|
|
Agricultura ecológica para escolares en Cabanes |
|
E.FONOLLOSA
|
|
|
Los escolares de la provincia castellonense tienen la oportunidad de aprender agricultura y ganadería ecológica en plena naturaleza gracias a la puesta en marcha desde esta primavera de una “eco granja-escuela”, innovadora oferta educativa a un kilómetro del casco urbano de Cabanes. El matrimonio formado por Elena Ribes y Vicente Hernández decidió un buen día adquirir una masía que estaba totalmente en ruinas, El Morrut, con sus correspondientes terrenos. No podían sin embargo ni imaginarse que este lugar acabaría siendo lo que es hoy en día. “No teníamos un proyecto definido, pero después de haber echo la reforma de la masía, iniciamos los costosos trámites de convertir el lugar en una finca ecológica”. A partir de ahí y como una posible forma de contribuir a hacerlo posible, “pensamos en crear esta actividad escolar, totalmente orientada hacia lo ecológico y el medio ambiente, nosotros no tenemos ayudas económicas para mantener la costos elevados de la finca y qué más bonito era un negocio que sirva para enseñar a los niños la naturaleza”. La finca lleva ya dos años calificada oficialmente como ecológica. Es de secano, en su tiempo en este lugar se cultivaba de todo y había ganado, como ahora vuelve a tener. Tenía animales, huerto, pastos, elaboraba harina… era una finca totalmente “autónoma” “y nuestra pretensión es llegar también a eso”. Así, por ejemplo, se respeta al máximo el suelo, “por ejemplo, se deja que las orugas hagan su labor, procuramos que no se rasque mucho la tierra…”.
Se ha contado con el asesoramiento del benicarlando Mariano Bueno, un gran experto en energías alternativas. Hasta la fecha, a pesar de no usar productos químicos, se han podido evitar plagas, “pero estamos estudiando de cara a la prevención, en un momento determinado deberemos saber reaccionar y para ello solo podremos utilizar determinados productos o combatirla con armas ya olvidadas”. Así, en estos momentos están practicando una experiencia para evitar el pulgón, consistente en usar ortigas inmersas cuatro días en agua para obtener un repelente con el que se fumigarían las plantas afectadas. Asimismo, se crearán pequeñas barreras de serrín para que los caracoles no lleguen hasta las plantas. “Son todo experiencias nuevas para nosotros, complicadas, caras pero queremos llegar hasta donde podamos”. Los escolares pueden conocer de forma muy participativa las labores ecológicas de esta finca. Por ejemplo, hay una zona con una gran cantidad de plantas medicinales, se les hace una demostración con un alambique y también hay una pequeña prensa para obtener aceite. Asimismo, van a realizar demostraciones de todo el proceso de la almendra.
Un mínimo de ocho monitores atienden en grupos reducidos a los escolares y les enseñan a labrar en el huerto ecológico y a dar de comer a los animales. Además, se realizan trabajos manuales relacionados con labores artesanas características de la comarca y un pequeño teatro, en el que aprenden el ciclo del agua. Los monitores aplican una metodología activa y participativa que permite a los escolares experimentar, disfrutando del medio natural al tiempo que aprenden a respetarlo. En los pocos meses de funcionamiento de la granja, que llevan de nombre “El Morrudet” ya han pasado por ella grupos de escolares de un gran número de colegios de la provincia. Granjas escuela existen varias en la provincia de Castellón, pero esta nueva de Cabanes aporta la novedad de sus características ecológicas “cien por cien”. Mireu més fotos a www.assumpcio.es secció Excursions |
|
|
|
|
|
|
|
| COL.LABORACIÓ ESPECIAL DE XAVI FLORES, SETMANARI VINAROS | |
|
L'Associació protectora d'Animals El Cau de Vinaròs va organitzar una nova jornada de portes obertes de les seves instal•lacions. La jornada va coincidir enguany amb la festivitat de la Misericòrdia, la qual cosa es va traduir amb menys visitants vinarossencs i amb conseqüència, menys adopcions que altres anys. A pesar d'això, molta va ser la gent que hi va acudir a les instal•lacions i es van complir altres objectius, com fer nous socis o recaptar fons. El Cau treballa des de la seua fundació l'any 1999 en la generosa tasca de recollir animals abandonats o maltractats i mantenir-los fins a la seua adopció. Amb una mitjana de 250 adopcions anuals, acull actualment més de 80 gossos, la majoria adults. Les seues instal•lacions estan actualment al límit de la seua capacitat i hi ha gossos abandonats que no es poden acollir per falta d'espai. En aquest sentit les adopcions són molt importants per que un altre gos puga ocupar el lloc que ha deixat un altre que ha trobat una nova família per viure. Visitants ilustres Entre els visitants de la jornada de diumenge hi havia gossos que ja han estat adoptats i que tornaven amb els seus amos per retrobar-se en la que va ser la seua llar. Es el cas de "El viudo", un gosset a qui membres de la protectora van trobar cami de l'ermita. Anava junt amb una gosseta que, tot i haver rebut les cures veterinàries, va morir per una infecció.
