Edició 341- Del 21 de juny al 4 de juliol de 2.010  

Gloria Juan: De Vinaròs en Los Ángeles, buscando soluciones para el cáncer
Facund Fora: "no acabo de trobar els mèrits suficients per ser mereixedor de l’Alé"
La ‘rosa’ más fresca del mercado Rosita Usón, ‘La Charrantona’
Miguel Buen, pregonero de las Fira i Festes 
Un viaje de regreso a casa
Agustí Romeu, primer president de la Federació Valenciana de Nanos i Gegants
Al habla con Javier Balada, primer teniente de alcalde del Ayuntamiento de Vinaròs
El Mil de Poaig, el aceite de oliva más caro del Mundo
Maria i Patrícia Gomis: germanes, vinarossenques i campiones autonòmiques de patinatge artístic
La immigració a les nostres comarques (juny 2002)

Gloria Juan: De Vinaròs en Los Ángeles, buscando soluciones para el cáncer

EMILI FONOLLOSA                        Escolteu un ampli fragment de la vídeoconferència Vinaròs-Los Angeles               

En una ciudad muy cercana a Los Ángeles, los vinarocenses se sentirían como en casa si se encontraron con Gloria Juan Roig. Esta científica de Vinaròs el año 2005, cuando ya llevaba un tiempo trabajando en Estados Unidos recibió una oferta para formar parte de la empresa de biotecnología Amgen, la mayor del mundo en esta materia, situada en California y allí se fue para a dedicarse a la búsqueda de soluciones para enfermedades como el cáncer, emulando el que fuera gran científico también de Vinaròs Alfred Giner Sorolla.

La llegada a California después de haber estado en prestigiosos centros también dedicados al cáncer, fue para esta vinarocense casada con un estadounidense que da clases en Los Ángeles, una "oportunidad para dedicarme más a la ciencia aplicada y en particular al desarrollo de nuevas medicinas para el tratamiento del cáncer y otras enfermedades graves ". Según nos narraba por videoconferencia y correo electrónico, "A Amgen Nuestra misión es la identificación de dianas moleculares y el desarrollo de medicinas biológicas, como por ejemplo, la eritropoyetina recombinante, Neulasta ®, Vectibix ®, etc. para el tratamiento del cáncer, la diabetes, enfermedades autoinmunes o enfermedades neurológicas. "

Gloria, que tiene una hija de 8 años y vuelve a Vinaròs cada año y medio aproximadamente, se dedica a dirigir el grupo de citometría de imagen. "Nuestro objetivo principal es ayudar al diseño de estudios preclínicos y clínicos, así como en la ayuda para la interpretación de los resultados clínicos". "Yo soy responsable de hacer avanzar moléculas desde los estudios toxicológicos hasta la primera vez que se hacen los estudios en humanos, mediante la evaluación de marcadores biológicos (Biomarkers). Además, Gloria también centra su labor en la seguridad de los productos que elabora la empresa, evaluando si hay riesgo de anticuerpos antidroga y las posibles implicaciones.

Ante la pregunta de si algún día se podrá curar totalmente el cáncer, casi obligada a una persona que tantas horas dedica a investigar soluciones, contesta que "tendríamos que cambiar nuestra visión del cáncer. Nuestro objetivo debe ser controlarlo y convertirlo en una enfermedad crónica. Si el cáncer no se puede detectar a nivel macroscópico no produce ninguna sintomatología clínica (lo que conocemos con remisión). De esta manera, mantenerlo en ese estado sería similar a otras enfermedades como la diabetes. Lo que hay ahora que hacer es encontrar el equivalente a la insulina, como ya se ha demostrado con productos como la Gleevec ® "Con eso no quiero decir que será una tarea fácil, más bien al contrario. Cada día aprendemos más sobre esta patología y paralelamente se complica más, pero llegaremos a un punto que cuando una terapia deje de funcionar, podremos sustituirla por otras y así hasta que no nos moriremos de cáncer, sino con el cáncer ".

Esta científica vinarocense estudió la carrera de Farmacia en Valencia y luego tuvo la gran oportunidad de hacer el doctorado en Bioquímica con citometría de flujo (una tecnología que permite cuantificar y estudiar características de las células a nivel individual). Al acabar, recibió la invitación para hacer un "postdoctorado" en Nueva York trabajando con uno de los padres de esta tecnología. "Aquel verano de 1995 me fui a Nueva York pensando pasar allí un año, sola y con muchísimas ganas de conocer otro mundo. Ahora, ya llevo quince años en los Estados Unidos ".

Cuando acabó el "postdoc" recibió un puesto de profesora ayudante en la universidad. Después de 4 años en el New York Medical College trabajó en el Memorial Sloan-Kettering Cancer Center (uno de los mejores centros de cáncer del mundo) con el catalán Carlos Cordón-Cardo (donde estuvo también Giner Sorolla). "A nivel personal y posiblemente lo más importante para mí ha sido conocer a gente de todo el mundo, una riqueza que no se puede comparar a nada porque te hace ver la vida de una manera mucho más abierta y acabas comprendiendo que no importa el origen porque todos somos iguales, chinos, indios, mexicanos, europeos, americanos, etc. " Y esto lo dice una persona que vivió muy de cerca el atentado a las Torres Gemelas y las consecuencias que comportó.


Facund Fora:  "no acabo de trobar els mèrits suficients per ser mereixedor de l’Alé"

XAVI FLORES

L’Alé Vinarossenc 2010, distinció que atorga la Fundació Caixa Vinaròs cada any a una persona o entitat de la ciutat que destaca en la vida social, cultural o esportiva, ha recaigut en aquesta edició en el psiquiatre i sexòleg Facund Fora Eroles. Nascut a Vinaròs l’any 1959, és fill de Facund Fora Albalat (1908-1984), fundador del diari La Verdad en 1931 i conegut per la seua àmplia obra poètica i narrativa.

El 16é Alé Vinarossenc ha sigut cap de departament de l'Institut Frenopàtic de Barcelona i president de la Societat Catalana de Sexologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques. A més, és coautor de l'Enciclopèdia de la sexualitat, de l’Enciclopèdia de la psicologia i de la Guia de la salut de la dona. Actualment desenvolupa la seua activitat professional al centre mèdic Teknon de Barcelona. Fora rebrà la distinció el pròxim 24 de juny, coincidint amb la festivitat de Sant Joan, a l'auditori municipal. 

Què va pensar quan li van comunicar que havia estat escollit amb la distinció Alé Vinarossenc 2010?

Inicialment em vaig quedar molt sorprés i una mica atabalat. El Sr. Molinos, president de la Fundació Caixa de Vinaròs, va aconseguir mantenir el secret fins al moment en què em va telefonar, un dissabte al matí, just en un moment en què estava molt concentrat intentant acabar un article que havia d’entregar aquella mateix cap de setmana. El difícil va ser acabar l’article!

I què en pensa ara, passats uns dies?

Com és natural, fa molta il·lusió pensar que, tot i els anys que fa que no visc a Vinaròs, hi ha gent que t’aprecia fins al punt de fer-te aquest reconeixement. També penso que aquesta distinció és un estímul molt potent per seguir treballant amb força, per recordar-me’n sempre del meu poble i dels meus orígens. L’únic punt d’ombra és que, per més que hi penso, no acabo de trobar els mèrits suficients per ser mereixedor de l’Alé. Sobretot, quan comparo la meua trajectòria amb la d’anteriors guardonats, com Giner Sorolla, amb un bagatge científic i humanista impressionant, o Carles Santos, també inabastable en l’àmbit cultural. Altres històries són d’un gran sacrifici personal, com la de l’esportista Blanca Gil o, fins i tot, d’un gran dramatisme, com la del Sr. Paco Batiste, supervivent del camp de Mauthausen. Jo penso que no arribo a res de tot això.

En quin sentit dirigirà el seu discurs?

Encara no m’he parat a pensar-ho. Crec que haurà de ser una cosa curta, per no cansar la gent en dies de festa. Potser revisaré una mica la meua infància i adolescència a Vinaròs i, molt per damunt, la meua trajectòria professional. També crec que és important destacar la importància d’aquest tipus de distinció com a estímul per a la gent jove.

A Vinaròs té part de la seua família. Amb quina freqüència sol tornar?

