Els catalans, encantats amb l'examen de valencià a Vinaròs

Una vegada més i com cada juny i novembre, centenars de catalans procedents de les quatre províncies, fins i tot des dels punts més llunyans com les comarques pirinenques, van acudir cada dissabte a Vinaròs per tal d´aconseguir la titulació de valencià en els exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià.

Dissabte 17 de juny van acabar les proves convocades a Vinaròs, amb la corresponent al Grau Superior i com en els tres dissabtes anteriors, una bona part dels examinands procedia de l'altre costat del riu Sénia. La d'eixe dissabte no va ser una convocatòria tan massiva com el dia 10, en la prova del Grau Mitjà, quan la matrícula es va disparar fins als 1.251 inscrits, i va haver assistència molt més alta de l'habitual, 70%. L'institut “Lepoldo Querol” va ser suficient per acollir als 442 assistents, encara que hi havia 902 inscrits. El dia 10 va caldre usar també l'institut “José Vilaplana” davant tanta demanda. En aquella jornada, van voler donar el seu suport els examinands estant presents al començament de les proves el director territorial d'Educació Francisco Baila i dos inspectors d'educació. Són diverses les raons que esgrimeixen els catalans per venir fins a Vinaròs a fer les proves, encara que per a alguns requereix un desplaçament de centenars de quilòmetres.

Els consultats per VINARÒS.NEWS coincideixen a assenyalar que, a més de suposar una “segona oportunitat”, la principal motivació és “el tracte” que reben i les “facilitats” que troben per realitzar les proves. Així, deixaven clar que no és que els exàmens siguen més “fàcils” (les estadístiques comparatives trauen percentatges d'aprovats similars entre aquests exàmens i els seus homòlegs a Catalunya).

El bon “tracte” ve donat perquè, com deien, se'ls atén molt bé, la matriculació val per a dues proves, el resultat de l'examen es coneix tan sol un mes després de fer-ho, el dret a matrícula té un preu “raonable” i s'envia la titulació al propi domicili. Segons expliquen els responsables de la Junta a la delegació de Vinaròs, “l'examen escrit podria considerar-se més fàcil en un aspecte, i és que aquí no es requereixen coneixements de la història i literatura valencianes però per contra, es troben amb les dificultats que poden tenir a l'usar-se un vocabulari propi de la Comunitat Valenciana i la fonètica d'aquesta comarca que pot dificultar el dictat especialment als de comarques gironines”. Dels 2.539 matriculats a Vinaròs per a aquest convocatòria de juny, es van presentar 51 per a la prova oral, (el 79,6%), 225 per al Grau Elemental (68'3%) i 884 per al Mitjà.

ANECDOTARI

Des que es fan aquestes proves amb presència massiva de catalans d'anècdotes se n´han produït en gran nombre. N'hi ha que es prenen el llarg viatge, sobretot aquells que vénen des de per exemple la Seu d'Urgell, com una cosa turístic, per la qual cosa aprofiten per visitar Peníscola o altres llocs i gaudir de la gastronomia de la zona (han vingut fins i tot de Llívia, ja situat a França, tot i ser territori català).

Una de les més “sonades”anècdotes va ocórrer quan un dels participants va amenaçar amb emprendre “mesures serioses” per recuperar les despeses de passar tot el dia a Vinaròs perquè va voler que l´examinaren en un torn diferent al que li tocava perquè en l'altre tenia un casament (va exhibir com justificació un tarjetó d'invitació).

Va haver qui un matí amb la seua moto no va dubtar a tornar a Barcelona per recollir la documentació que se li havia oblidat, es va poder examinar en el torn de tarda, a l'aula d'incidències. L'excusa més habitual que posen els catalans que apleguen tard és que han usat transports públics que portaven retard. Més d'un ha tornat a casa seua sense fer l'examen per confondre's de dia; això es produeix perquè a Catalunya, les proves s´anomenen per lletres, A-B.C.. la qual cosa fa que alguns no tinguen clar quins són els seus equivalents a la Comunitat Valenciana. Els exàmens de la Junta suposen tota una mobilització de masses perquè a ells acudeix gent de totes les edats, “estatus” i ocupacions professionals o “estudiantils”.