D'aqui li ve el nom. "El Viudo", adoptat fa ja mes de 6 mesos, es diu ara Plucho i viu feliç a un apartament a Tortosa amb Juan i Carmen, que estan encantats del seu caracter i la seua companyia. Colabora A El Cau, els gossos a qui no se'ls troba una llar no se'ls sacrifica. Alli tots els animals estan estrictament controlats i examinats per un veterinari. A més, als animals ferits se'ls tracta amb els medicaments més adequats, operant-los si és necessari, fins a la seua total recuperació. A més, cada gos és vacunat i desparasitat. El Cau es manté gràcies a donatius, una subvenció de l'Ajuntament i, sobretot, per les quotes dels quasi 600 socis que conformen actualment l'associació. Gràcies a la tasca d'aquesta protectora, s'ha aconseguit una bona qualitat de vida per als gossos amb gàvies on els animals no tenen fred a l'hivern ni calor a l'estiu. L'horari de visita a la protectora és de dilluns a dissabte de 9-12 h i de 17-20 h i els diumenges de 9-13.30 h. El telefon de l'associació és el 687450794 |
|
|
|
|
|
|
Tras los pasos de Sant Vicente Mártir, pasando por Morella, Forcall, Traiguera y otras poblaciones |
| EMILI FONOLLOSA | |
|
El camino histórico que rememorará los pasos de Sant Vicente Mártir, patrón de Valencia, tendrá un enclave destacado en Traiguera ya que allí entroncará con la Vía Augusta para seguir hasta Valencia. El Camino de San Vicente Mártir discurrirá desde Roda de Isábena, en Huesca, hasta Traiguera, donde enlazará con la antigua Vía Augusta hasta llegar a Valencia en un camino de unos 750 km. El camino atraviesa entre otros términos, Forcall y Morella, hasta enlazar con el trazado de la Vía Augusta, el principal paso comercial y militar entre los dominios del Imperio de Roma, donde se conservan los principales miliarios de toda Hispania. Desde Morella se llega a Traiguera, donde los romanos vencieron a los cartagineses de Aníbal en la segunda guerra Púnica, y de ahí a Vilanova de Alcolea. El último tramo pasa por Sagunto, antes de finalizar en Valencia. La asociación Valencia Cultural-Via Augusta y Camino de San Vicente Mártir está recuperando este camino histórico que rememora los pasos del santo, cuando en el siglo IV fue apresado en Zaragoza junto al Obispo Valero por los soldados romanos enviados por el Cónsul Daciano y trasladado a Valencia para sufrir martirio ante la negativa a renunciar a su fe. La difusión del conocimiento de este hecho provocó en los siglos siguientes una corriente de peregrinaciones desde toda Europa hasta Valencia para visitar los restos del mártir en San Vicente de la Roqueta , convirtiéndose este fenómeno en algo muy anterior a las peregrinaciones medievales a Santiago de Compostela, según indican los impulsores de la iniciativa. La asociación contactará con los ayuntamientos por donde discurre el camino, y con las autoridades públicas, para sondear su disposición a prestar servicios gratuitos a los peregrinos que emprendan la ruta, y disponer los recursos necesarios para señalizar el camino. Todos los detalles del Camino de San Vicente Mártir pueden consultarse en la web que la asociación ha creado en Internet: www.caminosanvicentemartir.com . En ella, junto a la información práctica como mapas y perfiles de la ruta, el peregrino puede acceder a consejos para caminantes, un foro especializado y abundantes datos sobre la biografía de San Vicente y el arte o la arquitectura dedicados al Santo, además de consultar la Carta Vicentina y el Libro de Peregrinos, e incluso obtener la Credencial Vicentina. El camino nace a los pies de los Pirineos y pasa por municipios de distintas provincias como Huesca y Zaragoza, hasta enlazar con la Vía Augusta --el eje principal de la red viaria en la época de los romanos-- y adentrarse en la Comunitat Valenciana a través de Morella, en la comarca dels Ports. Vallibona, Canet lo Roig, Traiguera, Sant Mateu, les Coves de Vinromà, la Pobla Tornesa, Betxí, Vilavella, Chilches, la Llosa, Sagunt, Puçol, el Puig, Albuixech, Meliana, Alboraia y Valencia son también algunas de las etapas. |
|
|
|
|
|
|
Conocer el mar en Peñíscola |
| RAÜL PIÑANA | |
|