Desgraciadament vinc a Vinaròs molt menys del que m’agradaria. De forma inexcusable, vinc uns dies a l’estiu, per Nadal i per Setmana Santa i, de forma ocasional, alguns caps de setmana. M’agradaria vindre a passar més dies, però entre obligacions professionals i familiars, ara per ara és difícil.

Què és el que més li agrada de Vinaròs?

El passeig i el port són un luxe que aprecio molt sempre que vinc, tot i que la reforma del passeig no m’acaba de convéncer estèticament. Penso que la idea és bona, perquè s’ha guanyat un bon espai, però l’estètica no i, fins i tot, ho veig una mica perillós per a la gent gran, perquè hi ha molts escalons que no es veuen. També m’agrada molt l’ermita, on sempre que puc m’escapo a fer una cremaeta, i el nucli antic del poble, per a passejar i comprar. Quan m’estava aquí m’agradaven molt les festes de Sant Joan, la fira, la traca... però ara ja fa anys que no les passo a Vinaròs. Aquest any l’Alé em donarà l’oportunitat de viure-les una mica.

Ens han comentat que recorda cada professor que va tindre a EGB a Vinaròs...

En aquell temps encara no hi havia EGB. Era l’escola primària i després el Batxillerat, que ja es feia a l’institut i durava sis anys. Recordo molt l’escola de les monges de la Consolació, on cada matí cantàvem una cançó del Règim: “De Isabel y Fernando, el espíritu impera, moriremos besando la sagrada bandera...”. L’ensenyament era molt seriós, tot i que encara funcionava allò de “la letra con sangre entra”: un cop de bastó per cada falta d’ortografia. I a qui no se sabia la lliçó li posaven unes orelles de burro de cartró i el passejaven per totes les classes mentre els xiquets li cantaven i l’avergonyien. Això sí, als set anys vaig sortir d’allà, amb una molt bona base (quin remei!). Després, vaig anar al grupo de dalt i al de baix, on vaig tindre la sort de trobar dos mestres que sabien música i em van ensenyar solfeig, que després repassava a casa, amb l’ajuda del meu pare. Com no he de recordar, tot això?

Què va ser el que va fer que orientés els seus estudis i la seua professió cap a la psiquiatria i la sexologia?

Vaig acabar Medicina en una època en què hi havia una saturació de metges (no com ara que diuen que en falten) i tots els llocs de treball, als hospitals i als ambulatoris, estaven plens. Vaig voler buscar una cosa diferent i nova per a obrir-me camí i així vaig arribar a la sexologia. La psiquiatria, en canvi, no m’agradava gens mentre estudiava Medicina. Hi havia dos especialitats que tenia clar que no agafaria: psiquiatra i dentista. Però va resultar que, en aquella època, la sexologia formava part de la psicologia i la psiquiatria i així vaig arribar a formar-me i treballar com a psiquiatra. I, al cap de poc temps, ja era cap del departament de dones d’un hospital psiquiàtric. Sort que no m’agradava, la psiquiatria! He de dir que ara, després de treballar-hi més de 25 anys, ja m’interessa i m’agrada molt, tot i que, des d’aquells temps en què no m’agradava, mantinc una visió molt crítica.

Sempre ha resultat difícil parlar de sexualitat?

La sexualitat ha sigut un tema històricament utilitzat per líders polítics i religiosos per a exercir un control sobre la societat i això l’ha convertit en un tema tabú durant llargues èpoques històriques i, encara ara, en moltes societats. Quan les normes i imposicions relatives al sexe es flexibilitzen, parlar de sexualitat no és més difícil que parlar de qualsevol altre aspecte de la conducta humana. Un aspecte complex, això sí, perquè es barregen qüestions fisiològiques, emocionals i socials, però que es pot plantejar amb absoluta tranquil·litat i, fins i tot, amb un sentit lúdic, que no tenen altres aspectes de la conducta.

Molts pares no sabem exactament com tractar el tema de la sexualitat amb els fills ni quin vocabulari utilitzar. Quan arriba aquest moment, què recomana? Quin paper ha de jugar la família en l’educació sexual?

Com déiem ara, és important no diferenciar la sexualitat d’altres aspectes de la conducta perquè, si ho fem, som nosaltres mateixos qui li donem un caire especial, prohibit i això desperta una curiositat més malsana que si ho abordem com un tema més dins de l’educació. El vocabulari tampoc no hauria de ser un tema complicat. En sexualitat hi ha uns termes tècnics i molts termes populars, alguns força grollers. Cal emprar les paraules correctes, sense caure en tecnicismes ni tampoc en paraules grolleres. Aquestes ja les aprendran al carrer. Com totes les coses, és important trobar un punt mitjà, ni excessivament permissiu, ni excessivament restrictiu. Les manifestacions sexuals en la infància i l’adolescència formen part del procés natural de desenvolupament de la persona. Per tant, no cal prohibir-les ni reprimir-les, però sí encarrilar-les o dirigir-les adequadament, igual que els pares fem (o hauríem de fer) en tots els altres aspectes de la conducta dels fills.

Penso que el paper de la família ha de ser primordial. No s’hi val a dir que ja els ho ensenyaran a l’escola. Allà els aportaran uns coneixements “tècnics”. Però si els pares no donem la nostra perspectiva emocional, afectiva i social de la sexualitat, els nostres fills només tindran la del mestre (que pot ser un bon professional, però no té per què tindre la mateixa perspectiva que nosaltres) i la de l’amic o amiga més espavilat que tinga. Nosaltres decidim.

Existeixen famílies que no han parlat mai de sexualitat?

Clar que sí. Actualment, a la nostra societat, conviuen tot tipus de famílies: famílies on el sexe es parla i es practica de forma, fins i tot, massa explícita; famílies on el sexe es parla, però no es practica, ni a la llum ni a la intimitat i també, per descomptat, famílies on el sexe no es parla, es practique o no. De vegades, simplement no es parla, de vegades no es parla i, a més a més, s’evita (“trau això de la tele...!) i de vegades només es parla per a prohibir-lo, condemnar-lo i explicar tot un seguit de riscos, perills i conseqüències negatives. Per fer això, veritablement, val més no parlar-ne.

Els mitjans de comunicació, la publicitat, sobretot aquella dirigida als joves, poden arribar a influir d'alguna manera en els seus gustos sexuals?

Els mitjans de comunicació i la publicitat formen part del nostre entorn social i, com a tal, per descomptat que poden arribar a conformar les preferències sexuals dels joves i dels no tan joves, igual que determinen els nostres hàbits de consum i tantes coses més. El problema és que, així com podem decidir voluntàriament quin producte volem consumir, no ens és possible decidir quin cos volem tindre, perquè tenim el que tenim. Podem mirar de mantenir-lo més o menys bé, però no podem canviar-lo. El mateix passa amb la resposta sexual que tenim. Hi ha persones amb més desig i persones amb menys, amb una resposta sexual més ràpida o més lenta, més potent o més dèbil. I això es pot mirar de polir o millorar, però no es pot canviar. I no en parlem de les preferències respecte a la parella. Amb tant culte a la joventut i la bellesa, tots els que no siguen joves i guapos ja es poden apartar de la circulació. Això és absurd. Totes les persones tenim un valor i això no es reflecteix als mitjans de comunicació. Però és el que hi ha i hem de intentar no deixar-nos arrossegar.

Pot haver influït d’alguna manera l’explicitat de les escenes de sexe en el cinema i la televisió en les nostres actituds sexuals?

El problema de les escenes de sexe al cinema i a la televisió no és que siguen més o menys explícites. És que són directament falses. Si fossen explícites, però reals, no hi hauria problema. Veuríem el sexe amb les seues dificultats, les seues alegries i també les seues misèries. Els personatges tindrien panxeta i de vegades estarien cansats, o els faria mal alguna cosa. Algun dia no arribarien a l’orgasme o el tindrien totalment descafeïnat, no com ara, que sempre surt com si fossen els focs artificials de final de festes.

El problema és que aquestes imatges falses són l’única referència que la majoria de gent té del sexe dels altres, ja que habitualment no veiem altres persones fent sexe en la vida real. I clar, generen unes expectatives errònies, que fan creure a moltes persones que el que ells tenen és pitjor que el que tenen els altres i això comporta molta frustració i insatisfacció.

En tots els anys que duu treballant com a sexòleg, ha canviat alguna cosa en les coses que ensenya?

