EL PARTENÓN
E
dició 480-  Del 18 al 31 de gener de 2016
 

Columna crítica, Joan Ferré Vora l´Ebre, J.Ferré Verge
 El comiat a un amic De pagesos i caçadors 
 
Ilercavònia,,Vicent Sanz En un lugar del Maestrat, José R. Ferreres
Bombes nazis a l'Alt Maestrat  Activismo y educación
   
Cròniques des del Canà, Joaquim Buj La quadra, Xavier Poblet
Sant Antoni es renova Arròs salat
 
De aquí y de allá, Manuel Milián Columna geogràfica, David Gómez
¿Rodarán las tres cabezas?  La nueva imagen social de Vinaròs durante el Modernismo
   
Deconstrucció social, Ramon Puig Columna saludable, Adolfo Cabadés
Pactes a la ruleta Consumo de alcohol: nuevas directrices
   
Columna histórica, Alfred Gómez Ágora de los lectores
San Antonio Abad y su tradición Quatre valencians, presidents de la Generalitat, J. Miquel Bausset
  Entitats
Partits polítics Una imatge val més que... (per J.Febrer i M.Prades)
  Una visión del mundo. Christian Chaler
El tío Dorico, por Juan Gost  
Des de l´aire  

LAS FOTOS DE LOS LECTORES

Además de opiniones, también publicamos fotos de nuestros lectores. Envíenos las imágenes a news@vinaros.net


L'Associació Criant en Tribu va organitzar un Taller de Màscares, per a preparar el Carnaval amb els més menuts


La Muixeranga de Vinaròs presentà la seua nova indumentària

 

L’activitat de la Penya Setrill entre el final d’any i l’inici del nou no ha parat ni un instant. Així hem tingut moltes i diverses activitats, com ara un taller de pinxos a càrrec de Patxi Pérez, una cata de vins de Castelló de la mà de l’enòleg Juan M. Gonzalvo, el passe del curtmetratge Ruth d’Àlex Brau, la ruta dels Betlems i el sopar de Nadal amb recollida d’aliments per a Caritas. Contents i satisfets d’haver acabat un altre any amb molta activitat i amb més força encara per emprendre el repte del 2016, on la nostra associació complirà 25 anys de vida. A totes les persones que ho han fet possible i a les que se n’han encarregat de difondre-ho, moltes gràcies. I és que el Setrill.... val la Penya!

CEIP Martínez Ródenas Benicarló.- Acabem d’estrenar l’any 2016 i ja toca celebrar la tradicional i popular festa de Sant Antoni Abad. Enguany va ser el 2n cicle l’encarregat de fer el dimoni per a cremar-lo en la foguera. Però l’oratge del divendres 15 de gener, dia en que bufava fort el vent, no va ser propici per a encendre-la i així, el dimoni es va lliurar de les flames. Nogensmenys sí que es van llegir les lloes al pati, una per cada curs, davant d’un públic entusiasta format pels companys, els pares assistents i els mestres.

Festa de Sant Antoni i foguera del dimoni al CEIP Marqués de Benicarló. El divendres 15 de gener per la tarde tothom a l'escola va sortir al pati per veure cremar el dimoni a la foguera. Aquest curs s'han encarregat de realitzar aquest dimoni d'estil tan innovador els mestres de primer, segon i tercer de Primària. El centre rebé la visita d'una representació de les Majorales i del Conciliari de la Confraria de Sant Antoni . Tots van poder escoltar un trencadís de les millors lloes dels alumnes des de tercer fins a a sisè, així com la lectura de la lloa guanyadora del Primer premi de Lloes 2016 de la categoria de tercer i quart de Primària a càrrec d'Ivan Albiol. Amb aquesta tradicional celebració diem adéu a les nostres pors i coses roïnes i donem la benvinguda al fred de l'hivern.


Migjorn.- Nou tall de la N-340 demanant la gratuïta de l'AP-7


Asociación de la Mujer, Benicarló.- Como viene siendo habitual por estas fechas, hemos celebrado en nuestro casal SANT ANTONI, hemos pasado una tarde muy amena y divertida, con nuestras socias, que nos han deleitado con las típicas LOAS, y como siempre hemos repartido las COCAS típicas de esta fiesta. Gracias a todas por hacernos pasar tan buenos ratos en vuestra compañía.

Es va formalitzar la donació de 9 ordinadors portàtils i d´escriptori, per part de la empresa Ashland Chemical Hispania SA de Benicarló al IES Joan Coromines. Aquests 9 ordinadors que ja han fet la seua funció en aquesta corporació, encara poden fer molt bon paper en l´ensenyament. Segur que el departament d´Informàtica del IES Joan Coromines sabrà esprémer-los al màxim al servei de la formació del seu alumnat. La direcció del Coromines vol agraïr, amb aquesta nota de premsa, aquesta encomiable acció de Ashland, que es compromet i garanteix maximitzar la seua utilització en el centre.

 

El tío Dorico, por Juan Gost


Des de l´aire


Corbera d'Ebre, gentilesa de REPORTAJES AÉREOS CAMPS

  Una imatge val més que... (per Jordi Febrer i Marc Prades)

Columna crítica, Joan Ferré

El comiat a un amic

    Un full en blanc costa tant d’omplir quan no tens res a dir com quan tens massa coses. Intentar fer una recapitulació d’una relació estreta de mes de trenta anys amb Teudo Sangüesa Esteban, el nostre Teudo, afegeix un problema doble, perquè són massa les coses per recordar i massa gran el buit que queda amb la seva desaparició, un home vital, polifacètic, engrescador, amic dels amics i arrelat a la terra com les sabines que es crien al voltant de la seua estimada Morella.

La seguretat que Teudo transmetia en tot allò que va emprendre solament trontollava quan la defensa del Barça feia aigua o quan Guardiola es dedicava a recitar poemes de Martí i Pol en lloc de renovar el sistema de joc que ja li havien agafat els equips contraris. Enemic acèrrim de dogmes i senyes d’identitat excloents, transitava com ningú sobre terrenys minats, tenia un instint natural per vore vindre els fangars i portava els temes de conversa al punt just on hi hagués una eixida honorable per tothom. Teudo, l’amic, el company de secció durant tants anys al setmanari El Dissabte,ha estat ahí, setmana rere setmana “Viéndolas Venir”, algunes vegades amb més encert que altres, però sempre amb la frescor i l’estil d’una ploma àgil, atrevida, compromesa i clara.

Les cites dels filòsofs, els seus amics i assessors des de ben jove, eren el seu fort, amb una capacitat sorprenent per concertar temes diversos, i que el feien especialment brillant, tant sobre el paper com en les converses a curta distancia. Els amics els podia comptar per dotzenes, i els coneguts per centenars, ningú quedava indiferent davant una persona tan vital i entusiasta. Estàvem a l’església de Santa Maria de Morella en el seu funeral, tan plena com estava, i veia a Teudo entre nosaltres, xerrant amb tothom i tenint unes paraules per a tots. No em vaig poder imaginar en cap moment que fos ell el que estava allí de cos present. “És impossible”, pensava, Teudo és vitalitat, és força, és paraula (palaura com diuen els morellans i que tant xocant em resultava al principi de sentir-li dir).

La seua familia un goig de gent, els seus fills i filla, la seua esposa (Mari Carmen, quin buit més gran et deixarà Teudo) , abatuts pel dolor però amb la serenitat pròpia de la gent en pau. A l’eixir del temple de Morella, el temps plorava, ens rebia amb unes lleugeres llàgrimes dels cel, potser interpretant l’esta d’ànim d’una ciutat que tenia en Teudo el més ferm defensor i propagador. Gràcies a ell, molts benicarlandos varem aprendre a estimar el físic, la química i l’esperit d’una terra interior que més es valora quan més es coneix. Teudo no desapareix d’aquest món.

La vida d’una persona no s’acaba amb la mort física, vivim mentre algú ens recorde i ens tinga present en la seva vida. Per això Teudo te la supervivència assegurada per molt anys, per tot el que deixa entre els seus familiars, amics, alumnes i lectors, que hem tingut la sort de conviure amb un personatge que ha deixat petjada, tant a Benicarló com, sobre tot, a la seva estimadíssima Morella Descansa en pau, amic. Cal seguir endavant, però sàpigues que ets insubstituïble, i per això mai t’oblidarem.

Cròniques des del Canà, Joaquim Buj

http://blocs.xtec.cat/jjoaquimbuj/

 Sant Antoni es renova

   Alcanar és un dels molts pobles que celebra este cap de setmana la festa de Sant Antoni, molt arrelada al municipi, com no podia ser d’una altra manera, en una població que històricament ha viscut i viu encara, bàsicament, de l’agricultura. Temps enrere, fins i tot, s’havien arribat a celebrar curses de cavalls i burros, essencials per a les faenes agràries fins a la mecanització del camp a partir dels anys 60 del segle XX. Enguany, la Comissió organitzadora i l’Ajuntament han tingut, com a regal de Reis, la concessió d’una beca per a realitzar una recerca sobre l’evolució de la festivitat al municipi.