Aquestes proves suposen tot un “esdeveniment social”, atès que com diuen els seus responsables a Vinaròs “no només impliquen milers de persones que volen tenir la seua titulació, sinó també gran nombre de docents que coordinen la prova escrita i realitzen la part oral, i els que corregeixen l'escrita, els gabinets de normalització lingüística dels ajuntaments, oficines de turisme, EPAs, PROP.... que faciliten els tràmits de matriculació i fins als restaurants i bars que en el cas de Vinaròs s'omplen fins als límits cada dissabte, davant l'arribada de tants catalans”. Quan es presenta algú amb problemes de dicció, o fins i tot sordmuts, se'ls posen a la seua disposició persones especialistes perquè puguen fer tota la prova.

Rememorando la antigua forma de elaborar el pan

Manuel Milian, escampant ´morellanisme´ des de Barcelona (I)

Amb Manuel Milián farem una mena d’experiment periodístic...primer que res els oferiment la visió resumida de la informadora per a després oferir-los els pensaments rigorosament transcrits amb en Milián com a ferm protagonista. Acabarem amb un retrat, a la mida, de Teudo Sangüesa, amic d’en Milián i ,també, una de les persones que millor ens el pot retratar.

La visió d’una tercera persona , després una conversa amb Milián.

La primera vegada que vaig veure Manuel Milián va ésser en la commemoració d´ uns dels primers aniversaris del setmanari El Dissabte ; quan va prendre la paraula per  presentar, junt amb Teudo Sangüesa, un mite del periodisme , Lluís Foix. La sala va emmudir  sobre el món de la informació. Després estan les seves aparicions en tertúlies radiofòniques, les seves reflexions davant una pàgina en blanc que, després, ens aplega plena del seu pensament a El Dissabte. En Manuel Milián és un home atrafegat i que va , sempre, de cap per ací i per allà...El seu tarannà obert, molt afable i expressiu...contestant i parlant només quan és precís, però, aleshores ho fa sense mossegar-se la llengua ; és sincer i no pot evitar-ho tractant a les persones de tu a tu, sense pretensions  i mirant-te amb una mena de tranquil·litat que és conseqüent i eloqüent  amb la seva educació.

Aquest home si anés a córrer seria maratonià, perquè la veritat és que ha fet i fa  tots els dies unes jornades que podríem anomenar “diesel”. En Manuel Milián és capaç de llegir de quinze a vint llibres a l´ hora (les meves neurones o es declararien en vaga o es tornarien boges) i aquest morellà ho diu, això, amb una tranquil·litat desbordant. Ara està desgranant les argumentacions i descripcions que fa Ferran Estapé amb les seves deu particulars biografies de catalans rellevants i influents; analitza el pensament envers l´ Islam que fa Gustavo de Arístegui; redescobreix a Antonio Machado ,sota la ploma i la mirada ,d´ Ian Gibson i s´ endinsa, amb la particular ploma d´ en Zweif i amb la figura, que sembla omplir-lo d´ entusiasme, d´ Erasmo de Roterdham....el llarg etcètera ens faria que l´ editor s´ enfilés per les parets....així que passem a una altra cosa.

Ens preguntem com es veu una persona , com es veu a ell mateix, cada matí, a l´ hora de plantar-se al davant del mirall? Li ho preguntem, bé, pareix sorprès, però no es deixa intimidar: “...com una persona amb gran consciència d´ autoafirmació personal pels seus orígens...”.

Ja ho hem dit, però ho podem reiterar: aquest home és un no parar: s’aixeca cap a les set del matí i surt de casa ja havent-hi pres el desdejuni ....si fa o no fa entra a treballar , cap a les nou al despatx i no torna a aparèixer per casa fins a ben entrades les nou de la nit, la referència de l´ hora del telediari se l´ empassa sovint...Quasi em quedo sense massa alè quan em diu el grapat d´ hores que el mes de març es va passar al damunt d´ un avió : més de noranta hores entre Europa, Amèrica i l´ Àsia...i encara ens manquen les seves passades per les tertúlies, les emissores de ràdio , la televisió o les estones on les seves reflexions es veuen devorades pels seus particulars lectors.