Bé, jo no em dedico a l’educació sexual i, per tant, no “ensenyo” en el sentit educacional del terme. Sí que faig docència en cursos de postgrau, és a dir, gent que ja són psicòlegs o metges o infermeres i es formen en sexualitat. És clar que, en 25 anys, han canviat moltes coses, algunes per a bé i altres no tant. Hem incorporat molts coneixements en fisiologia de la sexualitat, gràcies a la investigació biomèdica. El que passa que això també ha comportat una excessiva medicalització de la sexualitat, amb els seus avantatges i els seus inconvenients. En aquests anys també hem vist créixer una epidèmia de falta de desig, tant en l’home com en la dona. Sembla que, com més present està el sexe en els mitjans de comunicació, més complicat és mantenir-lo dins la parella. També han augmentat els problemes en la gent jove que, amb més informació, volen més resultats i més immediats.

Es presenten situacions que encara li sorprenen?

És molt difícil que algú faça una consulta sorprenent. Pot passar un cop a l’any, si passa. Amb les meues companyes de treball no parlem gairebé mai de casos sorprenents. Parlem de casos difícils de resoldre, però no que ens sorprenguen. Potser portem ja massa anys treballant per a tindre sorpreses. El cas és que molta gent arriba a la consulta pensant que allò que t’explicarà és una cosa molt especial i vénen amb por i amb vergonya, però després, ells mateixos s’adonen que el que t’expliquen, tu ja ho has sentit moltes vegades. Alguns pacients queden agradablement sorpresos que allò siga un tema habitual de la consulta, però d’altres, en veure’s clarament identificats, fins i tot queden decebuts en sentir-se tan poc especials.

Es pot gaudir plenament de la sexualitat en la tercera edat?

Poder, poder, es pot. El que passa és que són necessàries una sèrie de condicions: tindre una salut acceptable, mantenir una pràctica sexual equilibrada i saber adaptar-se als canvis normals de l’edat. Això vol dir que, igual que no caminem o mengem de la mateixa manera quan som grans que quan som joves, també el sexe adquireix una qualitat diferent. Potser no s’obtindran uns resultats tan brillants, però les necessitats afectives i sexuals es poden cobrir perfectament a qualsevol edat. També és cert que avui dia hi ha un munt de recursos mèdics per a “ajudar”, però és fonamental mantenir una bona actitud de base. Si ens enfadem o ens crispem perquè no tenim allò que voldríem, la sexualitat perd tot el seu sentit.

Fora ha estado en su ciudad natal para agradecer a la Fundació Caixa Vinaròs la distinción Alé Vinarossenc 2.010 que cada año otorga la Fundació Caixa Vinaròs. El Alé Vinarossenc es una distinción que otorga la Fundació Caixa Vinaròs cada año a una persona o entidad de la ciudad que destaca en la vida social, cultural o deportiva. Entre otros lo han conseguido Carles Santos, Alfred Giner Sorolla, la Comisión Organizadora del Carnaval o la Societat Musical La Alianza. Fora encontró el sábado un huevo en su apretada agenda para desplazarse hasta su ciudad natal y comparecer ante los medios de comunicación. En su comparecencia dijo que cuando el presidente de la fundación, Manuel Molinos, “me comunicó por teléfono la noticia actué con absoluto incredulidad, incluso no entendía de lo que me estaba hablando”. Facund Fora ha sido jefe de departamento del Instituto Frenopático de Barcelona y presidente de la Societat Catalana de Sexología de l’Acadèmia de Cuències Mèdiques. Además, es coautor de la Enciclopedia de la Sexualidad, Enciclopedia de la Psicología y Guía de la Salud de la Mujer. Actualmente desarrolla su actividad profesional en el centro Médico Teknon de Barcelona, dedicándose a la psiquiatría en general como a los trastornos sexuales.


La ‘rosa’ más fresca del mercado Rosita Usón, ‘La Charrantona’

MARÍA JOSÉ SÁNCHEZ

 

Este año se cumplen el 50 Aniversario de la apertura del Mercado Central de Benicarló y Rosita Usón, conocida popularmente como “La Charrantona”, es el testimonio vivo de la historia del mercado, ya que ella es la única que continúa regentando su puesto de fruta y verdura desde hace cinco décadas. “Fui una de las que inauguró el Mercado, pero ya tenía un puesto con mi madre en la plaza del Mercat Vell, antes de que se construyera este”, recuerda.

Por aquel entonces, Rosita tenía 19 años, y a pesar del paso del tiempo, sigue conservando su carácter jovial y dicharachero, un carisma especial que la ha llevado a convertirse en una de las personas más queridas no sólo del mercado, sino del municipio. Todo el mundo conoce a Rosita y su popularidad ha atravesado las fronteras de la provincia; entre las miles de anécdotas que tiene para contar, recuerda con especial cariño el día que recibió, por sorpresa, la visita de la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá. “Estaba de paso por Benicarló y le dijo a su chófer que parase en el mercado porque quería entrar a saludarme, vino directa a mi puesto y me dijo que estaba muy contenta de conocerme, que le habían hablado muy bien de mí, me compró dos kilos de alcachofas y no permitió que se las regalase, me causó muy buena impresión y fue muy simpática conmigo”, afirma. Y es que aunque Rosita confiesa que no le interesa la política, asegura que su relación con el Ayuntamiento es muy buena. “Todos los alcaldes que ha habido me han recibido y escuchado si he tenido algún problema y ahora con Marcelino Domingo y con la concejala María Ortiz estoy muy contenta porque están haciendo maravillas por promocionar el Mercado”, indica. “Ahora mismo, con la celebración del aniversario, han organizado actividades como los talleres de floristería o las demostraciones gastronómicas que realizan los alumnos de Hostelería del IES Corominas que están atrayendo un montón de clientela”, comenta satisfecha.

En cincuenta años la vida y el aspecto del mercado ha cambiado mucho, “es cierto que las ventas han disminuido con la crisis, pero no nos afecta sólo a los vendedores del Mercado sino a todos los sectores, y las crisis son cíclicas, hace unos años, cuando empezaron a aparecer las grandes superficies sí que pasamos por un gran bache, apenas venía gente al Mercado, pero luego, con el tiempo, la gente ha vuelto porque se ha dado cuenta de que el trato es más humano y cercano y los precios y la calidad, prácticamente son los mismos, aunque en la mayoría de los casos, nuestros productos son más frescos, el pescado, por ejemplo, no tiene competencia”. Aún así Rosita confiesa que lo que más añora son las ventas y la unión de antaño. “Antes, como sólo estaba el Mercado y alguna tienda de barrio, vendíamos mucho más, y éramos como una gran familia y echo de menos ese compañerismo”, lamenta. Sobre el aspecto que presentan las instalaciones, Rosita lo tiene claro y no titubea al afirmar que “Benicarló tiene el mercado más bonito de España”, comenta con orgullo, “todo el que lo visita por primera vez queda maravillado, está limpio y los puestos adecentados”, señala.

Por eso no quiere oír hablar del proyecto de MERCASA, “para qué hacer esa obra faraónica e invertir tantísimo dinero si el mercado está perfecto, además perdería su encanto”, arguye, “estoy de acuerdo en que se realicen obras puntuales, como hace poco que adecentaron los baños los alumnos de la Escuela Taller y lo pintaron todo y ha quedado como nuevo”, indica. Pero sin duda alguna, además del amor que siente por el mercado, de lo que más orgullosa está Rosita es de su hija y de su nieta, “mi hija está conmigo desde hace años ayudándome en el puesto y mi nieta también quiere seguir con la saga, así que serán cuatro generaciones, contando a mi madre, dedicadas al negocio, formando parte de la historia del Mercado de Benicarló”.


Miguel Buen, pregonero de las Fira i Festes 

XAVI FLORES          

El pregón de la Fira i Festes de Sant Joan i Sant Pere tuvo este año acento vasco y se llamaba Miguel Buen. Alcalde de Errenteria (Rentería) durante 18 años, la vinculación de Buen con Vinaròs viene de lejos. Nuestra ciudad es su lugar elegido para pasar las vacaciones desde hace ya 24 años, siendo asiduo en muchos de los actos festivos de la localidad. Buen ha sido diputado al Congreso, presidente de la comisión de Ciencia e Innovación, vicepresidente del parlamento vasco y actualmente es presidente de la autoridad portuaria del puerto de Pasajes.  