Agripina Casado nunca había visto el mar. A esta mujer de 87 años se le humedecen los ojos al ver un sueño cumplido. “Dios mio, cuánta agua. Y yo que pensaba que era como un charquito”. Ayer se afanó, como una muchacha, en descalzarse sobre la arena y acercarse al agua. “Una va para mayor y ya lo único que voy a poder es meter los pies”, dice sonriendo. Maria Arias, de 66 años, no lo ve tan claro: “Tanta ola me da vértigo. Pero es extraordinario, simplemente extraordinario”. Ambas, junto a otros 42 ancianos de la provincia de Ciudad Real, han podido disfrutar estos dias de las playas de Peñíscola. Las “almas”, como llama Agripina a las hermanas de las residencias Santa Teresa de Journet y Virgen de las Cruces, les han permitido, con la subvención de una entidad bancaria, visitar las playas y los sitios turísticos de este municipio costero de manera gratuita y ver algo que hasta ahora solo existía en su imaginario y, como mucho, en la televisión. “Este es el verdadero milagro”, comenta Gonzalo Ramírez, trabajador social que junto a una decena de cuidadores acompaña a los ancianos: “Ver cumplido el sueño de muchos mayores de zonas rurales del centro de la provincia que no han podido venir nunca a la playa. Siempre han estado dedicados al día a día en sus pequeños pueblos”.
María recuerda sus orígenes humildes. “Me puse a trabajar a los quince años sirviendo en una casa. Pocas veces me llegó el dinero para poder ir a la playa”, se lamenta. Algunos se acostumbraron tanto a esa falta del mar que han acabado por apropiárselo. “Resulta difícil ya convencer a algunos ancianos que las lagunas de Ruidera, en Ciudad Real, no son el mar”, comenta el trabajador social. En su paseo por la orilla de Peñíscola se cruzan con varios turistas. “Nunca nos hemos puesto un bañador. No se como nos sentaría a estas alturas”, comentan a carcajadas. Para ambas en estos días el agua salada es un lujo y no dejan de bañarse varias veces al día rodeadas de espuma. Su emocionante viaje a la costa terminará en unos días. “Me gustaría quedarme aquí, muchos, muchos años”, dice Agripina. A si echará de menos el mar María responde abriendo su bolsa de mano en la que las conchas de Peñíscola se han hecho un pequeño hueco.
|
|
|
|
|
|
|
Relats de Corea del Sud (XXIX): Records bèl•lics en Seondaemun i War Memorial |
| JAUME ANGUERA | |
|
És un dia fred del mes de Febrer en la capital sud-coreana, castigat severament per unes temperatures baixes, al voltant dels -10ºC acompanyat de nevada. Decidim amb el meu company Young-Jik recordar el passat històric de Corea marcat entre molts aspectes per la seva relació amb els veïns orientals, els japonesos. Ens dirigim a la part nord de Seül on es troba un museu que antigament fou una presó.
Es tracta de la presó Seondaemun (La porta de l’oest). Després de quasi bé 1 hora llarga de trajecte amb metro, ignorant el fred en la superfície, sortim en la parada que porta el mateix nom. A pocs metres trobem l’aspecte tètric de Seondaemun, més amb el dia gris que ens acompanya. L’escenari desolador queda lleugerament apaivagat pels edificis del voltant. Aquest indret data de l’època d’ocupació japonesa (comença en el 1910 i acaba en 1945 justament quan Japó es derrotat en la II Guerra Mundial), uns dels períodes de més repressió per part del país veí. La identitat coreana estava en perill. En el tríptic que se’ns ofereixen a l’entrada al recinte, el prefaci del mateix destaca la conjuntura difícil a la que es va veure sotmesa Corea i que fou gràcies a l’esperit patriòtic dels coreans lo que els va ajudar a seguir endavant i superar la situació, arribant a lo que són hui en dia. A part de totes les dades i referències històriques que he pogut llegir en llibres, també he escoltat els comentaris dels meus amics coreans com referia Jeong-Suk qui em deia que els veïns tenien la intenció de plantar la flor nacional japonesa en tot el territori coreà. Entrem en la presó on a part de veure les cel•les i les sales de detenció, observem unes recreacions on es mostren escenes de diferents tècniques de tortura. Lo que veig em fa pensar no només en un període passat sinó com són interpretades aquestes retrospeccions en l’actualitat: és interessant saber tots els aspectes passats de la història però fins quin punt les imatges no fan despertar odi vers els japonesos? Em dona la sensació que les ferides del passat són molt complicades de curar, més si un sovint les analitza.