En Manuel Milián es va educar a Tortosa sota la mirada del seu oncle que era capellà. Va estudiar filosofia i lletres; es va matricular en història moderna i contemporània, tot i que va incidir , especialitzant-se, amb història moderna; després van vindre els estudis de geografia i història i, mandres va estar al Seminari, va estudia Teologia...no és per res, però al meu parèixer la seva expressió contundent ,aquest pas pel Seminari. Aquells que heu assistit a alguna de les seves conferències sabreu, de sobres, de quina oratòria gaudeix.

La seva professió pràctica és la de realitzar i fer anàlisi, prospectiva i estratègia per a partits polítics, empreses, organitzacions i des que va deixar la política realitza, a un pack d´ unes vuit o nou empreses, estudis per obrir mercat.

La seva vocació és el periodisme i l´ escriptura...feines per a les que cada vegada té més ganes. Té , en dansa, quatre volums d´ assaig  , el projecte de tres novel-les i s ´ està portant a terme el seu primer  guió sobre en Fraga Iribarne. Ens confessa , amb un rampell d´ il·lusió als ulls ,que el cinema i  la música són dues passions a les que no ha pogut dedicar el temps que  el gust li ha demanat.

La seva vida política la podem remuntar fins els primers dies de la transició quan es va fundar el Partit Popular, formació política de  la que va formar part fins a l´ any 2000 quan s´ en va desvincular totalment per no estar d´acord amb la manera de fer de José M,º Aznar “Per la seva filosofia profundament castellanista i centralista..vaig acabar tenint unes discrepàncies molt desagradables amb Aznar”.

Amb tot , en Milián, vol deixar les coses clares i fa èmfasi dient que hi ha una clara diferència entre el soroll del conjunt del PP i la postura d´ en Rajoy al que qualifica d´ estadista...parlant d´ estratègies, en Milián, té claríssim que: “ les estratègies del PP s´ equivoquen..un exemple la gestió del conflicte davant l´ Iraq...”

La banda terrorista ETA l´ ha amenaçat tres o quatre vegades i també ha rebut ensurts d´ altres grups com el Grapo o, ens contava, que té indicis d´ haver rebut l´ amenaça certa de Terra Lliure. Recordem, ara a en Ernest Lluch i amb la mirada perduda, aquella que només es fica al davant d´ un record esgarrifós  i trist com va ésser l´ assassinat d´ Ernest Lluch. Tot  això no s´ estranya gens ni mica al davant del caire que està prenent el procés de pau que s´ adivina a l´ horitzó amb la reva d´ ETA” no m escandalitzo davant aquests processos...Té clar que hi ha coses fonamentals en un  procés de negociació, però també té clar que “als assassins no se’ls té que pagar amb concessions polítiques...”.

Aquest morellà que al setmanari El Dissabte, apareix com “un morellà universal” ho té molt clar en parlar del que va suposar l´11-M. “és l’esdeveniment més violent de l’Espanya Constitucional i democràcia i sí va marcar un punt d’inflexió en la història contemporània de l´Estat Espanyol...”. Però volem saber més: “ per a mi que encara hi ha coses estranyes i contradictòries que no s’han aclarat...també hi ha proves i conductes que s’haurien d’aclarir, com la de Rubalcaba....”.Tot i això , segons l’opinió d’en Milián: “el PP, és va equivocar en la manera d’afrontar la crisi...el punt de partida que va prendre s’ha d’aclarir...”. A més, en Milián, encara no té clar ” si ETA va intervindre si o no...”.

De tota mena, en aquest punt, en Milián està més seré que en tota la conversa....li dol la crispació i la disbauxa que hi ha entre la classe política i assegura, de manera contundent: “fan falta polítics de talla...fins i tot a la fi del franquisme havien més polítics de talla que ara....”. Però, a la vegada, en Milián també fica en clar una altra sentència: “hi ha una verdadera mancança de liderat...liderat que sí que hi havia amb Pujol, Fraga o Felipe González...”. Aquest home no té pels a la llengua: “Falten idees e hi ha una enorme vulgaritat...la manera de fer política, professionalment, és prou mediocre, però arreu: Espanya, Europa, Catalunya....està, dins d’una verdadera crisi d’autoritat que , després, es reflexa en tota la societat.......”.