El Museu de les Terres de l’Ebre ha concedit un ajut per a recerca etnològica a la Comissió de Sant Antoni i la regidoria de Cultura per al treball sobre la tradicionalitat de la festa a Alcanar, que realitza un ampli equip de persones del poble. Núria Balada forma part de l’equip d’investigació i destaca que “aprofitant aquest projecte s’ha volgut divulgar els orígens de la festa entre els balladors més menuts del municipi, a través de tres tallers que s’han realitzat aquesta setmana, abans dels assajos del ball de Sant Antoni: història, música i vestimenta del ball”. Des del grup de recerca, que portem més d’un any treballant, continuem fent una crida a la gent per a que ens aporten fotografies antigues (una vegada digitilitzades les retornem als seus propietaris), ja que, com més en tinguem més enriquit serà l’estudi que farem.

El lloc on portar-les és l’Ajuntament d’Alcanar preguntant per Cris Reverter. “També comptem amb un manuscrit d’un antic mossèn que va estar aquí a Alcanar de l’any 1873 que, com a publicació escrita, és la joia que natros tenim”, em recorda Núria, quan li demano informació per preparar este text. Pel que fa als actes de la festa, per segon any consecutiu, la plaça Lluís Companys tancarà les ballades previstes per a este cap de setmana, després de passar pel carrer de Sant Antoni, el Camí Ample i la plaça Major. La nova plaça on es balla és espaiosa i permet que les parelles puguen voltar la plaça donant-li més vistositat i oferint imatges precioses de la jota. I tot això amb l’acompanyament musical de les dos bandes de música canareves.

La participació creix any rere any i es podria arribar a les 300 parelles, segons el membre de la comissió de Sant Antoni, Isidre Balada. Un altre acte multitudinari és la benedicció dels animals avui diumenge al migdia i la prova és la gran quantitat de panets i rotllets que es reparteixen entre els participants. “L’any passat vam repartir 2.200 rotllets i 1.500 panets. Normalment, la gent sol agafar més rotllets que panets perquè estan boníssims. Això vol dir que passen més de 1.500 persones per allí”, indica Balada. En canvi, un dels actes més emotius i íntims és la despertada la matinada del diumenge, amb els gojos dedicats a Sant Antoni, a càrrec de la Rondalla Verge del Remei, membres del Cor Iubilo i tothom que s’hi vulgue afegir.

En acabar els balls , i després d’acompanyar el Sant a l’Església, hi ha el tradicional berenar per a les parelles balladores al Centre Cívic. Enguany, com a novetat, es pot fer una fotografia de record al photocall, cedit per ARS, al Centre Cívic. Completen el programa de la festa de Sant Antoni a Alcanar, l’actuació de la nova fornada d’actors del grup de teatre Gresol que presentà l’obra Acadèmia de Policia, anit a l’Auditori municipal José Antonio Valls. Els veïns del carrer de Sant Antoni preparen una xocolatada i pastes per a esmorzar diumenge al matí i, després de dinar, trencada d’olles, al mateix carrer del Sant. La comissió també sorteja el mantó de Manila, faixa i mocador per a sufragar la festa. L’organització va a càrrec de la Comissió de Sant Antoni, sota el patrocini de la regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Alcanar, la col·laboració de BBVA i el veïnat del carrer, a més d’Ars, Resserdi i Objectiu Alcanar. Els actes de la festa de Sant Antoni també es poden seguir enguany a través de les xarxes socials (Comissió de Sant Antoni Alcanar).

Ilercavònia, Vicent Sanz

http://ilercavonia.wordpress.com

Bombes nazis a l'Alt Maestrat 

   El periodista de València Josep Grau firma l'article "Por qué Hitler bombardeó cuatro pacíficos pueblos de Castellón?", aparegut a l'edició valenciana del diari El País el passat 26 de desembre de 2015. L'article fa referència a la notícia que un documental audiovisual, titulat Experiment Stuka, trau a la llum la història dels bombardeigs que la Legió Còndor nazi va portar a terme als pobles de Benassal, Ares del Maestrat, Albocàsser i Vilar de Canes, a l'Alt Maestrat , el maig de 1938. L'article incorpora el tràiler del documental, que dirigeixen Rafa Molés i Pepe Andreu, cineastes i periodistes valencians que constitueixen la productora SUICAfilms

El documental parteix de la recerca que va fer l'historiador de Benassal Òscar Vives, el qual va trobar la pista dels fets en el llibre The Spanish Civil War de l'historiador anglès Antony Beevor, publicat el 1982. Era una referència al bombardeig en un document alemany: “Bundesarchiv-Militärarchiv, Freiburg im Breisgau, RL35/34”. Aquest document era un informe de 50 pàgines amb 65 fotografies dels bombardejos als quatre pobles, que Vives va anar a a buscar a Friburg. Era el 2011. Amb les dades de la recerca, el Grup de Recuperació de la Memòria Històrica del segle XX de Benassal, va elaborar l'exposició Experiments de la Legió Còndor a l'Alt Maestrat 1938, que va presentar-se a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València les acaballes de 2012 i les primeres setmanes de 2013. Arribava precedida per un article signat per J. Antequera Castelló a Levante titulat "El Maestrat fue otro Gernika". Després, l'exposició va girar per altres llocs com la Llotja del Cànem de Castelló o l'Ajuntament Vell de Xert, a on vaig tindre ocasió de veure-la. Al número de maig de 2013, Òscar Vives publicava a la revista L'Avenç un article amb el mateix títol de l'exposició i la revista obria portada amb una de les fotografies dels bombardejos trobades a Friburg. Se'n va fer ressò Sal·lus Herrero a El Punt-Avui en l'article "Els bombardejos de Benassal". Precisament al final del seu article, el periodista esmenta que l'exposició ja ha passat per Barcelona i va camí de Castelló, Alcoi, Vinaròs i Benidorm. A l'any següent, 2014, Maestrat Viu, en la primera edició dels seus premis, va concedir a l'associació benassalenca la distinció a un col·lectiu de la comarca per un projecte recent, tal com se'n va fer ressò la premsa comarcal.

L'elaboració del documental, que es troba en procés, ve a ser el salt al mitjà audiovisual d'una recerca històrica que va donar lloc a una exposició i, doncs, representa la possibilitat que els fets de maig de 1938 puguen ser coneguts pel gran públic. Això, tenint en compte que el documental es basa en la recerca d'Òscar Vives i en els testimonis orals de persones que van presenciar els bombardejos, és possible i seria una gran notícia per a la memòria històrica del Maestrat i del País Valencià, sobretot tenint en compte que Molés i Andreu treballen aquesta producció en valencià. Això no trau que la informació que proporciona El País obvia alguns passos previs que han tingut lloc fins a arribar al documental, al qual s'atribueix el mèrit de traure a la llum uns bombardejos del tot arbitraris, que el franquisme va encarregar-se prou de colgar en el silenci.

No s'ha de menystenir la capacitat d'impacte que notícies com aquesta tenen en l'opinió pública en relació a la memòria històrica valenciana. De totes maneres, al meu entendre, no es pot mantenir que el documental traurà a la llum uns fets que ja han estat estudiats, amb un article aparegut en una publicació especialitzada i altres en la premsa generalista, i amb una exposició que tracta la qüestió amb rigor metodològic. Sí que es pot esperar que suposarà la divulgació d'aquest episodi i que hi aportarà el testimoni oral de persones que van viure'l. Cosa que cal valorar molt positivament ja que en proporcionarà un punt de vista inèdit, sobretot tenint en compte que es tracta dels subjectes concrets que van viure-ho. Amb tot, sóc del pensament que convé fer algunes matisacions indispensables en relació al tractament de la memòria històrica en general i a l'enfocament que en proporciona l'article d'El País en particular.

En concret, existeixen anàlisis que consideren que el tractament de la memòria històrica de la Guerra Civil i les seues conseqüències, que s'ha fet en documentals audiovisuals a Espanya en el darrer quart de segle, quan aquesta temàtica va deixar de ser tabú, conté un component emocional molt focalitzat en les víctimes, que busca emocionar el destinatari, tocar-li directament els sentiments per reproduir les emocions experimentades per les víctimes. I no dic que sigui el cas del poc que es pot veure actualment del documental. L'objectiu del format documental que tracta la memòria històrica és compensar emocionalment l'espectador per uns fets del passat que es presenten com irremissibles.

Que això passe en un país que ha acabat desenvolupant tota una indústria cultural sobre la memòria històrica basada precisament en aquest mecanisme comunicatiu, artístic, narratiu, fa pensar si aquesta compensació emocional no és, al capdavall, un succedani de la reparació que les víctimes del bàndol perdedor no han rebut encara a dia d'avui. I l'argument matusser que tractant-se d'una guerra civil, Espanya no ha de demanar perdó de res, que és el propi del partit postfranquista que ha governat Espanya diverses temporades, xoca frontalment amb el fet que l'ONU considera Espanya el segon país del món en nombre de desapareguts, després de Cambodja. Per això, a finals del 2013, l'organisme internacional va instar l'estat espanyol a buscar aquests desapareguts en el termini d'un any i identificar els culpables de les desaparicions per jutjar-los. Cosa que el govern del partit postfranquista esmentat ha ignorat deliberadament fins avui. Hi va haver un jutge que s'hi volia posar i el van defenestrar. 

No correm el risc de recuperar la memòria històrica mentre oblidem les responsabilitats? Que per cert no prescriuen.