¿Cómo acogió el hecho de haber sido elegido pregonero de las fiestas de Vinaròs? 

Con satisfacción y con preocupación. Porque obviamente, el presentar unas fiestas tan especiales en este caso para la ciudad de Vinaròs, como son las de Sant Joan y Sant Pere, para un vinarocense de corazón como soy yo, que este año cumplo 25 veraneando en esta ciudad, es muy importante.

¿Quién y cómo le dio la noticia?  

Fue el alcalde quien me llamó para comentarme la posibilidad y yo le contesté que sí, pues lógicamente yo no me podía negar a algo que se me pidiera desde esta ciudad.  

¿En qué sentido fueron sus palabras del pregón? 

En el de animar a la fiesta, resaltar los valores de las y los vinarocenses, de la hermosura de sus mujeres, del buen hacer de las gentes de la ciudad, de los magníficos langostinos –¿por qué no?–, pero también de la laboriosidad y el progreso de Vinaròs. 

Usted viene a Vinaròs de vacaciones. ¿Por qué eligió Vinaròs? 

Pues un poco por casualidad. Yo conocía la zona de Peníscola, pero apenas había estado de visita puntual en la ciudad de Vinaròs. Pero decidimos pasar una vacaciones aquí y tanto nos gustó que a partir de ese momento y durante 25 años aquí hemos seguido viniendo. 

¿Ha participado de su Fira i Festes? ¿Qué acto destacaría o prefiere? 

La verdad es que nunca he participado hasta ahora en las fiestas de Sant Joan y Sant Pere. Pero, sin embargo, sí que vengo tomando parte en la fiesta del langostino cada año desde que ésta se recuperó y, en algunas ocasiones, también en los carnavales. Porque realmente Vinaròs tiene varios patronos, Sant Joan y Sant Pere, en verano, y otro más, Sant Sebastià, en invierno. Pero también otro patrón, podríamos decir, “no-religioso” que es Don Carnal, que se celebra con magníficos desfiles y muchísima animación. Con razón son el referente de los carnavales en toda la comarca.

¿Cómo describiría el cambio que ha experimentado Vinaròs a lo largo de estos años? 

Ha pasado de ser un pueblo a convertirse en una hermosa ciudad. 

¿Qué similitudes tiene con Errenteria? 

Yo diría que tiene muchas similitudes, pero también algunas diferencias. Vinaròs tiene un frente de mar larguísimo, algo así como 20 kilómetros de su término municipal, que se extienden desde Les Cases d’Alcanar hasta el límite con Benicarló. También Errenteria tiene frente de mar, aunque éste da al Puerto de Pasajes. Los dos son cabecera de sus respectivas comarcas, quizás más realmente que oficialmente. Ambas son dos ciudades industriales que tiene un importante sector agrario, cada una en su dimensión y su estilo. O sea que se parecen mucho en muchas cosas las dos ciudades. Por ejemplo, las dos disponen de un magnífico mercado, el de Vinaròs recién renovado y recuperado en un edificio de un estilo que a mí, desde luego, me gusta mucho.  

¿Qué es lo que más le gusta de la ciudad? 

Sus playas, sus gentes, la tranquilidad. Dentro del bullicio que pueda suponer el mes de agosto en cualquier ciudad del levante español, Vinaròs conserva todo su sabor, no lo pierde, a pesar de que la inundamos todos los que llegamos desde fuera. No obstante, es una ciudad en donde hay muchísimos ciudadanos del País Vasco que, al igual que yo, la han tomado como referencia y centro de operaciones para disfrutar de sus vacaciones, desplazándose desde aquí hacia el resto de la comarca.  

¿En qué ámbitos cree que es necesaria una mejora? 

Seguramente que en muchas cosas. Tenía grandes problemas con el aparcamiento pero los va resolviendo. Con la renovación integral del nuevo paseo se estaban haciendo el año pasado aparcamientos subterráneos. Por lo que me cuentan se han realizado grandes renovaciones a lo largo de este año y se han puesto en marcha también polígonos industriales que estimo son importantísimos para la ciudad.


Un viaje de regreso a casa

DE ecosdiariosweb.com.ar/   Escrito por Cecilia Gota                 

Hace siete años que vive en España en la ciudad de Benicarló, provincia de Castellón, junto a su familia. Sergio González está acompañado por su señora Marisa, y sus dos hijos, Areia de 16 años y Emilio de 6. Con sus 37 años aseguró que trabajó en muchos rubros. Como chapista, peón de albañil, maletero en la terminal, aguatero en el cementerio, de mozo, repartidor en una pescadería, marinero y hasta artesano. No caben dudas que es un buscavida y nunca tuvo temor de encarar alguna actividad que le proporcionara recursos por medio del trabajo.

Sergio nació en nuestra ciudad, en el barrio de 42 y 49. “Cuando escucho reír a los chicos, me acuerdo de cuando era niño y miraba el Festival Infantil”, recordó. La distancia se nota cada vez más con el paso de los años. “Desde que estoy en España sólo puede volver una vez a Necochea”, y agregó que “extraño la ciudad, a mis seis hermanos, mis padres, el barrio, todo”. Igualmente destacó que habla a menudo con amigos y familiares. “Necochea es el lugar más lindo del mundo, cuando llegan las fiestas me encantaría estar allá, y para el año que viene tengo pensado viajar en el mes de enero”, señaló.

Chico de barrio Sergio se crió en el Barrio Fonavi. “Recuerdo que jugaba a la bolita en el comedor de mi casa, donde el piso era de tierra y dormíamos todos en una sola habitación”, expresó. Era una casa con un enorme patio, donde estaba el baño. “De mi infancia me quedó grabado el olor a pobreza mezclado con el perfume de la salamandra que siempre estaba con brasas; a mi padre cuando llegaba del trabajo y le pedía a mi madre, Margarita que le calentara la comida y cuando mi padre me acariciaba mi cabeza”, agregó. Sergio estudió en distintas escuelas, primero fue a la Nº 3, luego a la 10 y por último a la Nº 48. “En esta última hice grandes amigos y travesuras”, dijo. Con el paso de los años comenzó a crecer y a trabajar. “A los catorce años, trabajé en el taller de un chapista, luego fui peón de un albañil, maletero en la terminal, aguatero en el cementerio, hasta que un día decidí volar y me fui a conocer toda la costa, desde Ushuaia hasta Montevideo”, indicó.

 “Cuando cumplí 20 años me fui a vivir a Buenos Aires, allí trabajé de mozo, de repartidor en una pescadería, marinero y artesano en una plaza”, detalló. Sergio reconoció que duraba poco en los trabajos porque era peleador, pero eso cambiaría. “Cuando me enteré que mi novia estaba embarazada, me di cuenta que necesitábamos una casa y un trabajo fijo. Además Buenos Aires no era un lugar que nos daba tranquilidad”. De adolescente pasó a ser papá y se casó con Marisa el 18 de junio de 1993. “De luna de miel nos fuimos a Bariloche y allí nos quedamos por cinco años”, manifestó. En el 2003 volvieron a Necochea, hasta que un día decidieron tomar otros rumbos. “Conseguí empleo en una ciudad llamada Benicarló, como armador de redes, cables, puertas, censores, pero la empresa cerró por quiebre y me fui de armador a Barcelona”, relató. Este trabajo le permitió viajar por distintos países como, Ghana, Costa de Marfil, Francia, Irlanda, Portugal, Marruecos, Argelia e Italia. “Actualmente soy marinero y trabajo en un barco que sale a pescar por 12 horas”, afirmó González. Durante el verano deja de trabajar en el barco y junto a su hija, ofrece un espectáculo de títeres en la ciudad turística, Marina Dor, a 50 kilómetros de su casa. LÉALO COMPLETO EN ECOSDIARIOSWEB


Agustí Romeu, primer president de la Federació Valenciana de Nanos i Gegants

ALICIA COSCOLLANO

Agustí Romeu em rep al lloc de treball, un pàrquing amb voluntat de gruta subterrània que respira junt a un litoral renovat, al costat del salobre. Agustí és el nou president de la Federació Valenciana de Nanos i Gegants, un nou nom federatiu per a una associació que sorgeix després de superar alguns inconvenients sorgits de les variants dialectals del nostre extens territori, un d’ells el que designa la presència dels éssers amb cap de dimensió exagerada que acompanyen les figures geganteres i que romanen, aturats per sempre, en una suposada infantesa, “al País Valencià tenim diversos noms, però finalment vam decidir que la paraula nanos, històricament, era la més adequada”, comenta. Agustí se sent “molt satisfet perquè de totes les formes i maneres de començar la federació, s’ha començat de la millor manera possible en tots els aspectes”. L’objectiu, ara, és institucionalitzar-la. Agustí confia en aquesta nova iniciativa, “al cap i a la fi, el que fa les associacions són les persones”, destaca.