Alcalde de Morella

Ens agradaria saber què és allò que més valora en Milián. Torna a ser clar, em mira als ulls i contesta: “La ètica.....hauria d’esser norma de conducta en polítics i dirigents Un dels polítics amb més presència al nord de la nostra província és Ximo Puig, alcalde de Morella . Què li pareix a en Milián Ximo Puig, tot i tindre en compte que són membres de dos generacions diferents—en Puig és d’una generació posterior a la seva---. “Dins l’esfera personal tinc que dir que amb en Ximo Puig tinc una magnífica relació...”Queda clar que els dos són amants del diàlegs i la conversa i això ha esdevingut que havien segut “ sempre molt respectuosos”. En Milián reconeix, amb cert orgull a la mirada, que “li tinc un alt afecte...” i afirma: “ mira, no s´ ha de perdre, mai, la qualificació humana...

Ara, parla de la vessant política: tenim una militància diferent...però amb el 75% de les consideracions estem d acord....en Ximo Puig ha esdevingut fonamental per a la recuperació de tindre l´ orgull d´ ésser morellà i també ha contribuït al canvi econòmic....”. Ara, en Milián, es despulla davant una de les seves pretensions de futur: “no m´ agradaria morir-me sense ésser alcalde de Morella, però mentrestant estigui en Ximo Puig, no ho penso intentar....és una qüestió de respecte..un factor humà....”.

Ens pareix que es torna a ficar a avall del seu valor prioritari que és l´ ètica. Li preguntem si aquesta existeix en el món polític. Aquest home ni es sorprèn ni s´ arruga” Sí, existeix, però no es practiqui...”. ...”. Ens afirma, també, el següent: allò que sí existeix el l’ètica Maquiavèl·lica amb el principi de la utilitat i la conveniència...”.

Zapatero

Volem saber què en pensa del més que anomenat “tarannà Zapatero”. “Estic sorprès....ha canviat i jo em considero defensor de la seva gestió de govern fins al segon any....és un bon amic i el conec profundament...però el Zapatero que vaig conèixer té poc a veure amb el que hi ha ara....estic desconcerta amb la política que fa...sobretot amb el Zapatero i el seu revisionisme del passat....s’ha aplegat a qüestionar tot allò que va ésser la transició i la filosofia de la reconcialització...”. Això ens ho afirma un home que ha estat al darrere d´ aquells dies en que es van ficar les primeres pedres de la democràcia.

La política catalana

Un dels temes més regulars des de fa més d´ un any en qualsevol noticiari va ésser l´ Estatut “ aquest tema ha cansat al polític català i ah afartat a la societat  i això no m’agrada.....personalment i en aquest moment crec que és millor assumir-lo , de manera prudent e intel·ligent, que refusar-lo que seria com obrir una porta cap a l´ obscuritat...”. Em sembla que votarà : sí en el referèndum. I en quant a aquest esdeveniment democràtic, contesta: “crec que guanyarà el sí, però amb una baixa participació de l’electorat...d´ un 52 a un 55 %...”. Voldríem que ens fes una mena de valoració d´ en Maragall “ m´ ha sorprès perquè va ésser un brillant alcalde i ,ara, no ha sabut construir la governació de Catalunya...”.

A aquest morellà no li va fer gens ni mica de gràcia el Pacte del Tinell : això d’excloure al PP és una barbaritat des del punt de vista democràtic...Però té més a dir des de la gestió del tripartit: no s’ha escoltat gens a les demandes socials.....hi ha un divorci entre el govern i la societat...”. Està clar, a en Milián, no li han agradat, gens ni mica”la falta de coherència i les decisions preses en calent....”.