La quadra, Xavier Poblet

www.alvolant.blogspot.com.es/

Arròs salat

   Sembla que a la política hi ha una mena de necessitat de prendre decisions de manera encoberta o si més no inesperada. El dia que el PCE va ser legalitzat a Espanya va coincidir amb un dissabte de glòria que va agafar quasi tot un govern de vacances, i sigui dit de passada, a alguns ministres (aleshores militars) amb els pixats al ventre. La constitució espanyola es va forjar amb llargues reunions nocturnes que recordaven la labor de Penèlope, aquella que esperava el retorn del seu marit, el rei de l'enyorada Ítaca, tot i que els legisladors no desfeien la tasca nocturna sinó que la confirmaven l'endemà. I com a exemple més proper l'acord hagut per assolir formar govern entre els dos grups favorables a la secessió en el parlament català. Potser a causa d'estar tots pendents de que es coïa als fogons de la cuina del JXSI i la CUP el govern central va aprovar el nou pla hidrològic a cop de decret, amb un parlament espanyol encara per constituir, i sense possibilitat de dret a dir-hi ni ase ni bèstia.

El que sí és una bestiesa és el seu contingut. És abocar a la mort el delta de l'Ebre, El riu necessita un cabal superior per poder mantenir un nivell de terra i d'aigua que permeti equilibrar l'ecosistema. 17.500 milions d'euros que potser crearan llocs de treball, però que en un gran percentatge passaran a formar part de l'actiu de les grans empreses -les de sempre- i dels comptes corrents de llurs membres dels consells d'administració. S'han passat per l'entrecuix els informes pericials de científics i associacions, i la creació de 450.000 noves hectàrees de regadiu suposa la gradual i dolorosa desaparició dels arrossers, Com Mahoma i la muntanya. si l'aigua del riu no arriba al mar, l'aigua del mar entra al riu, la qual cosa suposa salar l'arròs abans de coure'l. Si hi ha un mal ús del recurs hidrogràfic, -excusa airejada per la ministra Tejerina-, caldrà un ordenament nou, però sempre sostenible i per suposat que no discrimini, perquè la ferum a fet polític que desprèn el decret és d'una evidència quasi impossible de dissimular.

El govern central te competència exclusiva en legislació, ordenació, i concessió de recursos i aprofitament hidràulic quan un riu passa per dues o més comunitats autònomes. Però a l'Ebre, com van fer en el seu dia amb rius com el Nervión i l'Ibaizábal, la gestió està condicionada pels interessos partidistes de les grans empreses. L'altre raonament escadusser d'aquesta aprovació amb nocturnitat i traïdoria de no perdre la subvenció de la comunitat europea, és suficientment absurd com perquè Brussel·les tombi el pla d'un cop de puny. A Europa els grans rius estan ordenats en base a les necessitats dels territoris pels quals transcorren, i hi ha molta cuita en no permetre que hagi zones que morin per manca d'aigua. Qui sap si en divuit mesos Europa reconeixerà que la gestió del riu ha de ser del govern català, des de l'aiguabarreig de la Granja d'Escarp fins al delta, i obligarà a l'altre govern a obrir l'aixeta prohibint específicament les obres faraòniques i el regadiu disbauxat. Qui sap, esperem que no, que aleshores no sigui massa tard.

Columna geogràfica, David Gómez

http://davidgomezdemora.blogspot.com.es/

http://cronistaamicsdevinaros.blogspot.com.es/

La nueva imagen social de Vinaròs durante el Modernismo

Como muy bien indica la palabra Modernismo, su nombre alude a modernización. Pero no únicamente en lo que se refiere a la arquitectura, que es a lo que más se ha asociado esta palabra, sino que también se refiere a un cambio de mentalidades, al origen de nuevas clases sociales, etc. Y es que, fue precisamente una nueva clase social la que introdujo un cambio sustancial en la imagen de nuestros pueblos y otra manera de entender la vida. Estamos hablando concretamente de la burguesía, una clase social enriquecida sobre todo por el comercio, que vive una época de cambio: la introducción del ferrocarril, la creación del puerto, y una reurbanización de la población.

El urbanismo, al igual que en València o en otras ciudades de nuestra geografía se iba adaptando a las nuevas necesidades sociales. Se abren calles reticuladas, más anchas y ordenadas, al mismo tiempo que se va introduciendo el agua potable. Se ofrecía mayor salubridad, puesto que el cementerio al igual que el matadero, que antes estaban en el interior de la población, ahora se trasladaría lejos del espacio habitado. Estos nuevos entornos fueron ocupados por esta burguesía que podía permitirse las novedades mencionadas, en casas mucho más espaciosas y mejor condicionadas. No obstante, el hecho de establecerse en estos nuevos equipamientos no era meramente una cuestión práctica, sino también una forma de proyectarse socialmente.

Por ello, no es casual que muchos de estos nuevos edificios estuvieran cercanos unos de otros, pues era una manera de competir entre ellos para dejar ver qué casa era la más ostentosa o aportaba mayores novedades. Muchas de estas nuevas viviendas se establecieron en las calles de Sant Francesc i el Carrer Socors. En este último cabe destacar, aunque no esté, la casa Huguet, que mostraba con orgullo los dibujos que hacía el ladrillo visto de la fachada, tan típico del Modernismo, así como la casa Sendra, en la plaza Jovellar, que hace eco de la forja como emblema mismo del origen de la riqueza de estas familias. Todas ellas aportaban novedades, los recientes materiales que estaban en boga en aquel momento: el ladrillo, la cerámica, la forja, la madera labrada… que intentaban competir en belleza y harmonía respecto al buen hacer del resto de familias adineradas.

Desde el punto de vista geográfico, este movimiento artístico, arquitectónico y demás variantes, ocupará un lugar destacado dentro de lo que conocemos como la geografía urbana municipal. No será por ello casualidad que precisamente los principales lugares de acceso a la población o los puntos más frecuentados, fueran cuidadosamente pensados como epicentros modernistas. Recordemos que el modernismo ensalza el auge económico de muchas familias, una proyección social que era casi necesario demostrar, de ahí que pensemos que no fue casualidad que este viario acabara siendo la entrada principal para la gente que procedía de Benicarló -la calle Sant Francesc- (por donde pasaban la gran mayoría de carros que accedían desde el sur), un lugar perfecto para exponer esa ostentación de la que tanta gala harán las nuevas clases emergentes. Otro espacio de notable interés dentro de nuestra geografía urbana será el casco antiguo, en este caso a través de la calle Socorro (antigua vía controlada por las familias de la nobleza local -Febrer de la Torre, Ram de Viu, …-), y en la que en cierto modo las recientes familias adineradas podrán demostrar que ahora están a la misma altura o incluso por encima, de las que antaño económicamente se encontraban alejadas.

Enfocado de este modo, vemos poco menos como el modernismo acabó desembocando en un arma de doble filo, en la que se mezclaba el gusto por el arte, así como declaraciones de intenciones, que intentaban reafirmar el estatus de una nueva clase emergente, que era mucho más visible en grandes ciudades. Ejemplo espectacular será la ciudad de Barcelona, donde este eslabón sociológico manifestará su poder de manera contundente.

Entitats

Migjorn

Els que ens seguiu un poc sabeu que estem en la lluita per aconseguir que l’AP-7 siga lliure i gratuïta per tothom. Els motius que apuntem són la gran quantitat de tràfic que suporta la N-340 i els accidents que hem de sofrir els usuaris. Tornem a insistir novament en aquest punt doncs les noticies i les dades malauradament ens estan donant la raó de forma constant. Dèiem en una nota de premsa que en el poc temps que portem d’any portem 5 accidents en aquesta carretera amb DOS morts i lamentàvem que fins i tot passa com a totes les noticies que a força d’anar engrandint la seua comptabilitat fins i tot ens ho prenem amb normalitat, i el pitjor és que no reaccionem. Per acabar d’adobar-ho, el periòdic Mediterraneo del 17 de gener deia “La província de Castelló no tan sols lidera la trista estadística d’accidents mortals en les carreteres en aquest inici d’any, si no que compta amb tres vials entre el 20 més perillosos de l’Estat en quant a sinistres en els que estan implicats vehicles pesats.

Per això, des de la Càmara de Contractistes de la Comunitat, que recull aquestes dades a partir d’un informe del Real Automòbil Club d’Espanya (RACE), el seu director-gerent, Manuel Miñes, crítica “SOMOS LÍDERES EN DESGRACIAS”. Un dels tres trams senyalats com a més perillosos és el que va des de l’accés a Alcalà de Xivert fins l’encreuament amb la CS-500 que va a Peníscola; i comenta que en realitat la província tenia un altre tram amb molta concentració d’accidents amb camions (el tercer d’Espanya) però, amb la inauguració de la variant de la N-340 entre Peníscola i Vinaròs ja ha estat solucionat.

Des de MIGJORN volem afegir que de solucionat res de res, sols l’han allunyat del poble i pot ser minven un poc per haver eliminat els encreuaments en les dos poblacions que estàvem més afectades però, el tràfic seguint sent el mateix i els accidents, tard o d’hora, també hi seran. Sols veiem una solució que puga minvar de veritat tots aquests accidents i és que la nostra lluita tinga èxit i que l’alliberament de l’AP-7 siga realitat. No cal dir que els habitants d’aquestes terres tindríem que estar molt més implicats i que en cada tall que convoquem hagués molta més gent. Cadascú ha de tenir en compte fins on pot arribar en la seua protesta personal. Nosaltres seguirem manifestant la nostra postura tallant el tràfic en la repetida carretera tots els dijous, el proper serà el 28 de Gener i després en Febrer el 4, l’11, el 18,... no ens cansem.. i tu, vindràs?.