Quin és el punt de partida que impulsa la creació d’aquesta federació?

El fet de formar una federació al País Valencià era una iniciativa que tenia pensada des de feia un temps, ja que a les illes Balears, a Catalunya, a Madrid, a Navarra i Aragó hi ha federacions que serveixen de suport a les diverses colles. Aquí no n’hi havia, i això era un inconvenient que de vegades comentava amb el cap de colla de Benetússer. Vam tindre la sort que aquest any a Borriana vam coincidir sis colles del País Valencià, perquè a la província hi ha gegants, però no es mouen tant com els de Vinaròs o Benicarló. Llavors vam animar-nos a fer alguna cosa, i vam convocar una reunió al març. El fet que la reunió fóra a Benetússer va ser, simplement, perquè estava al centre del nostre territori, ja que també va vindre gent d’Alcoi o de Santa Pola.  

De la reunió ja sorgeix una necessitat clara d’associar-se?

Sí, pensem a tirar-ho endavant, i decidim que la pròxima reunió seria el 22 de maig. Es tracta de formar una associació d’associacions, per la qual cosa vam haver de signar un bon grapat de documents i estatuts necessaris. Vam participar directament en la fundació 14 pobles. 

Què implica la formació de la federació, quin avantatge té per a les colles?

Podem agafar com a exemple altres associacions. Vinaròs pertany a l’agrupació gengatera de Catalunya i també és membre de la coordinadora de les meridionals, que engloba la gent de Tarragona. Per citar un exemple, nosaltres tenim dos assegurances, si cau un gegant durant una cercavila o li fem mal a algú o ens fem mal nosaltres, disposem d’una assegurança que ens cobreix, a més de poder optar a un assessorament, o disposar d’un llistat de totes les colles que pot ajudar a una interacció de colles de tot el mapa geganter. Es tracta de donar un servei a les colles que es poden integrar. De moment estem començant, però en un futur anirà endavant i podrem oferir aquests i altres serveis.  

Com va ser el moment d’escollir-te com a president de la Federació?

Podria dir-te que quasi no va fer falta ni votacions, va ser per unanimitat, després de tants anys de feina feta des de Vinaròs. Sembla que sempre parle de Vinaròs, però realment s’ha fet una feina molt positiva a la nostra ciutat, i hem agafat un nom al País Valencià. La gent, en pensar en un referent geganter al País Valencià, sempre pensa en Vinaròs. Tenim un pes específic, de fet, un company de la colla de Benetússer en fer l’elecció del president, va apuntar que devia partir d’una colla amb història, ells pensaven en Ontinyent o en Vinaròs. El cert és que em feia il·lusió, perquè ser el president número 14 de la federació... potser ningú no se’n recorde, però ser el primer president, el que va iniciar la federació, és una cosa que queda, és bonic. He tingut la sort que el company de la colla de Benetússer volia ser el secretari, i aquest és el càrrec que sol portar més pes administratiu. És la persona amb la qual he treballat més.  

Hi ha una junta molt extensa, amb molts càrrecs?

A banda del meu càrrec, hi ha la vicepresidència, que va recaure en Xavi Llopis, d’Ontinyent; com a secretari, com ja he dit, Josep Vicent, de Benetússer, i com a tresorer, Vicent Moliner, de Borriana. Després vam acordar tres càrrecs més de vocals, que van recaure en representants de les ciutats d’Acoi, Paiporta i Benicarló. Com es pot apreciar la junta està ben representada per diferents municipis, encara que hi han participat altres pobles, com Benicàssim o Santa Pola.  

Quin seria l’objectiu a partir d’ara?

Com comentàvem abans, institucionalitzar la federació d’una manera oficial. Fixa’t que no parlem d’una associació a escala local, estem parlant d’una associació a escala de País Valencià. Mirarem de fer-ne una presentació i hi convidarem institucions, podria ser la Conselleria de Cultura, o si vol, per què no, invitaríem també Francisco Camps. La idea és fer alguna cosa a València, la primera trobada institucional hauria de ser a València.   

Al llarg d’aquests anys que has sigut cap de la colla de Nanos i Gegants de Vinaròs, s’ha viscut poc suport en l’àmbit administratiu?

Des del punt de vista local, depenent dels pobles, sí que hem tingut suport. Des d’un punt de vista autonòmic, incloent-hi l’àmbit provincial, podríem parlar en aquest sentit a escala de la Diputació, el suport no es dóna. 

Quina seria la raó, quan es tracta d’una entitat en el sentit més conceptual de la paraula, fortament arrelada en la memòria col·lectiva dels pobles?

No sabria ben bé dir-te el perquè. Vivim al costat de Catalunya, i allí sí que es potencia la cultura popular, no s’entén que a València no es done suport a aquest tipus de cultura. De tota manera, pensa que a Catalunya hi ha molta tradició gegantera, de gegants en actiu, si els invitares a una trobada gegantera vindrien, perquè el moviment associacionista a Catalunya és brutal, i, a més, està en auge. A València pràcticament tots els pobles tenen colla de Nanos i Gegants, però no funcionen de manera habitual, trauen els gegants el primer dia de festes o al Corpus, i després els tanquen al magatzem. Vinaròs, o Benicarló o Borriana ja han adquirit un caire més participatiu. Malauradament, com que no ha existit associacionisme al País Valencià, també és comprensible que el suport en l’àmbit administratiu no s’ha donat, simplement, perquè no s’ha demanat.  

Des de la colla us heu sentit mai formant part d’un reducte cultural, d’una resistència?

Tant com un reducte tal vegada no, però sí preocupats. És una llàstima anar als pobles i contemplar que hi ha gegants que es guarden en llocs on les teulades estan literalment caient, i que ningú no en té cura. Llavors sí que sents que allò es deu de preservar, moltes vegades amb maldecaps i sense diners, però vols continuar-ho, i quan ets sents atacat per una baixada de moral, mires els gegants i penses que allò es deu de conservar. No s’ha de perdre de vista que en entrar a formar part d’una colla, els gegants ja existeixen, i que quan ho deixes, ells continuaran existint.  

Durant quants anys has sigut cap de colla de Nanos i Gegants?

Va ser l’any 2001 quan el llavors regidor de Cultura va quedar-se sense gent per portar els Nanos i Gegants, de fet aquell any no hi va haver trobada. Va demanar a l’associació Ball de Dimonis que se’n fes càrrec, llavors jo formava part d’aquest col·lectiu, i van decidir que fóra el cap de colla. Es va funcionar amb continuïtat fins que la colla va agafar entitat i vam decidir separar-nos de Ball de Dimonis, llavors vaig passar a ser president de la colla.  

Quina valoració fas d’aquesta etapa?

Si observo els pros i els contres, i una vegada deixada enrere una certa innocència, hi ha una mica de tot. Coses positives, i coses que no ho són tant, inconvenients i problemes. De tota manera, enguany he comunicat la meua dimissió. Tenia en ment posar en marxa la Federació i a més sóc vocal suplent de l’Agrupació Gegantera de Catalunya a les Terres de l’Ebre. Malgrat tot, em quedo amb moments com la sortida a Mallorca, a Menorca, a Leganés. Em quedo amb el fet que s’ha potenciat el País Valencià, i vam muntar dos anys abans del IV Centenari a l’ermita com uns vinarossencs més, una proposta que va ser idea meua. A més, s’han restaurat algunes figures, s’han canviat les estructures de dos dels gegants, i hem aconseguit un espai per poder preservar les figures. També s’ha fet un curset de dolçaina i tabal quan aquí tenim l’Escola de Música, però no sortien dolçainers. Ara hi ha 14 o 15 persones tocant la dolçaina i el tabal. Em quedo amb els logros, i amb l’estima que la gent mostra pels nanos i gegants des de fa un temps.  