Ara li toca el torn a en Carod-Rovira. Com el veu en Milián?. “A mi no m’agrada...no entenc la seva manera de funcionar o de raonar...mai ensenya totes les cartes i quan les ensenya, aquestes, són inquietants...”. Ens ho conta, això, un home que ha zigot amic personal del President Tarradelles al que qualifica de tindre equilibri cosa que descarta, totalment, amb l´ actual dirigent d’esquerra Republicana de Catalunya. Seguim amb la postura d’ERC:  "El procediment d´ERC no m’ha agradat ....molt idealista, però no són ges pragmàtics ni positivistes...

Parlem ,ara, d´ allò que més preocupa  a aquest expert envers les maniobres polítiques: “no hi ha consciència d’identitat nacional...”. Però encara es fica més greu quan afirma” Trontolla la seguretat ciutadana...ens podem trobar amb una mena de cometen....si no hi ha seguretat bàsica a  l´Estat ...aquest no hi és....Cal a més “finiquitar el problema Basc ...Ara es concentra amb els problemes socials...la inmigració ...hi ha una gran contradicció entre el sistema econòmic i social ; cal mirar de cercar, ja,  solucions de futur....parlem de “tonteries” localistes...i mentrestant

Però hi ha altres coses que el preocupen, es torna a ficar greu: “ Europa Occidental s’ha empobrit culturalment...

Sobre la treva d´ETA

“Jo crec que el conflicte del terrorisme se’l derrota amb la violència pura i dura o seient a negociar per a finiquitar-los, per tant , jo no m’escandalitzo que hi haja una negociació...buscar un final amb un procés negociat , jo crec que és una manera bona de fer les coses. Ara bé, sense flexionar a condicionaments polítics.....ací estic d’acord amb el PP, amb que no es poden pagar amb condicionaments polítics a uns assassins...”

El PP i el concepte d’Espanya

“Des de l’any 200 que jo no milito en el PP, vaig sortir profundament disgustat amb l´Aznar, jo no hi estava d’acord i vaig renunciar a la llista de diputat i me’n vaig anar a casa. No vaig estar-hi quasi mai d’acord amb l´Aznar i ja a partir del 93...no vaig participar mai de la filosofia, diguem, profundament castellanista i centralista de l´Aznar; jo tinc una altra visió...tampoc estic d’acord amb la línea actual del PP crec que no vol assolir la realitat que és Espanya. Espanya no és un centre que ho domina tot amb una perifèria que depèn del centre. Espanya és una societat polièdrica amb molts centres...tot i que hi sobra alguna autonomia que són absolutament fictícies , per exemple: Murcia, La Rioja, Cantabria que formen part d’altres comunitats autonòmiques...hi ha que respectar el origen d´ Espanya...Espanya, són las Espanyes i això encara el PP no ho té clar....”.

“Hi ha que distingir del soroll que fa el PP i la postura de Mariano Rajoy que jo crec que és una persona amb una postura més intel·ligent. Rajoy , té una clara visió d’estadista, de cercar un enteniment amb Zapatero per aplegar a bon port...en canvi, l’entorn de Rajoy , els estrategs del partit, jo crec que s’equivoquen...però  jo fa molts anys que penso que els estrategs del PP s’equivoquen...des de l’any 2000 cap ací han anat equivocant-se prenent decisions  molt erràtiques i molt contraproduents...”

Continuarà

La piedra en seco, en proceso de revalorización

Una buena cantidad de paisajes de la provincia de Castellón y, principalmente, en el Maestrat, ha sido el resultado del genio creador de los antepasados. Muestra de ello es la técnica de la piedra en seco, que en su tiempo consiguió aumentar el rendimiento del agua en los terrenos de cultivo.

Uno de los ejemplos más claros de ello se encuentra en los bancals, que son auténticas gradas de piedra que a lo largo de las montañas iban administrando con tino el agua de las lluvias. En los últimos tiempos se ha ido creando un sentimiento de recuperación de estas construcciones, que en muchos casos suponen la esencia de una importante actividad agrícola. Una muestra se encuentra en la muestra L´habitatge temporal, que se ha ofrecido en el espacio del Museu de la Ciutat de Benicarló. Junto a la muestra, en las últimas semanas se han celebrado una serie de conferencias, con la colaboración del Centre d´Estudis del Maestrat, que han llevado a expertos en la materia a explicar los secretos de estas construcciones, aparentemente simples pero con una gran importancia sobre la creación del entorno.