La Subdelegación del Gobierno en Castellón ha remitido un escrito al ayuntamiento de Vinaròs, ocultado por el tripartito gobernante, en el que se le apercibe por incumplir la ley de banderas el pasado 9 d’Octubre y que por tanto sitúa al tripartito al margen de la legalidad. Desde la Asociación de vecinos y cívica Raimundo d’Alós pusimos en conocimiento de la Subdelegación del Gobierno esta anomalía realizada por los concejales del tripartito a sabiendas de que estaban incumpliendo la ley al retirar la bandera nacional y la europea de la fachada del ayuntamiento.

Tal y como solicitamos en nuestro escrito a la Subdelegación del gobierno no se le impone ninguna sanción económica al ayuntamiento puesto que no tendría sentido que los impuestos de los contribuyentes se destinen a pagar sanciones por el capricho de unos políticos irresponsables de incumplir la ley aunque si esta situación se repite en futuras ocasiones desde ACRA solicitaremos que el apercibimiento actual se convierta en una multa que paguen de sus bolsillos los responsables de incumplir la ley. ACRA lamenta que los ciudadanos de Vinaròs estén gobernados por unos concejales irresponsables y que no tienen el más mínimo inconveniente en saltarse la ley que el resto de ciudadanos estamos obligados a cumplir.

Asociación de vecinos y cívica Raimundo d’Alós

En Venezuela se censura a quienes no piensan y opinan como el gobierno de Chávez y Nicolás Maduro. En Irán, Corea del Norte y China se censura a quienes no piensan como lo hacen las dictaduras de extrema izquierda que imponen su terror. En Vinaròs el alcalde de Podemos, Enric Pla, aplica la censura en el medio de comunicación público del ayuntamiento de Vinaròs como es el setmanari, conocido como diariet. Algunos partidos de la oposición alzaron la voz el sábado pasado por una censura aplicada por el alcalde y director de la publicación.

Los voceros del gobierno municipal lo negaron, pusieron en duda la palabra de los partidos de la oposición. Cuando este fin de semana los ciudadanos de Vinaròs compran el diariet ven como el consejo de redacción, en un hecho que creemos ocurre por primera vez en la historia, afirma que el director, que también es el alcalde de Vinaròs, ha aplicado la censura política. ACRA no espera ya nada del alcalde Enric Pla, sufrimos su censura desde el minuto 1 de la legislatura al no contestar a nuestras demandas de información por registro de entrada. Suponemos que el hecho de que ninguna de nuestras notas de prensa aparezca en el diariet es también consecuencia del veto del alcalde que decía ser transparente y es el más opaco de la historia reciente. Desde la Asociación de vecinos y cívica Raimundo d’Alós vamos a seguir denunciando la censura del gobierno de Podemos apoyado por PSPV-PSOE y Compromís. La libertad está por encima de todo y este gobierno municipal nos la quiere cercenar. No lo lograrán, por mucho que la izquierda censure, seguiremos dando nuestra opinión.

La Asociación de vecinos y cívica Raimundo d’Alós considera muy grave que cuatro concejales del gobierno tripartito no acudiesen al pleno extraordinario de la pasada semana para aprobar la dimisión de la concejala de bienestar social sin justificación alguna. Si grave es la ausencia no justificada más grave es la de aquellos concejales que tienen un sueldo de las arcas públicas que pagamos entre todos.

La actitud de Jan Valls (Podemos), Marc Albella (PSPV-PSOE) y Domenec Fontanet (Compromís) delata la falta de interés por los asuntos municipales de dichos concejales. Tras el revuelo ocasionado en las redes sociales durante el fin de semana y sobretodo ante el silencio de los tres implicados que pretenden que los ciudadanos olvidemos su falta de respeto ante el máximo órgano de gobierno local desde ACRA vamos a solicitar por escrito al alcalde que imponga una sanción económica a los concejales que no acudieron al pleno sin justificación alguna. Lo que no es normal en la empresa privada no puede ser normal en la administración pública y mucho menos por aquellos que han llegado al poder con la máxima de eliminar privilegios y hacer una nueva política que seguimos sin ver. ACRA presentará en los próximos días una solicitud para que sea respondida por el alcalde y de la que, si nos dan respuesta cosa poco habitual en este gobierno, informaremos a la ciudadanía de Vinaròs.

La Comissió per la retirada dels símbols franquistes de Tortosa ha valorat el requeriment fet per part del Síndic de Greuges a l'Ajuntament de Tortosa en què l'insta a retirar el monument franquista del riu sense fer una consulta popular prèvia. Des de la Comissió, han fet una valoració molt positiva dels requeriments que està fent arribar al consistori el Síndic -que, recordem, va obrir una actuació d'ofici sobre aquesta qüestió el passat mes de juny- i han assegurat que, per a ells, “suposa un acompanyament molt important” i una demostració que van “pel bon camí”. Així mateix, però, han assegurat estar “molt sorpresos i molt decebuts” pel cas omís que se n'està fent no només des del Govern municipal sinó també dels grups municipals que condicionen la retirada del monument al resultat de la consulta. En aquest sentit, esperen “una reconsideració per part de tots plegats més prompte que tard”. En la mateixa roda de premsa, la Comissió ha exposat els motius pels quals ha decidit reactivar-se, passat un temps en stand by després del rebuig de la moció popular presentada l'any 2010. “Entenem que la retirada del monument ha d'arribar per decisió democràtica de l'Ajuntament i, per tant, vam valorar de mantindre'ns a l'espera d'un nou context municipal i d'una nova correlació de forces al ple de l'Ajuntament”, han explicat.

A això, cal sumar el fet que el Govern municipal hagi posat damunt la taula la convocatòria d'una consulta popular sobre la conveniència o no de retirar el monument del riu -plantejament que valoren com un “despropòsit immens”- i també el context polític a nivell nacional, a les portes de la construcció de la república catalana. “Un nou país requereix que tinguem la capacitat d’alliberar-nos dels símbols franquistes, ara més que mai”, han afegit. La Comissió ha dut a terme durant les darreres setmanes una ronda de reunions amb els diferents partits polítics amb representació al ple municipal per exposar -una vegada més- els seus arguments a favor de la retirada del monument i també en contra de la convocatòria de l'esmentada consulta. La dignitat democràtica, el compliment de la llei de la memòria històrica o la imatge que es projecta de la ciutat són alguns d'aquests arguments.

La Comissió ha explicat també que han posat en marxa una nova campanya a través de les xarxes socials, sota el títol de Vergonya monumental, que tindrà com a eina comunicativa principal un blog que ja està disponible a l'adreça vergonyamonumental.wordpress.com

 Partits polítics

En este apartado reproducimos los textos, íntegros o resumidos, sobre temas locales o comarcales que nos envían los partidos o representantes políticos.

PP Vinaròs

El portavoz del PP ha mostrado su total apoyo a la reivindicación de la COC, presentada por registro de entrada del Ayuntamiento, en la que solicitan por escrito al gobierno municipal que cambie de postura respecto al horario de las casetas del Carnaval comunicado, y restablezca el que se fijó el año pasado. El tripartito de forma arbitraria y sin consultarlo con nadie ha decidido adelantar el horario de cierre de las casetas una hora, en el primer fin de semana del Carnaval, respecto al horario que hubo el año pasado.

Desde el PP se critica las ocurrencias de un tripartito que en vez de proponer cosas para mejorar la fiesta lo que hace es imponer restricciones que la reducen. Resulta sorprendente a su vez, después de haber oído la rueda de prensa del concejal de fiestas, constatar como el tripartito con un millón de euros más en el presupuesto municipal que el que había en 2015, reduce los recursos que destina al Carnaval ocasionando que, por primera vez, en la gala de las reinas se haga pagar a los comparseros, o que se haya eliminado la “Room festival” por falta de recursos económicos. Lo que el Ayuntamiento destinará al Carnaval este año serán 95.000 €, incluyendo ese importe los gastos de policía y brigada, cuando esos gastos hasta que llegó el tripartito siempre habían ido aparte. Amat señalaba que en el 2015 se destinó al Carnaval más de 90.000 euros en gastos directos asumidos por el Ayuntamiento, sin contar, por supuesto, los gastos de policía o brigada que ahora el concejal de fiestas sí incluye, para aparentar que destina lo mismo cuando realmente está aplicando un tijeretazo al Carnaval de más de 20.000 euros respecto al año pasado. Y si eso de por sí ya es criticable, más lo es si tenemos en cuenta que el presupuesto municipal de este año es 1 millón de euros superior al que había en 2015, por lo que no tiene ninguna justificación el castigar así a una de las más importantes fiestas de Vinaròs.

ACORD CIUTADÀ portarà al Síndic de Greuges l'actuació d'Enric Pla(PODEM) així com el reglament del setmanari Vinaròs.

Dissabte passat, Vinaròs va estar testimoni de l'acte més dictatorial i sectari dels darrers anys i que posa la vida democràtica de Vinaròs en greu perill. La censura a l'article d'ACORD CIUTADÀ, “Els fills il.legítims de Felip V”, es va fer present al Diariet, després de molts anys, per l'actuació irresponsable de PODEM Vinaròs en la persona de l'Alcalde Enric Pla, i amb la connivència del seu govern. L'alcalde del discurs fàcil contra la Llei Mordassa del PP, al darrer número del setmanari Vinaròs ha emmordassat la llibertat d'expressió en un mitjà de comunicació públic. L'alcalde de la verborrea contra l'origen franquista del setmanari ha aconseguit recordar a les generacions més joves com es comporta un dictador i s'ha fet dictador. Aquests són els fets: dimarts passat, 12 de gener, el Consell de Redacció del setmanari va tenir a bé acceptar el contingut de l'espai d'ACORD CIUTADÀ, utilitzant recursos, com el color, que l'actual reglament no prohibeix,i amb fotografia de l'autor de l'article “Els fills il.legítims de Felip V” inclosa.