Així els Nanos i Gegants, d’alguna manera, t’han aportat proximitat, un caire familiar, amb la gent del poble.

Evidentment, de vegades vaig pel carrer i em parlen com si em conegueren. 

Deu d’existir un sentiment d’estima inqüestionable per compensar l’esforç d’una colla.

Sí, a mi m’agrada molt tot el sentiment que els envolta, algú deu de tirar endavant, aguantes i t’esforces, a la colla ningú no cobra, tothom ho fa per amor a l’art. Són moltes hores, un esforç constant. Ho fas perquè ho estimes. Imagina’t el que comporta organitzar un viatge a les illes Balears...  

Els gegants, el Tio Gori i la Tia Caballera, devien estar presents al IV Centenari.

Per descomptat, encara que després arriben veus de gent que no pensa igual. El moment culminant va ser en arribar la relíquia acompanyada dels gegants. Va ser un moment que ens va posar de pell de gallina. Preciós. Vam muntar-los el dia abans, molt més prompte, per traure’ls de l’església i esperar una bona estona perquè els primers a arribar veiessen els gegants esperant l’arribada. No voldria barrejar el sentit religiós del sentit cultural. Sant Sebastià sobrepassa el sentit religiós per passar a ser un sentiment vinarossenc. I jo ho tornaria a fer. Recordo que estava amb els auriculars dels walky-talky preparats per combinar la pirotècnia amb el moment de l’arribada de la relíquia. Hi ha molta feina que no es veu.  

Agustí, i, a patir d’ara...

Crec que l’important és mantenir-se. No saps com, però a l’hora de la veritat sempre tens bastants colles i enguany tornarem a gaudir d’una bona trobada a Vinaròs, de les millors que hem tingut. Malgrat haver dimitit, no descarto en un futur tornar a ser cap de colla dels Nanos, però si no sóc cap de colla, igualment estaré en contacte, en el que faça falta, per a tot, encara que si surt un company que vol ser cap de colla, perfecte.  

Què és el que realment més t’importa?

El més important per mi és anar-me’n al llit pensant que he fet alguna cosa bona pel poble, i si ho fas des d’un punt de vista cultural, per mi, és més significatiu que fer-ho des d’un punt de vista polític. Marxo a dormir molt tranquil; en canvi, no sé com ho farà el polític. Estic molt orgullós de la feina feta.  

Què sents quan et situes davant dels gegants i els mires aquell rostre tan especial?

Ho he fet moltes vegades, sobretot quan surten problemes i penses a enviar-ho tot a... En aquells moments, si tens l’oportunitat d’estar davant dels gegants, els mires una estona, uns minuts, i se’t passa tot, sols de mirar-los. Pensa que quan jo era menut, ja hi eren, i en morir-me, continuaran sent-hi.  

Transmeten molt.

Sí, sobretot els gegants, no sé per què però tenen un punt especial. Aconsegueixen que t’oblides dels problemes i que vulgues continuar endavant. Transmeten una barreja de satisfacció i un sentiment de poble.


Al habla con Javier Balada, primer teniente de alcalde del Ayuntamiento de Vinaròs

JUAN JOSÉ BENITO

Estamos ante una legislatura con muchas crispación en el Ayuntamiento, muy tensa.

  Sí. Pensaba que en la legislatura anterior el problema, en cuanto a enfrentamientos, eramos el portavoz del PP Jacinto Moliner y yo. Creiamos que al renunciar yo a ser el portavoz del PVI en favor Mamen Obiol, y no estar Jacinto Moliner sería una legislatura más calmada y sobre todo con más diálogo y menos enfrentamientos. Por desgracia, nos equivocamos, se ha producido todo lo contrario, hay personas que aún son peor que las de antes. 

La reducción de las retribuciones, ¿ha sido por usted?

Está claro que la moción se gestó para retirarme a mí la dedicación exclusiva, el mismo portavoz del PP ya lo insinuó en algún Pleno, pidiendo al alcalde que me la retiraran, incluso el portavoz del BLOC dijo en un par de Plenos que si no me portaba bien apoyaría la moción del PP para quitarme la renumeración económica.   Al final, para disimular, se amplió a todo los Concejales, afectando principalmente al Alcalde y a mí.Además la moción tal como advirtió la Subdelegación del Gobierno está mal artículada, se ha recurrido al Contencioso y será a Justicia la que determine quién tiene la razón. 

Se le ha acusado por parte de los Concejales del PP, de que usted sólo está en política por la "pasta"

Si, es una táctica que utilizan muy a menudo desde la oposición, especialmente en el último Pleno esta acusación me la hizo curiosamente el Diputado Castejón. Hay que tener la cara muy dura para ser él justamente el que me haga esta acusación, ya que se embolsa más de 6.000 euros brutos al mes, entre lo que cobra de las Cortes Valencianas, lo del Ayuntamiento y los quinquenios y trienos que le pagan de Educación. Todo un ejemplo para hablar de la "pasta". 

Son las seis de la tarde y veo que pese no cobrar, esta trabajando en las dependencias de los Servicios Técnicos.

  Normalmente por las tardes vengo un rato, estoy más tranquilo.   Siempre he tenido la ilusión de trabajar y hacer cosas que pienso son buenas para mi pueblo, tanto desde cuando estaba en la oposición, la pasada legislatura cuando era alcalde o ahora desde Urbanismo, y por supuesto nadie va a impedirme que lo siga haciendo.  Mientras pueda y los vinarocenses nos sigan apoyando con su voto, seguiré dedicando todas las horas que pueda al Ayuntamiento. Y sobre todo, sin ninguna presión o condicionamiento desde esferas políticas o económicas de ámbito superior. 

¿Qué es más fácil, estar gobernando o en la oposición?

  Es más fácil estar en la oposición ya que no tienes responsabilidades de gobierno, pero lo que pasa es que la oposición ha de ser también responsable y no ha de tener como único objetivo el desgaste del equipo de gobierno. Hace unos días hemos vivido un capítulo de esta forma de actuar con la no aprobación de la Modificación Presupuestaria para el pago Extrajudicial, (son las facturas que llegan al ayuntamiento a finales de año y que las partidas ya están agotadas y se pagan con los Remanentes de Tesorería, que son los ingresos de más que no estaban en el Presupuesto). Por lo tanto es una actuación habitual que se hace en todos los ayuntamientos, diputaciones, consellerias, etc. ¿A quién perjudica esta no aprobación? pues únicamente a las empresas, la mayoría locales, que han hecho un trabajo para el Ayuntamiento y que a pesar de haber dinero para pagar sus facturas, la oposición no permite que se puedan hacer efectivos los pago. Yo pienso que la oposición puede criticar y acusar al equipo de gobierno de falta de previsión y de lo que quieran, pero nunca negar el pago de esas facturas y menos en estos momentos en que la situación es tan delicada. 

¿Cómo esta actualmente la situación urbanística en la ciudad?

  El tema urbanístico en cuanto a construcción de pisos y PAI’s esta bastante parado, aunque Vinaròs aún tiene tres PAI’s en marcha, el de Promocasanova, Mercadona y el de la Ciudad del Transporte. Además, hay otros que se mueven poco a poco, pero se mueven.  Por otro lado, a nivel de obras municipales la verdad es que tenemos un trabajo descomunal. Cuando la oposición dice que en los Servicios Técnicos hay poco trabajo, sinceramente demuestran tener muy poca idea de los que son los Servicios Técnicos y la Concejalía de Urbanismo.

  En estos momentos tenemos unas 10 obras municipales en marcha, tenemos unos técnicos que elaboran proyectos, otros que controlan las obras y las actividades, otros que dirigen estas obras, otros que hacen los presupuestos... Así, están las obras del Mercado y las Balsas de la Ermita del primer Plan E, además de segundo Plan E esta el Centro de Día para la tercera edad y el Centro Especial de Empleo en el "Pou de Mangrano". No nos olvidemos el plan Confianza donde se han hecho cinco proyectos y el Ayuntamiento ha avanzado el dinero de los proyectos que se han enviado, aunque se nos devuelven cada dos por tres pidiendo más información.