"MIEDO A QUEDARSE SIN AGUA"

Uno de los ponentes, el arquitecto Arturo Zaragozá, un gran experto en materia de patrimonio, desgranó las características y los ejemplos más sobresalientes de estas construcciones. Para el arquitecto, el origen de la piedra en seco radica "en el miedo a quedarse sin agua". Por ello, "desde hace 3.000 años los agricultores han ido creando unos paisajes increíbles, con la finalidad de aprovechar el agua", dijo. Mediante estas construcciones creadas sobre las montañas --generalmente, de tipo calizo-- se conseguía administrar la lluvia, parando la caída del agua montaña abajo. Tal y como explicó Zaragozá, "los agricultores se convierten en arquitectos, logrando que una buena parte de paisajes de la Comunitat Valenciana estén creados por el hombre". La fascinación por la piedra en seco ha llevado en los últimos años a la adopción de determinadas iniciativas encaminadas a la reivindicación de esta técnica, tan ligada a la comarca del Maestrat. Por ello se han ido restaurando elementos, mientras instituciones como el Centre d´Estudis del Maestrat se han encargado de realizar jornadas dedicadas al análisis y la situación presente de este elemento.

L’OVNI de 1983 a Vinaròs

12 de juliol de 1983, 22.25 hores. Un ciutadà francés observa des del seté pis del seu domicili un objecte volador de característiques insòlites. Al dia següent, dóna part a la Policia Local de Vinaròs, que elabora un informe a la Tercera Regió Aèria. L’objecte descrit per aquest ciutadà, va ser vist el mateix dia i a la mateixa hora per una formació d’avions Phantom de la Base Aèria de Torrejón; pel controlador de la torre de control de la mateixa base; per dos avions d’Iberia, i per un de l’ESAF. Ni els radars de Madrid Control ni els del Sistema de Defensa Aèria van detectar-lo.

 L’assumpte, que va arribar fins i tot a la mesa del Congrés, fou desclassificat l’any 1996 per l’exèrcit de l’aire. Un meteorit? Un objecte espacial? Una prova balística? Aquesta és la història de tot un clàssic dels expedients X espanyols: l’albirament de 1983. El dia 12 de juliol de 1983, a les 22.25 hores, un ciutadà francés de 45 anys va veure, des de la terrassa d’un seté pis a Vinaròs, un objecte volador no identificat en direcció al nord-est, pels voltants de les muntanyes que hi ha entre Xert i Morella. El testimoni va agafar uns prismàtics de precisió i va observar-lo durant més d’un minut sense poder identificar-lo. L’objecte volador havia deixat darrere seu una àmplia estela lluminosa i descrivia en el cel corbes suaus ascendents i descendents, en forma d’espiral. Això és el que el testimoni, que es trobava en aquell moment acompanyat de la seua dona i la seua filla, va explicar a l’endemà a les dependències de la Policia Local de Vinaròs, on va dibuixar l’objecte i la seua estela lluminosa. La Policia Municipal en va redactar un informe detallat i el va enviar a la Tercera Regió Aèria, que el va remetre al coronel en cap del Sector Aeri de València per tal d’iniciar les investigacions oportunes. La resposta a aquest escrit (el dia 7 d’agost de 1983) des del Sector Aeri especifica al general en cap que, posats en contacte amb l’Ajuntament de Vinaròs, la família testimoni del succés havia retornat al seu país. La investigació s’hagués pogut quedar en aquest punt. No obstant això, el general en cap de l’estat major va contestar aquesta carta indicant que, en aquest cas, s’hauria de basar l’interrogatori en altres persones que haguessen vist el fenomen per tal d’emetre un judici del fet en qüestió. No consta, però, cap investigació posterior. LA

QÜESTIÓ ARRIBA AL GOVERN

 No es va saber res més d’aquest succés fins que el diputat del Grup Parlamentari Popular, Gabriel Elorriaga, va preguntar a la mesa del Congrés quina documentació oficial hi havia sobre aquest objecte volador, quines reaccions s’havien produït per part dels sistemes de control, si era suficient i adequat el control aeri existent per evitar una violació de l’espai aeri espanyol i les previsions que s’havien pres en aquest cas. És a partir d’aquest moment quan es comencen a elaborar diferents informes sobre un fet que havien vist tant la torre de control com alguns avions el mateix dia 12 de juliol.

