACORD amb la PUJADA d'IMPOSTOS del 10% de l'IBI que
l'Equip de Govern de l'ajuntament de Benicarló, format per PSOE i
Compromís-ERPV, ha aprovat en el Pressupost 2016 a l'últim Ple Municipal.
Creiem que NO ÉS EL MOMENT de carregar encara més a les famílies
benicarlandes amb un increment d'impostos i més quan estem veient que no
existeix un projecte de futur a Benicarló, que implique apostar
seriosament per la recuperació integral econòmica i social de la nostra
ciutat. L'actual pujada d'impostos afectarà no sols als benicarlandos i
benicarlandes, també AFECTARÀ a les EMPRESES i COMERÇOS locals, amb un
efecte negatiu sobre la recuperació econòmica i dels llocs de treball a la
nostra ciutat. Tot en un moment on l'atur a Benicarló segueix sent elevat
i amb moltes famílies que tindran difícil fer front al pagament d'uns
impostos que ara són més elevats. Pensem que les taxes que es paguen
actualment no són correctes i que estan basades en dades que no estan
adaptades a la realitat actual, per tant estem treballant per recollir
informació sobre les taxes que es deurien pagar realment i que creiem que
deurien ser inferiors a les actuals.
També ens preguntem si tots
aquells edificis inacabats o en venda per motiu de la crisi econòmica i
que actualment son propietat de diverses entitats bancàries estan
regularitzats i al corrent dels pagaments d'impostos com l'IBI. Compleixen
les entitats bancàries a Benicarló amb el pagament de l'IBI dels edificis
i vivendes de la seua propietat? Opinem que els partits polítics amb
representació municipal podrien també donar exemple davant els ciutadans i
reduir-se les aportacions que reben mensualment, ja que els ciutadans
haurem de pagar més impostos, almenys que siguen (per exemple) per a temes
socials, promoció econòmica o condicionar la senyalització horitzontal
dels carrers (passos de vianants) que falta fa...
|