  También hemos empezado los Planes Provinciales de la Calle del Carmen, y adyacentes, con un presupuesto de más 366.000 euros, donde en realidad a pesar de llamarse así, quién los financia casi en su totalidad es el Ayuntamiento en, además están las obras del Paseo Marítimo, el Nuevo Campo de Fútbol, el Centro del Conocimiento, entre otros. 

Finalmente se ha desechado la conexión entre los aparcamientos subterráneos del paseo marítimo y la Mera, ¿por qué?

  Efectivamente, finalmente se ha desechado este proyecto yo pensaba que el PP se abstendría, pero no fue así  y además de votar en contra hizo una crítica bastante agría, criticando el alto coste de 2 millones de euros de esta obra, al final hemos decidido no hacerlo.  Creo que es un error importante para el futuro de Vinaròs, pero entiendo que no podemos ir en contra, estamos en minoría y al PP  no le interesa el futuro de Vinaròs, le interesa desgastar y atacar al equipo de gobierno. 

¿No cree que la gente esta un poco cansada de los políticos que nos representan en el Ayuntamiento?

  Estoy convencido que la gente esta cansada de la forma de actuar de los políticos. Y aquí cuando uno gobierna, el otro sólo piensa en como evitar que repita mandato. Lo cierto es que no es positivo para Vinaròs.   Por ejemplo, si en el tema del Polígono Industrial una vez la mayoría del Pleno decidió la situación de Les Sotarranyes la idónea, nos tendríamos que haber puesto a remar todos en la misma dirección y así se agilizarían todos los trámites y permisos de la diferentes Consellerías, pues no fue así el PP todavía no  ha aceptado esta votación y sigue impidiendo y poniendo trabas a este proyecto, en el que he de recordar que el Ayuntamiento ya es propietarios de más de un millón de metros. A veces da la sensación que no se esté defendiendo los intereses de la ciudad, sino otros intereses.  

¿El PVI tiene futuro?

  Claro que sí. Esta será la cuarta legislatura en que el Partit de Vinaròs Independent estará presente en la Elecciones Municipales. Es el partido independiente de más larga duración en Vinaròs y nuestra idea es que se siga consolidandoo que dure muchos más años. Pensamos que nuestro papel ha sido determinante para nuestra ciudad y nuestra intención es que lo siga siendo y sobre todo que podamos continuar desarrollando nuestro modelo de ciudad con aquellos proyectos que iniciamos hace siete años y muchos de ellos ya son una realidad: La Mera, Ciudad Esportiva, Paseo, Campo de Fútbol, etc. etc.  El PVI se creó para estar entre las dos grandes formaciones, lo hemos conseguido y queremos seguir decidiendo por el futuro de Vinaròs. 

¿Se volverá a presentar como cabeza de lista? 

  Siempre he dicho que dependen mucho de como este la situación municipal , si nuestra situación política no es positiva es fácil que repita, ya que si hay un fracaso del PVI por mis fallos, quiero asumirlo yo. En caso que veamos perspectivas muy optimistas para el PVI nos plantearíamos presentar otro candidato. A final de año seguramente se decidirá. 

Por último, ¿cómo es la relación entre el PVI y el PSPV?

  La relación en estos siete años es muy buena, son más importantes las personas que los partidos. En siete años, sin haber firmado ningún papel, ningún documento que nos amarre, no hemos tenido casi ningún problema. Eso es por el grado de responsabilidad que tenemos las personas que formamos el gobierno. Las siglas no son tan importantes como las personas y por eso apoyamos a Jordi Romeu hace tres años. Hay personas con las que se puede ir a cualquier sitio y otras con las que no ni hasta la puerta.


El Mil de Poaig, el aceite de oliva más caro del Mundo

JORDI MAURA

El actor Ximo Solano es el artífice de este aceite que ha encandilado al afamado director de música clásica Gustavo Dudamel, director de la Filarmónica de los Ángeles e incluso ha llegado a Hollywood En Canet lo Roig se pudo ver por primera vez el aceite del Maestrat Mil de Poaig, que promueve el empresario y actor benicarlando Ximo Solano junto con Manolo Arnau. Mil de Poaig, procede de olivos milenarios del Maestrat, se presenta en un formato porcelánico que adorna la mesa, aprecias el retorno de la gota, el color del aceite que no se derraman y se recuperan en el propio envase.

El envase es de 500 mililitros, con un exclusivo envase que mantiene el producto y que se está exportando con éxito a países como Japón, Hong Kong, Singapur, China, Abu Dabi, Macao, Taiwan, Korea, Suiza, toda Europa o los Estados Unidos por citar algunos ejemplos. El IVEX colaboró inicialmente en la primera expedición de estos emprendedores, donde el producto cuajó a la primera en tan solo una semana, a pesar de tratarse de un complejo mercado basado en el lujo absoluto. La obra de arte que supone ya solo el envase, se concibió después de detectar un vacío tras comparar las formas de comercialización del aceite local con el italiano. “Pensamos que se tenía que poner en valor este secreto que tiene el Maestrat e hicimos viajes a varias zonas productoras europeas para ver su packaging y creamos el Poaig, una empresa pequeñita”, explica Solano.

El estudio valenciano Cul de Sac ha diseñado este envase de porcelana combinada con vidrio para proteger el líquido de la luz y evitar la pérdida de la vitamina E. “Se trata de un envase de lujo para una materia prima que para nosotros representaba un lujo tenerla”, explica el actor. Cul de Sac cuenta con premios a nivel internacional y tal vez sea uno de los estudios de diseño, industrial y de imagen más importantes de España y de Europa. El envase reproduce un sarcófago y explica la bella historia de un general romano que falleció y se enterró junto a la Vía Augusta. “Para honrar su alma eternamente se plantó un olivo, hace más de dos mil años”, explica el cuidado envase. “De esa manera le damos un valor añadido, como producto de lujo, histórico y de una excelente calidad pensado en los clientes que aman los productos bien hechos, casi como las obras de arte”, añade. De hecho la botella de medio litro tiene el precio de comercialización de aceite más caro del mundo.

Ayer se vendía en Hong Kong a 280 dólares. La revista Time lo incluyó en la lista de los 100 mejores productos del año. Una caja de madera protege el envase que ha recibido los aplausos de la prensa especializada. Su cuidado diseño, un minimalismo sobrio y funcional, la ha llevado a aparecer en revistas de arte, alimentación y decoración de Rumanía, Japón, Rusia, EEUU o China. La producción es limitada a 3.000 botellas anuales y procede de 437 olivos milenarios de la variedad farga con los que trabaja la cooperativa Clot d’en Simó. Esta clase de aceite virgen extra es de calidad suprema, de un color verde oliva, con un equilibrio definido, afrutado medio, amargo suave, ligero, picante y fluido. Su agradable aroma tiene predominancias de hierba recién cortada, aromas afrutados, cítricos, azahar y almendras, aroma a alcachofa y hojas de olivo, con un postgusto largo.

El otro envase que estos días también puede verse en la feria gourmet por excelencia de los EEUU, la Fancy Food de Nueva York, es el Verd de Poaig, con la variedad canetera, que se comercializa a 45 euros con una producción mucho mayor. Un padrino muy musical Gustavo Dudamel, director de orquesta de la Filarmónica de los Ángeles, cuando conoció el producto de la mano de Solano, se enamoró de ella y le pidió involucrarse en el proyecto del aceite como pequeño accionista. “Con el tiempo se ha vuelto en un embajador del aceite del Maestrat y nos está abriendo caminos en la ópera y en Hollywood, donde vive”, explicó. El deseo de esta estrella mundial de la música es desplazarse al Maestrat a conocer los miles de olivos milenarios que se han contabilizado en esta comarca en las inmediaciones de la Via Augusta.


Maria i Patrícia Gomis: germanes, vinarossenques i campiones autonòmiques de patinatge artístic

XAVI FLORES

Des que van començar a patinar, als 4 i 5 anys d'edat respectivament, es deixen la pell en cada entrenament per millorar i triomfar en els campionats. No tenen ídols en comú, però aquestes dos joves pèl-roges comparteixen una mateixa timidesa, un gran sentit de la responsabilitat i un objectiu molt clar: arribar a ser de les millors d'Espanya. Els fruits del seu gran esforç, i per descomptat el dels seus pares, ja s'estan recollint. Les actuals campiones autonòmiques de patinatge artístic, per tercer any consecutiu, són germanes i vinarossenques: Maria i Patrícia Gomis.  