Referent al passat, qualsevol incident entre els dos països és meticulosament observat. Per exemple, hi ha una petita illa coreana anomenada Dokdo (una mica més gran que la nostra illa Julivert la qual ningú coneixia fins que va passar lo que tots sabem) situada en la costa est, en el mar de l’est per als coreans o mar del Japó pels japonesos (fins i tot per això ha hagut disputa), que aquests darrers han reclamat com a seva. En els carres de Seül ha hagut una gran mobilització fins el punt de recollida de signatures contra aquesta posició de conquesta. Inclús m’he trobat en mig de la batalla. En efecte, un dia després d’haver impartir una classe a uns alumnes coreans de la Facultat d’Enginyeria de Telecomunicació de la Universitat de Incheon (Incheon, veure relat III) invitat pel professor Sung-Taek i col•lega personal, tocava el torn de les preguntes. Entre les típiques qüestions de rigor referent a la temàtica de la classe, va aixecar-se un alumne, saluda amb una reverència amb el cap, es presenta dient el seu nom, i dispara preguntant: Què penses sobre Dokdo? Vaig haver de pensar breument abans de contestar. Suposo que vaig sortit benparat veient que la següent pregunta era una petició per realitzar d’ambaixador coreà.
Intento buscar sobre aquest període negre de la història de Corea una font de la part opressora. Aquestes fonts són articles científics com alguns que he trobat en una revista especialitzada “International Journal of Japanese Sociology”. Després d’impregnar-me d’algunes lectures, les coses estan en plena consonància amb les aportacions coreanes. Durant el període d’ocupació japonesa, molts coreans van emigrar. Els de la part del nord cap a la zona de Manxúria i altres es van veure forçats a anar a treballar a Japó en les tasques més dures com construcció de línies de ferrocarril i mines de carbó entre d’altres. Segons un article que he llegit (Y.Fukuoka, “Koreans in Japan: Past and Present, Saitama University Review, vol.31, nº1) en el final del període ocupacional, es a dir, en 1945, el nombre de coreans en Japó es comptabilitza en uns 2.300.000. La repressió japonesa vers els coreans en Japó fou també molt dura segons comenta el Prof. Fukuoka en el seu article: prohibició d’escoles coreanes, abolició de cognoms, drets, etc. Hi ha un ingent nombre d’estudis socials en els quals s’analitzen com estan integrats en la societat japonesa els coreans residents en Japó.
De les mostres comparades, es conclou que tot i tenir una mateixa formació, les feines a les que arriben són en mitja de pitjor consideració que les aconseguides pels japonesos. Les coses canviaran segur; la bona notícia, segons les dades consultades, és l’augment de matrimonis interracials format per fèmines japoneses i homes coreans. Dintre d’aquest marge de temps d’ocupació colonial, hi ha una data que marca un punt de inflexió en el curs de la història. És el 1 de Març de 1919. Una gran manifestació anti-japonesa fou durament reprimida causant milers de baixes coreanes. Tot i la pèrdua del moment, l’esdeveniment serví per potenciar encara més el caràcter patriota que serví per tenir un govern provisional en Shanghai. Aquesta data és hui en dia de gran festa nacional en Corea. Per complementar la visita a la presó de Seondaemun, visitem War Memorial, un museu que passeja pel passat bèl•lic. Un, d’exterior dedicat a la Guerra Civil del 1950-53 de la que hem parlat en diversos relats. Tancs, coets, avions i altres joguets utilitzats pels Russos i Americans que es van dedicar a ajudar a la part del nord i del sud respectivament. Però lo que ens porta aquí no és aquest fet sinó la relació amb Japó i més concretament d’un període que data del s.XVI, la invasió Hideyoshi en el 1592 per part japonesa.
La història inicial que abans hem comentat tenia antecedents com aquest intent d’invasió japonesa que ara expliquem. I és que Japó, amb els seus anhels conqueridors, trobava en Corea un punt estratègic per envair Xina. Aquesta invasió es recorda en el poble coreà ja que fou en part reprimida gràcies a un invent coreà anomenat Geobukseon (vaixell tortuga). Diem en part, doncs els japonesos van devastar el país que va portar el poble coreà a un període de decadència. Geobukseon es creu que és el primer vaixell cuirassat de la història el qual fou dirigit pel general Yi Sun-Sin qui és molt ben considerat en la història coreana fins el punt que apareix en un bitllet de 500Wons utilitzat antigament (ara 500Wons estan en format de moneda) Seondaemun, War Memorial, japonesos, coreans...la història en aquest sentit no és massa diferent a la nostra. És difícil pensar que això hagi de canviar, ja que des de que hi ha documentació escrita, els esdeveniments estan marcats per guerres contínues. I d’això fa molts segles. |
|
|
|
|
|
|
Laboriós trànsit de l'Ebre |
| SÍLVIA BERBÍS | |
|
"Ens estem replantejant el projecte de navegabilitat, però de moment vam obrir la campanya anual, que serà de continuïtat", va dir la directora de l'Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l'Ebre (Idece), Genoveva Margalef. Aquest organisme, que depèn de la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques, gestiona la navegabilitat del centenar de quilòmetres de l'Ebre des d'Ascó fins a Amposta.