El Director del Diariet,l'Alcalde, com ja és habitual des de fa mesos, no va assistir a aquest Consell , on acudeixen de manera voluntària i desinteressada representants dels grups municipals. Però, al dia següent, dimecres 13, des del despatx de l'ajuntament, l'alcalde va decidir què es publicava i què no es publicava, decretant minimitzar l'espai d'ACORD CIUTADÀ eliminant la fotografia i passant a negre qualsevol part del text que destaqués. En cap cas, l'alcalde de PODEM, Enric Pla Vall, director de la publicació, es va adreçar al nostre grup per tal de comunicar la decisió de fer canvis o censurar, ni tan sols a la concentració que es va fer el mateix dimecres la nit a la plaça de l'Ajuntament. En cap cas, a hores d'ara, ningú no s'ha adreçat a ACORD CIUTADÀ per excusar-se.

Els botxins sempre han portat caputxa. Ignorem el prestigi que tenia Pla a l' arribar a l'alcaldia, però, ara mateix, 19 de gener, el seu prestigi és el de censor. ACORD CIUTADÀ tornarà a portar la llibertat de pensament al setmanari, passi el que passi, censure qui censure. ACORD CIUTADÀ tornarà a denunciar als que atempten contra la llibertat en defensa d'una falsa “honorabilitat”. Finalment, el Consell Polític d' ACORD CIUTADÀ ha decidit per unanimitat portar davant el Síndic de Greuges tant aquesta actuació de l'alcalde de Vinaròs com el mateix Reglament del setmanari Vinaròs, aprovat per PSOE, Compromís i PODEM, que atempta clarament contra la llibertat d'expressió.

El responsable de Comunicación de Ciudadanos (C’s) Vinaròs, Goyo González, ha indicado que “Ciudadanos solicita que el Alcalde, como Presidente de la Corporación, sancione a los cuatro concejales que no justificaron su asistencia al pleno extraordinario”. Según ha explicado, González: “la ausencia injustificada a un pleno puede incurrir en una falta sancionable conforme al artículo 78.4 de la Ley 7/1985 de 2 de abril del Texto Refundido de Bases Reguladora del Régimen Local y Reglamento de Organización, Funcionamiento y Régimen Jurídico " González prosigue: " Recordemos que de los 4 concejales que no asistieron, 3 de ellos tienen dedicación exclusiva y perciben sus respectivos salarios por parte del Ayuntamiento de Vinaròs, por ende pagado por todos los Ciudadanos vinarocenses." Añade González: " ser concejal no es solo un trabajo , en una voluntad de servicio a la ciudadanía, a los votantes, y éstos deben ser respetados como mínimo asistiendo los concejales a los plenarios" En cuanto a la limpieza y podado que se está realizando en la zona de la ermita de Nuestra Señora de la Misericordia y la construcción de nuevos espacios para asar, el Coordinador Javier de la Rosa ha manifestado: " se está realizando un buen servicio de limpieza y se está adecuando bien la zona, el problema viene qué no sabemos cuando volverá a limpiarse, porque solicitamos la creación de una brigada de dos operarios permanentes, que durante todo el año cuiden, reparen, poden y vigilen nuestro entorno natural".

El grup municipal de Compromís a l'ajuntament d'Alcalà de Xivert ha demanat que es retiren les plaques commemoratives que porten noms de condemnats per corrupció, delictes contra la hisenda pública, la seguretat social o contra l'administració. Així es recull en una moció que ha presentat al pròxim ple el regidor de la coalició, Manel Salvador. Salvador ha explicat que, amb aquesta petició, "Compromís no pretén més que escenificar un exercici de democràcia perquè les institucions públiques són les primeres que han de donar exemple a retirar els honors als delinqüents". Segons el regidor de Compromís, "democràcia i honradesa han d'anar de la mà: no s'entén l'una sense l'altra.

Per això demanem que l'ajuntament d'Alcalà, independentment dels grups polítics que el componen, honre a aquelles persones que han treballat pel bé de la societat, però no als que han comès delictes". Segons l'opinió del regidor de Compromís, "és contrari a tot principi democràtic i ètic que es mantinguen símbols commemoratius en els quals figuren els noms de persones que no són dignes de l'homenatge de la ciutadania". En aquest sentit, Salvador ha recordat que "el Consell, després de l'acord de les Corts Valencianes el 15 d'octubre de 2015, ha ordenat que es retiren aquestes plaques dels edificis de la Generalitat.

A Alcalà hem de seguir aquest exemple i per això demanem que es retiren les plaques de tots aquells representants públics que ja han estat condemnats o que ho puguin ser en un futur". Per Salvador, si s'arriba a un acord en el ple sobre aquest assumpte, "serà també una manera de reconèixer l'honorabilitat d'aquelles persones que han passat per la vida pública sense cap taca". En la moció, Compromís insta també al Govern i a la Diputació a que lleven les plaques on figuren noms de corruptes en aquells edificis o instal·lacions que siguen de la seua propietat.

Vora l´Ebre, J.Ferré Verge

www.laviaaugusta.blogspot.com

 De pagesos i caçadors 

Sóc fill de pagès... I d’alguna manera també de caçador. Encara que mon pare no ha tingut mai escopeta, li agradaven altres arts com ara el filat i les rateres (el alguns llocs també conegudes com ceps o cepets)

La relació entre uns i els altres mai ha estat bona. El pagesos que tenien oliveres, sovint es queixaven de que els caçadors no tenien miraments de res i els hi trepitjaven les olives. Els caçadors consideraven que el coto era seu i que per tant, podien passar lliurement per qualsevol finca. Evidentment si estava el seu propietari teníem molt més cura per on passaven que quan aquest no hi era.

Entre els pagesos-caçadors esporàdics com per exemple mon pare, també es feien la guitza. Paraven rateres prop de les piquetes (o avealls) per espantar la caça o miraven de que l’aveall del veí no tingués aigua i la pròpia sí, per a que així els moixons i sobre tot els tords beguessin d’ella.

Les baralles entre uns i els altres eren constants. Pocs veïns es portaven bé. Si no es barallaven per una cosa ho feien per una altra: perquè passes per dins del meu i no tens camí... Perquè tot fent foc per a cremar rostolls s’havia calat foc a una rama que entrava a la finca veïna... Qualsevol excusa era bona... Em semblava que com que no havia seguit la tradició familiar, aquestes coses no em passarien. Fa anys que no paro rateres i encara més que no he fet de pagès, ni els caps de setmana...  

Però l’altre dia me’n vaig adonar que en aquesta vida té pot passar de tot. Anava a fer fotos a la torre de Sant Joan, una fortificació que es troba molt prop del Poble Nou del Delta, a un costat de la badia dels Alfacs. La seva construcció data del regnat de Felip II (segle XVI) És un lloc prou freqüentat pels fotògrafs ja que si es té una mica de sort, es poden captar unes esplèndides postes de Sol.

L’accés a la torre no és fàcil i te l’has de conèixer. Fins que no vaig trobar el amí, hi vaig fer unes quantes voltes. Però ara fa un any, finalment el vaig trobar. I tal com us deia més amunt, fa uns dies hi vaig tornar. Com normalment faig, anava acompanyat de la meva gosseta Electra. Vaig deixar el cotxe a un camí que baixa paral·lel a la carretera de les Salines, entre aquesta carretera i la mar. De d’allí, per un cordó (línies de terra que separen els quadres d’arrossars) vaig arribar a pocs metres de la torre, però em separava un sèquia. Una parella que ja anaven de tornada em van dir que uns 50 metres més amunt podria passar.

Acabàvem de creuar la sèquia i el Sol ja començava desaparèixer quan me’n adono que per un camí paral·lel al cordó per on havia passat arribava un vehicle. No li vaig fer molt de cas i, fent fotos de la posta, vaig continuar camí de la torre. El seu conductor va reclamar la meva atenció i em va dir:

-Podràs enviar-me a fer punyetes si vols, tal com han fet aquells dos (una altra parella que anava davant meu), però t’ho he de dir. Pel lloc on venies no es pot passar... A més demà, aquí mateix s’hi fa una batuda de (no em vaig quedar amb el nom) i el gos que portes espanta les aus... A la tornada podries anar per la sendera que va pel costat de la mar fins l’estació de bombeig.  

Quan va acabar vaig ser jo qui va parlar:

-Si he passat per aquell cordó és perquè tinc permís d’Albert Castelló (que és el coordinador dels sindicat agrari ASAJA a les Terres de l’Ebre) A més, com vol que sàpiga que demà es farà això que vostè està dient?... I no tinc cap problema de tornar al cotxe pel lloc on ja vaig passar l’any passat...

Al final, el pagès, com va veure que tenia raó amb els que li deia, em va dir que si volia podia passar pel mateix lloc per on havia arribat i que fes el que volgués...

Quan vaig arribar a la torre, l’altra parella estaven mirant el que quedava de la posta i em van preguntar que m’havia dit. Un d’ells em va dir que havia trucat a la policia local per veure qui tenia raó i li van dir que l’accés a la torre des de l’estació de bombeig és lliure, però que no es pot anar per dintre de les finques. Els hi vaig dir que si jo havia passat era perquè tenia permís.