Vinaròs no és potser una ciutat amb una gran tradició de patinatge artístic. Però tota història té un principi. En el cas de Vinaròs es remunta a fa 20 anys, amb la fundació del Club Patinatge Artístic, un pas fonamental perquè l'afició per aquest esport haja crescut exponencialment en la localitat, sobretot en els últims anys. De fet, en la seua curta història, el club ja ha participat en sis campionats estatals, i els passats 22 i 23 de maig, la ciutat va acollir el campionat autonòmic, un punt d'or a la trajectòria d'un club que, després de l'èxit, es planteja fins i tot acollir com a seu un campionat d'Espanya.

També el nombre de patinadores és cada vegada major. Actualment, el club l’integren 32 esportistes, dos dels quals tan sols són xics. Com a curiositat, l'entrenadora, Pili Díaz, ha de desplaçar-se setmanalment des d'Amposta per fer les classes al club vinarossenc. Malgrat la seua joventut, Maria (16 anys) i Patrícia (11) ja tenen un currículum esportiu envejable i paral·lel. Ambdues han guanyat els últims tres campionats autonòmics en les seues respectives categories, encara que també a les dues els queda un somni per complir: guanyar el campionat d'Espanya.

Maria, la gran, va ser la que es va iniciar en patinatge gràcies a l'afició d'una de les seues amigues. Patrícia va seguir els seus passos, també seduïda per aquest esport. Ara hi dediquen entre 7 i 8 hores setmanals, encara que en temporada de competicions poden arribar a entrenar fins a 12 hores per setmana, amb la qual cosa el patinatge ja s'ha convertit en una cosa més que un simple esport per a elles. “M'agrada, perquè a més d'esport faig contínuament noves amistats, a més de tindre la possibilitat de viatjar”, apunta Maria, la qual cosa corrobora Patrícia, que afegeix a més el factor de diversió que suposa el mer fet de posar-se uns patins. Ambdues consideren que a Vinaròs podran continuar desenvolupant tot el seu potencial, polint els seus defectes i millorant els seus punts forts. En aquest sentit, Patrícia admet que ha de millorar els estiraments en les piruetes, mentre Maria creu que necessita insistir més en la coreografia.


Si segueixen en aquest nivell, potser aconseguisquen el seu objectiu en els pròxims campionats estatals en categoria infantil i juvenil, que se celebraran els pròxims mesos de juliol i octubre. Patrícia va ser dessetena en l'últim campionat d'Espanya celebrat l'any passat a Vigo, mentre que Maria, en la mateixa prova celebrada a Càceres, va ser dotzena. Els somnis poden fer-se realitat.


La immigració a les nostres comarques (juny 2002)

SUSANNA ANGLÉS

La immigració a les nostres terres va començar a fer-se notar cap als anys 80. Des d' aleshores la progressió ha sigut forta i ferma cap amunt , perquè una majoria de gent d´aquest planeta està soterrada baix el vel de la marginació, la fam ,la visió de la mort dels fills i pares a edats injustes, la manca de treball i de les condicions humanes indispensables, a més d´una dosi important i indispensable d´ ambició genètica, i lògica, per aspirar a una vida millor. 

Ells són el tercer món. De tota manera, penso , que si el món de la comunicació, de la comercialització i del desenvolupament econòmic i publicitari no s´ hagués ampliat tant per part de les ambicions de l´ anomenat primer món, els nombrosos habitants de les zones més subdesarrrollades no s´ haguessen enterat que hi havia moltes més coses materials,( no entro a valorar si millors o pitjors), i no haguessen anat perdent els seus costums, arrels i vides per aspirar a unes altres fites quasi irracionals per la seua idiosincràsia. Si no haguessen vist uns texans per la TV o pels diaris o portats pels invasors...no haguessen aspirat a ells i no haguessen fet qualsevol barbaritat per aconseguir-los. Trist, però terriblement convenient per a molts industrials, entre els quals ens trobem dins de la singular escala del nostre primer món. 

Des de la redacció de VINARÒS.NEWS els invitem a sortir al carrer amb nosaltres i a prendre un xic el pols a la nostra societat, a preguntar-nos coses que d´ ací uns anys seran transcendentals per a la vida diària. Mantindrem , si vos pareix, diverses entrevistes amb diferents col·lectius d´ immigrants a les nostres terres i també pararem compte a la nostra recepció. 

ÉS LA NOSTRA COMARCA MAESTRAT-ELS PORTS ACOLLIDORA?, primera pregunta, primer debat social...Vostès contesten: 

-Manuel Anglés, alcalde de Càlig. Mestre d´ escola i a estones pagès, com tothom al Maestrat. Té 56 anys.

"Sí , la comarca és acollidora, el que passa és que aquests immigrants se solen encarregar de les feines que no vol fer la gent d´ ací...però també hi ha preocupació ja que ha augmentat la quantitat d´ immigrants i si a això s´ uneix que baixa la creació de llocs de treballs ens trobem amb un problema que tots hem de menjar...clar, després apleguen problemes com la de demanar diners a la gent o, fins i tot, aplegar a realitzar petits robatoris. 

-Lídia Gavaldà. Treballadora Social. 25 anys.

 "Sí , la comarca és acollidora, només cal veure com exemple la població magrebí que està vivint i convivint amb nosaltres, també hi ha bastants habitants dels països de l´ Europa de l´ Est...cal dir que no estan completament integrats, però també cal entendre que el vindre ací no té perqué significar que ells hagen de perdre les seues arrels, costums, llengua o tradicions....". 

-Mª Carmen Llorens i Alberich . Mestressa de casa, 39 anys.-

"No és acollidora, per una senzilla raó que tenim por a allò desconegut, parlo per mi; digues allò que vulgues desconeixement...és molt relatiu...jo no llogaria la casa a una persona de l´ Est que no conec, tampoc ho faria amb una persona d´ ací que no em donés garanties ". 

-Lorena Garcia.  Estudiant de Dret.20 anys.-

"La nostra terra crec que és , en la seua majoria, prou acollidora, el que passa és que hi ha problemes d´ integració envers algunes persones que venen , i també, hi ha persones d´ aquí que es pensen que els immigrants venen a pendre el treball als d´ aquí. Crec que ens oblidem de dos qüestions molt importants: el per què venen? i, també, del fet que ara fa no tants anys érem nosaltres, els nostres avis i alguns pares els que van haver de marxar a Europa..... La primera pregunta és molt important perqué crec que venen perqué necessiten sortir d´una situació, la del seu país, que en un moment donat s´ els ha tornat insostenible...tenen que sobreviure, és l´ instin de tot ser viu...em pregunto perqué no es fa alguna cosa per a que aquesta gent puga menjar al seu país..." 

-José Tena. Jubilat.68 anys.-

"Nosaltres som acollidors, el que passa que molts dels que arriben aquí es pensen que tenen tots els drets, però no cap obligació, i això , és una aberració de les grosses. Jo no estic en contra de que vinguin, ni sóc racista , però si venen aquí és per a que s´ acomoden a nosaltres, no nosaltres a ells, crec que he parlat prou clar...".

-Mohadmed Adneb. Filòleg d´ Àrab i Estudiant de filologia anglesa.-

"No crec que sigui una societat massa acollidora, ja que ens veuen com a una mena de competència i més en època de poc treball, però la veritat és que algunes de les persones que apleguen aquí també fan poc per integrar-se....el meu col·lectiu un dels més nombrosos, té el costum , crec que no molt encertada, d´estar molt en contacte amb ells mateix i poc amb la resta de la població....crec que tots, els uns i els altres, hem de fer un ferm exercici de respecte i tolerància...crec que és el millor....perquè sinó fem això podem caure en males conductes, gens beneficioses ni per als que apleguen aquí com per als que sou de la terra....".

Càlig és un poble d´uns 1.800 habitants té aquests immigrants empadronats: 25 ciutadans originaris d´ Alemania ; 9 de la República Moldova ; 45 ciutadans que van aplegar de Marroc¸3 ciutadans d´ Equador, un belga, una ciutadana americana, dos ciutadans d´ Argèlia, un francès i dos ciutadans que provenint de Santiago de Xile. 


Opine sobre aquests reportatges:

©1996-2010 Vinaròs News
http://news.vinaros.net    news@vinaros.net