L'Ebre sempre ha estat navegable per a determinades embarcacions. Fa 13 anys, el Govern convergent va decidir actuar per tornar-li el trànsit fluvial que havia conegut en altres èpoques, quan el riu era clau per al transport de mercaderies, només que el projecte es va basar en l'ús turístic. Des del 1994 fins avui, l'administració catalana ha invertit 18 milions d'euros per complir aquest somni, dragant un canal profund d'Ascó a Amposta, habilitant embarcadors i instal.lant boies de senyalització i altres equipaments bàsics. Però fa dos anys que els treballs de manteniment del canal dragat no s'executen. Una mostra d'això és que el canal entre Ascó i Móra d'Ebre s'ha cobert de sediments, moltes boies del recorregut se les ha endut l'última riuada i algun embarcador ha quedat malparat per la força de l'aigua. Sembla que l'Ebre ha imposat les seves normes per demostrar que alguna cosa va fallar en la concepció inicial del projecte de navegabilitat. L'esforç econòmic no ha rebut la resposta esperada i bona part dels turistes han demostrat que prefereixen l'ús de piragües i caiacs, que en tenen prou amb un pam de profunditat, i agraeixen que no hi hagi vaixells de motor que trenquin la calma dels paratges naturals. L'Idece va destinar ahir una de les seves dues embarcacions de suport a vigilar descensos de piragüistes organitzats per Rogles Aventura, de Flix i Benimocions, de Benifallet, dues de les empreses que fan activitats de turisme fluvial a la zona. "Per nosaltres, el canal, els embarcadors i les boies són innecessaris", va dir Raúl Sabaté, monitor de Rogles Aventura. Raúl no pateix pel cabal o les algues i assegura que els problemes són uns altres. "El que és indignant és que l'Administració vulgui potenciar el turisme a l'Ebre mentre permet carregar-hi el pes d'instal.lacions tèrmiques, nuclears i hidroelèctriques", afirma. I critica l'absència d'una policia fluvial que controli irregularitats. "Si volen desenvolupar la navegació, haurien de potenciar activitats d'aventura i esportives", reclama. Al piragüista José Manuel Sánchez, que va fer el descens com a preparació abans d'afrontar una baixada de 800 quilòmetres pel riu Mekong, a la Xina, li resulta "interessant" que s'intenti explotar el potencial turístic d'Ebre. La clau sembla que és, doncs, aconseguir l'equilibri necessari. |
|
|
|
|
|
|
Colònia benicarlanda al camp d´aprenentatge a Manresa |
| Text elaborat a partir de diferents escrits d’alumnes de Sisè. CP Mestre Francesc Catalán Benicarló | |
|
El dilluns 21 de maig 33 alumnes de cinquè i sisè del Catalán, acompanyats per Carme, Vicenta i Ximo vam anar a Manresa de colònies. Vam sortir des de l’escola a les 8 del matí i vam arribar al migdia a l’Alberg del Carme a Manresa. Quan vam arribar vam deixar les maletes a un sala auditori i Anna, una de les educadores del camp d’Aprenentatge del Bages ens va explicar que fariem durant la nostra estada al Camp d’Aprenentatge. Després de dinar, va tornar Anna acompanyat de la Silvia, una altra educadora, i ens van explicar que el joc que havíem de fer: conèixer la part vella de Manresa, així per grups havíem de fer un recorregut i anar contestant una fitxes sobre: carrers comercials, cases modernistes, casc antic,.... Tots havíem de passar pels punts de control on hi ren els educadors i els nostres mestres i després cap a l’Alberg., on tots junts vam repassar les contestacions que havíem posat a les fitxes. Després de berenar, van jugar una mica fins que ens van cridar per pujar les maletes a les habitacions. Dimarts 22 va ser un dia molt especial ja que ens tocava estudiar els transports públics per tal d’accedir a la Muntanya de Montserrat, després de desdejunar acompanyats per Miquel i Raquel vam anar a buscar els trens de la Generalitat de Catalunya que ens van portar fins els cremellera de Montserrat, després van agafar el funicular per pujar a la zona de l’ermita de sant Joan. Vam estar tot una bona estona caminant. Després de dinar vam visitar l’església de Montserrat i després de comprar alguns records van baixar de la muntanya amb l’aeri de Montserrat. D’alli vam tornar a pujar al tren que ens va portar de bell nou fins a Manresa. De tornada a l’alberg malgrat que estàvem cansats ens vam dutxar i fins l’hora de sopar van estar jugant a jocs de taula.