A la tornada vaig seguir la sendera que portava a l’estació de bombeig i des d’allí vaig continuar per un camí que està tallat als forasters, tot fent les darreres fotos. Quan vaig arribar a la portalada vaig veure que havien col·locat una tela metàl·lica per a dificultar encara més el pas de la gent. Vaig deduir que no els agrada que anéssim a fer fotos per aquell indret.

El dia següent vaig tornar a fer fotos prop d’allí, a l’estació de kitesurfing que hi ha a poca distància de la carretera de les salines, al començament del Trabucador. Abans però vaig passar per l’estació de bombeig a veure si veia caçadors i el cert és que no en vaig veure cap... Per tant, em vaig reafirmar en el meu pensament: No volen estranys per la zona de la torre de Sant Joan!    

De aquí y de allá, Manuel Milián

www.manuelmilian.com

 ¿Rodarán las tres cabezas?

   Cuanto sucede en Cataluña estaba escrito; lo que se viene también. No hay que ser Nostradamus, ni Malaquías, para preverlo: es la lógica de los hechos, aquello que Aristóteles lo cifraba en la realidad y Platón lo remitía a su Hiperuranio, donde habitan realmente las ideas que son buscadas por los humanos con un furor desaforado que denominamos utopía. En España se dan dos señales de la utopía: Pablo Iglesias, sumo pontífice de la Revolución, y Pedro Sánchez, un guaperas que se cree dios.

Y dios llamaban a Felipe González en su tiempo, y a la vista está cómo feneció. ¡Y cuántos sueñan hoy con Felipe González en la derecha y en la izquierda! Tantos como en la Cataluña de los milagros dudaron de la certidumbre de Artur Mas, al que los dioses “cegaron con la soberbia” para perderle (Homero dixit) en su ensoñación de Ítaca. Rodó su cabeza en la hora undécima, y van a rodar más cabezas políticas después de los desaguisados del 27 de septiembre, el 9 de noviembre de 2015 y el 10 de enero de 2016, en lo referente a Catalunya. Y rodarán otras cabezas de responsables omisos, escondidos en el bosque de Moncloa, esa torre de marfil en que se perece por ceguera en cuanto cruzan su umbral: le sucedió a Adolfo Suárez; le mareó a Felipe con sus tertulias de bodeguilla ; le enturbió la mirada a un Aznar engreído y soberanamente castellanista; ahora le pasará las cuentas a un Rajoy que se perdió en sus tinieblas galaicas, embebido por la Santa Compaña, y el misticismo cínico que le confiere el sabor de los habanos con el Marca entre las manos. Es su biblia, su desazón.

Un tropel de fantasías que parecen predestinadas a la terrible sentencia de Homero, y que se resistieron siempre, con impunidad irracional, a las lágrimas y llantos de Casandra antes de la caída de Troya. Rajoy cree tanto en las leyes, registrador de la propiedad como es (al igual que su paisano Portela Valladares fue un desastre gobernando) que entiende suficiente razón el peso de los Tribunales, con los que él se alivia o se escuda, para lavarse las manos. Como Poncio Pilato. Su tancredismo le conducirá a la ruina política, al igual que España sufrirá dolorosamente el conflicto catalán, o su independencia. El pecado de omisión de responsabilidades es una maldición bíblica: “Dios expulsará a los tibios de su boca”, dice el Evangelio. Y expulsar quiere decir morir, es decir, perder el gobierno hasta una próxima oportunidad –siempre opinable– electoral, a sabiendas de que logre preservar su cabeza de lista. Rodará políticamente su testa, pues ni se apercibió de la magnitud del incendio catalán, ni lo orientaron prudentemente sus adláteres “expertos”, ni se molestó en mandar, en su día, el cuerpo de bomberos para apagar o controlar el fuego.

La suya fue la política comodona de un Nerón, sentado en la azotea de la Domus Aurea, contemplando en la noche el incendio de Roma mientras se regalaba con el tañer de su cítara. Otro tanto se podrá aducir del bello delfín socialista que vende su magia de los mil remedios con un gobierno “progresista y reformista”, como si no hubieran sido reformistas sus predecesores. ¡Más fantasías! Exactamente como los sueños de un Artur Mas que aspiró a héroe histórico de Catalunya y ha acabado en mártir de su causa. ¿Aspira al martirio el bello Pedro Sánchez? Sea como fuere, resta un único remedio: diálogo, acción, sentido común y firmeza en la ley. Lo demás, son parches, o si me apuran el cadalso de Robespierre, o la pilona de la Torre de Londres donde Enrique VIII sacrificaba a sus generosas amantes y al gran Tomás Moro, el autor de “Utopía”. Y regresamos a Platón, como Pablo Iglesias. ¿El próximo?

Deconstrucció social, Ramon Puig

Pactes a la ruleta   

   En l’anterior columna vam incloure una pregunta: què passaria si els catalans arribessen a un acord i els espanyols no? No tardarem a conèixer la resposta. El galimaties resultant de les eleccions espanyoles posa en situació difícil la governabilitat, però tard o d’hora hi trobaran desllorigador. No obstant això, desprès de l’acord català, els pactes són del tot imprevisibles.

Abans del cop d’astúcia d’Artur Mas, el PSOE festejava amb Podemos la possibilitat d’un acord de govern per desbancar el PP. Però l’aritmètica els demana 18 escons més que només pot donar Ciudadanos o la suma IU i independentistes catalans i bascos. Per si aquesta via no és prou complicada, Podemos afix una dificultat més: incloure en la Constitució el dret a decidir, en exigència dels socis catalans. Pitjor ho té el PP perquè sumat a Ciudadanos encara li falten 13 escons per tenir majoria absoluta. D’altra banda, els discrets resultats d’Albert Rivera el deixen sense marge de maniobra, en espera que la situació entre en un carreró sense sortida per estudiar les ofertes de Rajoy i Sánchez.

El PSOE i el PP, han basat la campanya en el lema franquista “España una, grande y libre”, la qual cosa no és cap incongruència perquè els socialdemòcrates fa segles que van deixar de ser un partit d’esquerres, socialista, obrer i defensor de l’autodeterminació. A Catalunya el referèndum ja es va celebrar el 27-S amb resultat contundent: 48 % d’independentistes, 30 % d’espanyolistes i un 17 % d’ambigus entre federalistes i dret a decidir. La qual cosa ha donat als independentistes majoria absoluta d’escons per encarar una perspectiva política, insòlita arreu del món: constituir-se en Estat sobirà sense recórrer a la insurrecció armada, no comptar amb el beneplàcit del govern espanyol i havent de contravenir la Constitució espanyola.

 Aquest polze entre la Generalitat catalana i l’Estat espanyol capitalitzarà la vida política durant els pròxims mesos amb una projecció internacional de primera magnitud i amb conseqüències directes en la constitució del nou govern espanyol. Els independentistes tenien un problema, però amb l’acord de govern ja no el tenen. Els ambigus de l’utòpic dret a decidir ja veien Ada Colau presidenta de Catalunya, a les eleccions de març, i ara hauran de triar entre Junts pel Si o Junts pel No. Els federalistes del PSC no han assumit mai que un país només es pot federar si és un Estat lliure i no entenen que per a una “federació” de províncies ja hi són les autonomies.

El cop de timó de Mas ha trastocat totes les previsions catalanes i espanyoles. Pel que fa a Catalunya no hi ha dubte que es desenvoluparà el procés cap a la independència amb el convenciment —confirmat per solvents juristes— que no es tracta d’un problema jurídic sinó polític. Hi ha la possibilitat de suspendre l’autonomia catalana, però els costos socials que generaria i la mala imatge internacional que donaria l’Estat espanyol, no són assumibles. Al segle XXI, en plena globalització, que les nacions sense Estat europees esdevinguen sobiranes no canviaria res de substantiu, ans al contrari, seria un senzill reajustament polític de les parts per a millorar l’estabilitat del conjunt.

Però una cosa és llegir una declaració d’independència i l’altra materialitzar-la. Fora de Catalunya, els mitjans de comunicació interpreten el procés com si es tractés d’una opereta bufa i ridícula, però els opinadors espanyols no poden dissimular l’estupefacció. Les impecables i multitudinàries mobilitzacions dels l’11 de setembre van donar la volta al món causant l’admiració de totes les nacions sense Estat i l’atenció de les potències europees. El PP i el PSOE ho consideraren una folclorada de barretina i pa amb tomàquet. En canvi, la mitjana burgesia catalana, representada per Convergència, va fer la lectura correcta i assumí que aquell clam independentista només tenia una traducció: Estat Català.

No hi ha dubte que la majoria de la societat espanyola i bona part de la catalana es absolutament escèptica sobre les possibilitats que Catalunya esdevinga un Estat, però una consulta feta el mateix dia de la investidura de Carles Puigdemont, indicava que més d’un 30 % dels espanyols són partidaris del dret a decidir dels pobles. Aspecte que no es tradueix en la composició del polítics al Parlament on tots són espanyolistes excepte Esquerra Republicana, Convergència i Llibertat i Partit Nacionalista Basc.

L’elecció de Patxi López a la presidència del Congrés amb els vots de PSOE, Ciudadanos i els vots en blanc del PP, pot ser una premonició del pacte de govern. Però la imatge gestual de Podemos, com qui diu “La izquierda soy yo”, posa el PSOE en una situació difícil per arribar a un acord amb el PP. En canvi, la constitució del govern independentista a Catalunya tensa la corda a favor del front nacionalista espanyol PP-PSOE-CS’s i la crida de Podemos a la formació d’un bloc “d’esquerres” no té massa possibilitats matemàtiques. Sona la ruleta. “Facen apostes, la pilota està en joc!”