Dimecres 23 pel mati amb la Silvia i l’Anna vam anar a fer un treball de camp a La Sèquia, un canal de 25 quilometres construït a l’edat mitjana per portar l’aigua del Llobregat fins a Manresa. Allí vam fer experiments sobre l’aigua: nivell de sal, el seu Ph, etc. Quan vam acabar vam caminar pel costat de la sèquia uns 3 quilometres observant ells arbres, els sistemes de reg emprats, etc. Per la vesprada vam anar fins la potabilitzadora de Manresa on ens van ensenyar tot el procés que es feia per tal que l’aigua que arribava de la sèquia fora potable per als ciutadans de Manresa. Després de sopar vam anar a prendre un gelat a la Xixonenca de Manresa i després, abans d’anar a dormir, vam fer una desfilada de pijames. Dijous 24, aquest dia acompanyats vam anar a Cardona, primer a visitar la Muntanya de la Sal, un recorregut molt bonic per dins d’una mina de sal i després de dinar vam pujar al Castell de Cardona. Després de sopar els mestres ens van donar una sorpresa al portar-nos a un pub, que va obrir només per a nosaltres, i on vam cantar i ballar fins l’hora de tornar a l’alberg. Divendres 25 després de desdejunar vam pujar a les habitacions i vam baixar les maletes a l’espai de l’Auditori, i a continuació amb l’autocar vam anar fins la casa de La Culla, que és la seu del Camp d’Aprenentatge del Bages, allí Miquel i Silvia ens van ensenyar tota la casa: el celler, la cisterna, la cuina, .el corral, etc. També ens van contar un succés terrorífic que havia passat feia uns 100 anys en aquella casa. Després vam jugar una mica pel jardí que hi ha a la casa i vam vore els hortets i el corralet que tenen. Després de dinar vam jugar una mica fins les tres, en aquesta hora vam portar les maletes fins l’autocar que ens estava ja esperant i a les set vam arribar a Benicarló, on els nostres pares ja ens estaven esperant. Van ser unes colònies genials. |
|
|
|
|
|
|
Una nueva ruta cicloturista cultural reivindicará la figura del ´Papa Luna´ |
| DE PANORAMA ACTUAL | |
|
La primera marcha Cicloturista Cultural ´Ruta del Papa Luna´ servirá para reivindicar la figura del aragonés Pedro Martínez de Luna, que pasó a la historia como Benedicto XIII, el ´Papa Luna´, que se celebrará entre el 14 y el 17 de junio y recorrerá en diversas etapas las localidades de Illueca, Zaragoza, Caspe, Morella y Peñíscola, lugares marcados por su presencia. El alcalde en funciones de Illueca y presidente en funciones de la Comarca del Aranda, José Javier Vicente, explicó que esta iniciativa supone un reconocimiento a su papado que la historia y la Iglesia no le han sabido dar "y ya es hora de que los aragoneses luchemos por la figura de uno de los personajes más importantes e ilustres" de la Comunidad, aseveró. Esta iniciativa, unión de lo deportivo y lo cultural, ha sido presentada este jueves por el viceconsejero de Turismo del Gobierno de Aragón, Javier Callizo; el director general de Deportes, Pedro García Villamayor; el presidente del Club Ciclista Zaragozano, Jesús Subirón; y el alcalde de la localidad zaragozana de Illueca, José Javier Vicente. Hasta 80 ciclistas podrán disfrutar de esta novedosa iniciativa, cuyo coste de inscripción son 60 euros para participar en las cuatro etapas. La marcha está organizada por el Ayuntamiento de Illueca, Turismo del Gobierno Aragón, la Diputación de Zaragoza, la Fundación Papa Luna, Ibercaja y Aragón Televisión. "Ésta no es una carrera al uso, porque aquí no hay tiempos, ni premios", apuntó Jesús Subirón, sino que la intención es conocer las localidades en las que Benedicto XIII permaneció durante su vida y fomentar tanto su figura como a los propios municipios. El director general de Deportes, Pedro García Villamayor, reconocía que "estoy acostumbrado a presentaciones donde lo importante es el puesto en el que se termine y no la participación, pero cada día a la sociedad le gusta más participar en los deportes sin seguir normas extremas y este es un buen ejemplo de ello", apuntó. Así, "es importante tener una Vuelta a España que pase por Aragón y por Zaragoza, pero también es muy importante apoyar este tipo de eventos". Una actividad como ésta es una forma de hacer "promoción turística, y algunos dirían que también gastronómica, hacia el exterior", una promoción que se realiza "a través de uno de los más importantes personajes históricos" y que fomenta además "la unión entre dos comunidades -la aragonesa y la valenciana-", recordó Villamayor. Por su parte, tanto el alcalde de Illueca, José Javier Vicente, como el viceconsejero de Turismo, Javier Callizo, incidieron en que la de Benedicto XIII ha sido una figura "injustamente tratada por la Iglesia" cuando "desde la Iglesia aragonesa nunca se le ha considerado un papa cismático o un antipapa", apuntó Callizo. Por ello, con propuestas como esta ruta, "que se enmarca dentro de un proyecto que pretende recuperar la figura del Papa Luna", se hace "un acto de justicia", consideró. "Tuvimos el honor de que Benedicto XIII naciese en Illueca" y por ello "tenemos que recuperar su figura", añadió Vicente. Pedro Martínez de Luna, (Illueca (Zaragoza), 1328-Peñíscola (Castellón), 1423), fue el Papa Benedicto XIII, más conocido con el apelativo del ´Papa Luna´, papa en la obediencia de Aviñón, cardenal desde diciembre de 1375. Nacido en Illueca -Reino de Aragón-, era miembro de la familia Luna, una de las ocho principales familias aragonesas, emparentada con arzobispos y reyes. Se dedicó a la iglesia, siguiendo la tradición familiar, y estudió leyes en la Universidad de Montpellier, en la que más tarde fue profesor de derecho canónico. Fue nombrado cardenal por el papa Gregorio XI, y elegido pontífice a la muerte de Clemente VII (en 1394), por 20 votos de los 21 y adoptó el nombre de Benedicto XIII. Francia se opuso a su nombramiento porque era súbdito de la Corona de Aragón. Por ello, se le presionó para que renunciara, a lo que se negó alegando un daño irreparable a la iglesia. Aunque en un momento dado hubo tres papas simultáneamente (Juan XXIII, Gregorio XII y él), Benedicto siempre adujo que su papado era el válido ya que él era el único papa que había sido elegido cardenal antes de que se produjese el Cisma, y por tanto el único realmente legítimo. Pero finalmente, fue depuesto en el concilio de Constanza -convocado el 30 de octubre de 1413 por Juan XXIII-, junto con a los papas de Aviñón y Roma, dejando a Martín V como pontífice único en Roma. Martín V envió a España a un legado con la misión de envenenar a don Pedro Luna, pero no tuvo éxito. Así, Don Pedro Martínez de Luna murió en 1423, a los 96 años en Peñíscola, donde había situado la sede papal, en el antiguo castillo de la Orden del Temple. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Un mundo abierto a la integración de culturas (diciembre 2.000) |
| ANTONIO CARRASCO | |
|
Mohamed El-Khayat llegó a la provincia hace 10 años desde Marruecos y ahora ha encontrado en el Maestrat su hogar, que comparte con su familia Najlae es una niña preciosa que nació el pasado mes de septiembre en el Hospital Comarcal de Vinaròs y está inscrita en el Registro Civil de Càlig. Su apellido no es Anglés, ni Querol, ni Puig, tan habituales en la población, sino El-Khayat El-issaoui. Este es el resultado del fenómeno de la inmigración, que deriva en una mezcolanza de nombres, culturas y tradiciones. En los últimos años se aprecia con mayor claridad la llegada de muchas personas de otros países que se quedan en nuestras tierras y convierten su nuevo destino en su hogar. Eso hizo Mohamed El-Khayat cuando llegó a la provincia hace 10 años. Empujado por una situación muy precaria en su país (sin empleo, sin porvenir y sin miedos para crear su propia familia), se vio obligado a buscar un nuevo futuro. Otros antes que él habían intentado encontrar una nueva vida en Europa. Hasta su pequeño pueblo de Chaouen, en Marruecos, llegaban relatos de compatriotas que ya disfrutaban de buenos hogares en Francia, Alemania o España, y de empleos que les permitían tener un hogar digno, un coche y dinero para enviar a la familia. FUTURO Por esa razón, Mohamed El-Khayat intentó probar suerte en España. Su historia tiene de especial lo que tiene de común con tantos otros llegados del norte de Africa o el este de Europa que, movidos por el instinto de supervivencia, abandonaron una tierra sin futuro y una familia querida, y se lanzaron a conocer un cultura distinta y un futuro incierto. Este hombre comenzó en el campo y en otros empleos, generalmente bien respetados pero mal pagados. "Aquí hacemos muchas veces los trabajos que otros no quieren, pero es normal", explica. Con el tiempo llegó el conocimiento de la gente y las costumbres, donde se difumina la figura del extraño y se conoce a un amigo, y un buen trabajo en una fábrica de muebles. Actualmente vive en una humilde pero limpia y recogida vivienda de una calle de Càlig. Su casa se parece a la de cualquier vecino del pueblo, pero en ella hay iconografías de la religión musulmana. Mohamed se siente reconocido e integrado. Su hija Mariane, también nacida aquí hace cinco años, "va al colegio del pueblo, tiene sus amigas y habla el español mejor que nosotros", relata. El fue el primero en llegar a Càlig, aconsejado por amigos que habían encontrado aquí un futuro. Su novia Najma se quedó en el pueblo de Chaouen hasta que Mohamed se estableció. Entonces la llamó, se casaron y desde entonces él sale a trabajar, la niña mayor al colegio y Najma cuida la casa. En septiembre tuvieron su segunda hija, Najlae. "Está registrada como nacida aquí, todo normal".