  En un lugar del Maestrat, José R. Ferreres

 Activismo y educación

   O mejor, ambos. Sabes lo que se puede o no. Saber lo que está mal, o no. La educación es levantase de un asiento para cederlo (a quien sea). ¿Qué no está bien visto? Ese es el gran error. La educación se aprende en la familia. (Nótese que no he dicho matrimonio) Mis mayores (padres, abuelos, …) me enseñaron y me dieron ejemplo. Muchas de las cosas que ellos hacían, las veía y yo repetía; porque sabía que bien hechas estaban. “Como no lo pago …” es la muy equivocada respuesta cuando a alguien le recriminamos que está rompiendo (o mal usando) el mobiliario urbano (sea el que sea), porque “eso” sale de nuestros bolsillos al pagar cualquier impuesto … incluso al comprar una cerveza o la comida de todos los días (porque también se pagan impuestos en ese hecho cotidiano). Así que toma nota: “si” que lo pagas. Si el papi (o la mami) que ve como su retoño le pega una patada a la papelera le diera una explicación razonada y le recriminara la actitud, ese aprendería que “aquello no se hace”. Pero algunos pasan de eso, prefieren que hagan lo que quieran y les dejen tranquilos. “Aparcan” sus hijos y ya está. NO. Eso no es así. Que esos chavales van a crecer y de mayores igual os “aparcar” a vosotros (y ya me entendéis por dónde va la cosa). Un parque infantil es para divertirse, para jugar, para socializar (como se dice ahora), para encontrase con los amiguetes y pasar un buen rato.

Pero en lugar de eso (y con los papis/mamis mirando) nos cargamos el columpio o rompemos los elementos. Y una sonrisa o un simple “no-digo-nada” les hace creer que “no pasa nada”. Y así (papis y mamis) hay más de los que creemos. Si se aprende a respetar las cosas en casa (nuestra casa) veremos cómo se respetan fuera (también “nuestra” casa). Si es nuestro aquello que nosotros pagamos, “eso” que tu hijo/a esta destrozando es tuyo. Y ellos deberían entenderlo si tú se lo explicas y no pasas de tus hijos/as. No estamos en los tiempos que todo (o casi) se arreglaba con un cachete. ¡De acuerdo! Pero es que ahora les dejamos que hagan cualquier cosa … incluso lo que no deben. Alguien nos comenta que la fuente que hay en un parque esta embozada: “!Parece mentira que este ayuntamiento no lo arregle!” es lo que nos dice. Otro día (en la misma fuente) vemos como unos chiquillos la están llenando de papeles y tierra, por el simple placer de verla como deja que el agua salte y haga “un rio” por la acera de su lado. Sus progenitores (sentados en un banco, no muy lejos) no se inmutan, ni les reprenden, más bien sonríen a la “hazaña”. ¿Veis? Ya sabemos quién era el culpable. No hace muchas fechas: se instalaba un columpio adaptado en uno de nuestros parques para poderse usas con silla de ruedas. ¡Idea fantástica! La noche anterior a su inauguración, ya fue saboteado. Días después, roto.

La policía municipal paso algunas horas allí. La información explicativa de uso … solo sirve de pizarra para un espray de pintura negra. ¡Y qué divertido columpiarse allí! ¿Y tú lo ves y no dices nada? Roto. Peligroso por posibles daños. Vuelta a quitar … No se puede (y yo diría: no se debe) tener a una persona vigilándolo las 24 horas para evitar el mal uso y la rotura. Pero si cada padre y madre (y lo pueden y deben hacer) explicara a sus niños/as el correcto uso y porque es diferente a los otros, no pasaría.

Estaría perfectamente. Y se usaría cuando se debe. “Hasta mayores se han columpiado” Si es así: incivismo total. A “esos” si que se les debe “reprender” (por ejemplo: cuidando a un chico en silla de ruedas un fin de semana) para que sepan que “eso” está muy mal. Si rompemos por romper, o no ponemos nada (y no protestamos por no poner) o multamos de forma que nos duela en el bolsillo. ¡No hay otra! Papi, mami, ¿si te cabreas porque te han rayado tu coche o te han robado, porque permites que el mal uso de un columpio adaptado? “No es lo mismo” Yo te diría que peor. Imagínate (Dios no lo quiera) que tuvieras que usarlo porque tu hijo/a fuera en silla de ruedas … y quien es consciente se te queda con una mirada … con una cara de: “!!!Ufff!!!” Pues eso, seamos cívicos con todo y eduquemos a los nuestros, que eso si que nos corresponde.

Columna històrica, Alfred Gómez

San Antonio Abad y su tradición

  El día 17 de enero se celebra en Vinaròs, como de costumbre, la fiesta de San Antonio Abad, conocido popularmente como del “porquet” ya que en las representaciones iconográficas aparece, desde el siglo XV, con este animal a sus pies. San Antonio es el patrón de los agricultores y ganaderos de la Comunidad Valenciana desde tiempos inmemoriales. Tras el Decreto de Nueva Planta se impuso a San Isidro como patrón de los labradores, posiblemente por influencia centralista, aunque aquí en Vinaròs han coexistido los dos hasta la fecha con similar importancia.

Una de las costumbres ancestrales que han quedado en la ciudad, y en buena parte de los pueblos del Maestrat y Els Ports es la tradición de encender hogueras en las plazas, en las cuales se apiña leña y en la parte superior se coloca una figura que representa al “demonio” que arde con la pira, para ahuyentar así los malos presagios, las plagas y asegurarse una buena cosecha. Así como el desfile de carruajes engalanados y la bendición de los caballos, como protector de los animales domésticos y de las caballerías. En Vinaròs conservamos algunas representaciones de San Antonio Abad como por ejemplo en la ermita de la Misericordia, algún antiguo plafón cerámico en casas particulares y una pequeña escultura en una hornacina de la calle del Puente.

La plaza de San Antonio hace hoy referencia a San Antonio de Padua, y no a él, aunque su atribución inicial genera ciertas dudas. Sobre todo porque el domingo 19 de enero de 1919, “los devotos de la plaza de San Antonio celebraron muy solemnemente la colocación del nuevo Santo en la capilla. Traca, campanas, misa, orfeón alcanariense, reparto de pan a los pobres, misa mayor, sermón, procesión, adorno de balcones y gallardetes en los árboles de la plaza”. En la antigua Casa Abadía de la calle Mayor aparecía representado junto a la Misericordia y San Sebastián. El cronista Pascual Madoz apuntaba a mediados del siglo XIX que en Vinaròs “se celebran en este ermitorio las fiestas de San Sebastián el 20 de enero, y la de San Antonio Abad el 17 del mismo mes; en las dos sube el pueblo al amanecer en una lucida procesión, que regresa a él por la tarde, y en la última se bendicen las caballerías después de la función religiosa: en los dos días se celebra en este sitio una feria o porrat concurridísima”.

O el escritor Mundina que en 1863 apuntaba sobre Vinaròs que “suben al ermitorio centenares de caballerías, y después de la función de iglesia son aquellas bendecidas en medio de un tropel y algazara indescriptibles”. San Antonio Abad fue un monje de los primeros años de la cristiandad, nacido en Egipto. Retirado a la vida monástica como ermitaño, en la iconografía aparece representado junto a un cerdo con una campana al cuello para espantar los malos espíritus, el cual según la leyenda le curó de una herida y le acompañó en sus viajes; un libro abierto y un bastón como símbolo de autoridad. San Antonio se convirtió en un santo protector contra la peste, para salvaguardar las cosechas y las enfermedades en el ganado. En algunas estampas antiguas aparece junto a una montaña en llamas en alusión a su protección sobre la enfermedad epidémica denominada “fuego de San Antonio”. Su culto fue difundido gracias a las cofradías que se encargaban de organizar los actos propios en honor del santo unido a la costumbre de cocinar “les calderes”.

Columna saludable, Adolfo Cabadés

Consumo de alcohol: nuevas directrices

Nuevas recomendaciones, elaboradas por médicos especialistas ingleses en nutrición, establecen las cantidades máximas de alcohol que se pueden tomar semanalmente sin riesgo para la salud. El trabajo que ha permitido redactar estas normas comenzó en 2013 y ha revisado todos los datos científicos de los últimos 20 años que relacionan el consumo de alcohol con diferentes enfermedades, entre las que destaca el cáncer. La primera conclusión es que los hombres no son más resistentes al alcohol que las mujeres y que no deben sobrepasar la cantidad máxima semanal recomendada para ellas. Hasta ahora, se ponía un límite semanal de 14 unidades de alcohol para las mujeres y de 21 unidades de alcohol para los hombres. Hay que recordar que una unidad de alcohol equivale a 8 gramos o 10 cc de alcohol puro. Esto corresponde, aproximadamente, a una cerveza o a una copa de vino o a una copa pequeña de licor. En las nuevas directrices se recomienda, tanto para hombres como para mujeres, no sobrepasar 14 unidades semanales de alcohol.

Un hombre que toma solamente dos cervezas al día, llega a las 14 unidades semanales de alcohol y tiene un riesgo relativamente bajo de enfermedades como cáncer y alteraciones hepaticas. Se recomienda también no consumir estas 14 unidades en 2-3 días; hay que repartirlas, como mínimo, en 4-5 días. Las mujeres no deben beber alcohol durante el embarazo.