Mohamed, junto a su esposa y sus dos hijas, en el comedor de su casa de Càlig DESCENSO DEMOGRÁFICO El caso de Càlig, con alrededor de 1.750 habitantes, se repite en otras localidades de la comarca del Maestrat, como Xert, Canet o La Jana, pequeñas poblaciones que ven mantenidos sus censos de población con nuevos ciudadanos. Extranjeros del norte de Africa y de los países del Este, principalmente, llegan a Vall d'Alba, Les Coves de Vinromà, Càlig, Benlloch y Vilanova d'Alcolea, entre otros pueblos, y cubren el vacío que van dejando los habitantes que se marchan a la capital. Sin embargo, los inmigrantes se quejan del trato desigual que reciben según su procedencia. Bouloua Hamule es un marroquí que vive desde hace tres años en Vilanova d'Alcolea, y denuncia que, al principio, la recepción no fue buena. "A los del Este se les trata mejor". Lo mismo ocurre en Vall d'Alba, donde las colonias de marroquíes son más numerosas. "Muchos de ellos no encuentran una casa de alquiler y, si la encuentran, suelen ser viviendas muy precarias, en algunos casos sin cuarto de baño, donde por los elevados precios que les cobran viven hacinadas muchas personas", explica la trabajadora social Lidia Bonachi, que también presta su ayuda en Atzeneta, Benlloch, Sarratella, Vilanova d'Alcolea y Torre Endoménech. No obstante, Bonachi afirma que muchos inmigrantes están plenamente integrados en algunas de estas localidades. En Cabanes, muchas viviendas de nueva construcción y otras rehabilitadas dan cobijo a familias de extranjeros que se integran plenamente en la villa y contribuyen a rejuvenecer la población, que todavía precisa de la creación de más puestos de trabajo para recuperar el millar de habitantes perdidos en el último medio siglo, informa Merche Llobet. Por su parte, del colectivo de inmigrantes marroquíes que vive en Les Coves de Vinromà, más de 20 personas cuenta con un trabajo fijo en el pueblo. El resto son temporeros que viajan por toda la provincia para trabajar en las campañas agrícolas, en estos momentos la naranja y la aceituna. Además, hay dos menores escolarizados en el colegio del pueblo, informa Albella . "Hacer la maleta y salir no es fácil, pero sí necesario". Bouloua Hamule tiene 33 años y muchos kilómetros a sus espaldas. En 1991 decidió que ya era la hora de abandonar su Marruecos natal y labrarse un futuro más allá del Estrecho. Pasó por Cáceres, Murcia y Alicante antes de llegar a Castellón. Desde hace tres años vive en Vilanova d'Alcolea y trabaja en "todo lo que va saliendo en el campo". Su historia no pasaría de ser una más de las que escriben en esta provincia los inmigrantes de no ser por la particularidad que tiene como pareja estable a Yolanda Traver, de 27 años, y un hijo de 14 meses, Omar. Juntos se han encargado de demostrar a familiares y curiosos que el mestizaje "es posible", y que las diferencias de religión "sí que se pueden salvar". Esta relación le costó a Yolanda las "broncas" de sus padre y su madre, que "al final han tenido que aceptar lo que era evidente", el amor. Juan Stan y su mujer María Stan, de 29 y 23 años, respectivamente, abandonaron hace unos meses Rumanía. "Primero vino mi marido y cuando encontró trabajo en una fábrica llegué yo con nuestra hija de cuatro años". |
|
|
|
|
Opine sobre aquests
reportatges: ![]()
©1996-2007
Vinaròs News
http://news.vinaros.net news@vinaros.net