El consumo de alcohol por encima de 14 unidades semanales incrementa el riesgo de padecer 7 tipos de cáncer, entre ellos, el cáncer de mama, el cáncer de boca y el cáncer de colon. Si el consumo llega a 42 unidades semanales aumenta de forma muy importante el riesgo de cáncer de páncreas y de cáncer de hígado. Se calcula que el 6% de los cánceres del Reino Unido están relacionadas con el consumo de alcohol. Estas normas no excluyen por completo la posibilidad de efectos nocivos del consumo moderado de alcohol. En realidad, definen un grupo de bajo riesgo (consumo menor de 14 unidades semanales) con una probabilidad menor del 1% de morir por una enfermedad relacionada con el alcohol.

Ágora de los lectores

Quatre valencians, presidents de la Generalitat de Catalunya

Josep Miquel Bausset

L’elecció, el diumenge passat, del Sr. Carles Puigdemont com a nou President de la Generalitat de Catalunya, m’ha portat el record dels quatre ciutadans del País Valencià que han estat Presidents de la Generalitat de Catalunya. El primer d’ells, enguany fa sis segles del seu nomenament, va ser el bisbe Andreu Bertran, que va nàixer probablement a València i morí a Barcelona el 1433. Com tants altres valencians, Bertran, que era d’origen jueu i s’anomenava Astruc Levi, segons la tradició es va convertir al cristianisme gràcies a Sant Vicent Ferrer. El 1402 Bertran era rector de Torrent i posteriorment va ser almoiner i penitencier del papa Benet XIII, que el va fer canonge de la catedral de València. A Andreu Bertran, que era professor d’escriptura i versat en llengua hebrea i caldea, se’l considera autor d’un ofici en vers sobre la passió de Nostre Senyor Jesucrist. El 1414 va prendre part en l’anomenada disputa de Tortosa, entre jueus i cristians, i segurament va participar en el Concili de Constança (1414-1418) que posà fi al Cisma d’Occident.

Com que era partidari del papa Luna, Andreu Bertran acompanyà Benet XIII al seu “exili” de Peníscola. Quan el bisbe valencià Francesc Climent, nascut a Torreblanca, va ser traslladat de Barcelona a Saragossa, Andreu Bertran fou nomenat bisbe de la seu barcelonina, on s’hi va estar de 1416 a 1420. Pati gòtic del Palau En ser deposat el papa Benet XIII (acusat d’heretge i de provocar el Cisma d’Occident) el 26 de juliol de 1417, es va prohibir als cristians que es posaren de la seua part, i per això Andreu Bertran aconsellà el papa Luna que presentara la seua renúncia. Bertran va rebre el legat del nou papa, Martí Vè, que el 1420 el va fer bisbe de Girona, on s’hi va estar de 1420 a 1431, ja que en tornar el bisbe Francesc Climent de Saragossa a Barcelona, Bertran passà a la seu de Sant Narcís.

Home d’una sòlida formació humanística, Andreu Bertran va estar molt influenciat per les idees renovadores de Joan Gerson. Finalment, el 1431, a la mort del bisbe valencià de Barcelona, Francesc Climent, Andreu Bertran va tornar a la seu de barcelonina, fins que s’esdevingué la seua mort, el 1433. Va ser el 10 de juliol de 1416, enguany fa 600 anys, que aquest valencià va ser nomenat per Marc de Vilalba (prior de Montserrat i abat de Ripoll), nou President de la Generalitat de Catalunya, càrrec que exercí com a 14è President de Catalunya fins el 1419. El bisbe Andreu Bertran no ha estat l’únic valencià que ha assolit la Presidència de la Generalitat de Catalunya, ja que després d’ell, tres altres valencians van ser també Presidents de la Generalitat.

Un va ser el valencià, nascut a Albaida el 1490, Joan de Tormo, bisbe de Vic de 1510 a 1553 i que només durant uns mesos, entre 1552 i 1553 es convertí en el 62è President de Catalunya. A la mort de Joan de Tormo el 1553, fou elegit nou President de la Generalitat el seu nebot, Miquel de Tormo, prior de Besalú, i que supose que també era d’Albaida, i que és convertí en el 63è President. Finalment, l’últim valencià que va ser President de la Generalitat de Catalunya fou el bisbe Ferran de Lloaces i Peres, nascut a Oriola el 1498, i que va ser bisbe d’Elna, Lleida, Tortosa, Tarragona i València, i que de 1559 a 1560 va ser el 66è President de Catalunya. Ferran de Lloaces, 66è President de la Generalitat de Catalunya El fet que quatre valencians hagen estat Presidents de la Generalitat de Catalunya, demostra, una vegada més, els lligams culturals i fins i tot polítics que hi hagué entre el País Valencià i Catalunya.

Entitats

El Front Benicarló hem canviat de format al facebook i hem aprofitat per canviar també el correu electrònic. Revisarem per això contactes. Si algú desitja canviar l'adreça o que donem de baixa el contacte, només ens heu d'escriure a aquest mateix mail. I si trobeu que hi ha algú interessat a rebre informació de les nostres activitats, passeu aquest mail. Gràcies. Convidar-vos també al cicle d'audiovisuals entorn de la bicicleta Beni-Vidi-Bici que encetem demà dijous 21 a les 19h30 a l'Edifici Gòtic. Adjunt cartell. Recordar també que demà dijous, però a les 16h, hi haurà nou tall a la variant de la N340 (km 1053) reclamant AP7 gratuîta ja! Aquesta vegada vindran els d'Amposta amb el taüt, per tant, preguem als assistents que s'adapten al protocol fúnebre: de dol i amb mocadors per a les llàgrimes. La setmana que ve més i millor. Per a qualsevol dubte o suggeriment, ací estem. Gràcies i bona sort.

Consell Municipal d'Esports

El CME denuncia que s'ha produït un acte vandàlic al panell informatiu de l'Skatepark de Vinaròs i creiem que ha sigut un usuari descontent amb el nou reglament del recinte. Des del CME creiem que aquest acte està fora de tota lògica i no és la manera de procedir per millorar les instal•lacions esportives municipals, ja que davant de les queixes formals de pares d'usuaris menors d'edat que queden exclosos de poder accedir al recinte, estem treballant per habilitar horaris per a que aquests menors puguen accedir al recinte, així com la possibilitat habilitar nous espais a l'skatepark o a un altre lloc.

La manera de millorar les instal•lacions esportives municipals i els seus reglaments és per la via del dialeg i no la dels actes vandàlics que no tenen sentit, ja que l'únic que aconsegueixen és que diners que es poden invertir en millorar el recinte, s'utilitzen per a reparar aquest tipus d'actes. El CME està sempre obert a les queixes, peticions i recomanacions dels usuaris per millorar les instal•lacions Esportives Municipals de Vinaròs.

EXCREMENTS GOSSOS AVINGUDA 29 DE SETEMBRE - OFICINA CME Des del CME volem denunciar la falta de civisme del propietaris de gossos, ja que la zona lateral del Pavelló Poliesportiu a l'Avinguda 29 de Setembre, on es troba l'oficina del CME, sempre està plena de defecacions de gossos. Demanem als propietaris CIVISME i recollir les defecacions, ja que el gos no és conscient però l'amo sí. Gràcies

 Partits polítics

El Partit Independent per Benicarló es mostra contrari a la pujada d'impostos pel seu efecte negatiu en un moment de crisi econòmica. Des del PIBEN volem mostrar el nostre TOTAL DESACORD amb la PUJADA d'IMPOSTOS del 10% de l'IBI que l'Equip de Govern de l'ajuntament de Benicarló, format per PSOE i Compromís-ERPV, ha aprovat en el Pressupost 2016 a l'últim Ple Municipal. Creiem que NO ÉS EL MOMENT de carregar encara més a les famílies benicarlandes amb un increment d'impostos i més quan estem veient que no existeix un projecte de futur a Benicarló, que implique apostar seriosament per la recuperació integral econòmica i social de la nostra ciutat. L'actual pujada d'impostos afectarà no sols als benicarlandos i benicarlandes, també AFECTARÀ a les EMPRESES i COMERÇOS locals, amb un efecte negatiu sobre la recuperació econòmica i dels llocs de treball a la nostra ciutat. Tot en un moment on l'atur a Benicarló segueix sent elevat i amb moltes famílies que tindran difícil fer front al pagament d'uns impostos que ara són més elevats. Pensem que les taxes que es paguen actualment no són correctes i que estan basades en dades que no estan adaptades a la realitat actual, per tant estem treballant per recollir informació sobre les taxes que es deurien pagar realment i que creiem que deurien ser inferiors a les actuals.

També ens preguntem si tots aquells edificis inacabats o en venda per motiu de la crisi econòmica i que actualment son propietat de diverses entitats bancàries estan regularitzats i al corrent dels pagaments d'impostos com l'IBI. Compleixen les entitats bancàries a Benicarló amb el pagament de l'IBI dels edificis i vivendes de la seua propietat? Opinem que els partits polítics amb representació municipal podrien també donar exemple davant els ciutadans i reduir-se les aportacions que reben mensualment, ja que els ciutadans haurem de pagar més impostos, almenys que siguen (per exemple) per a temes socials, promoció econòmica o condicionar la senyalització horitzontal dels carrers (passos de vianants) que falta fa...

 

©1996-2016 Vinaròs News
http://news.vinaros.net    news@vinaros.net