ELS ALTRES INFORMES OFICIALS

 L’informe de la torre de control de Torrejón especifica que, cap a les 20.15 del dia 12 de juliol, des de la torre de control a la altura de Daganzo i d’est a oest, es va observar un objecte que volava a molta altitud, paregut a un coet i que deixava una llarga estela lluminosa. En prinicipi, dicta l’informe, pareixia un avió, atés que estava en el crepucle i l’estela podia ser el reflex del sol a causa de la seua altitud. La torre va preguntar a Madrid Control si veia algun trànsit en aquesta zona. Madrid Control va contestar que no hi havia res. Aproximadament un minut després, Madrid Control va comunicar a la torre de Torrejón que alguns avions també havien vist aquest objecte, entre ells l’M60204 C-141 amb destí a Torrejón. Quan va arribar aquest avió, el sergent controlador del servei americà li va preguntar sobre l’objecte i l’avió li va confirmar que pareixia un coet i que va passar molt a prop d’ell. Un altre informe, el que va formular un capità d’aviació que va observar el fenomen en ple vol, indicava que va veure l’objecte “efectuant un viratge molt fort d’un radi molt menut i que va començar a pujar amb un gran angle i molt de règim d’ascens, produint la sensació que es tractava d’un avió que iniciava un combat, tot i que l’estela era molt blanca, lluminosa i cònica, amb perfils molt definits”. L’informe continua que aquest objecte “va fer durant l’ascens diversos girs en espiral i acte seguit va desaparéixer”.

LES EXPLICACIONS DE L’EXÈRCIT DE L’AIRE

 El Mando Aéreo de Combate (MACOM) va emetre un informe on responia a les preguntes formulades pel parlamentari popular Gabriel Elorriaga. En l’informe es reconeix que el dia 12 de juliol es va veure un objecte volant no identificat per una formació d’avions Phantom de la base aèria de Torrejón; pel controlador de la torre de control de la mateixa base; per dos avions d’Iberia, i per un de l’ESAF. L’informe també dicta que ni els radars de Madrid Control ni els del Sistema de Defensa Aèria van tindre contacte amb l’esmentat objecte, que “volava a uns 60.000 peus d’altura i a una velocitat de 2 a 3 vegades la del so”. L’informe determina que “atès que les pantalles de radar civils i militars no van tindre contacte amb l’objecte, que la seua velocitat era tan superior a la dels nostres avions de combat i que l’observació visual va durar aproximadament un minut, no es va poder prendre acció per a la identificació positiva de l’objecte pels avions que estan en alerta permanent en diverses bases”. Segons el MACOM, existixen dos explicacions al fet observat: “que fos un meteorit que va penetrar en l’atmosfera i s’hi va desintegrar (moment que explica el seu sobtat canvi de rumb i girs erràtics) o que fossen restes d’algun objecte espacial”. El MACOM assegura en l’informe que “en els mesos de juliol i agost són freqüents els passos de meteorits per l’atmosfera terrestre”. També s’indica en l’informe que l’exèrcit de l’aire “recopila tota la informació que existix referent a observacions d’objectes volants no identificats, la majoria dels quals solen tindre una causa natural. No obstant això, s’estudien i recopilen estadístiques sense que, de moment, ni a Espanya ni en cap altre país s’haja arribat a conclusions definitives”. El dia 10 de gener de 1996 el cas va quedar definitivament desclassificat.

El voltor negre sobrevola els Ports

És la Marylin Monroe dels carronyaires. Tres metres d'envergadura i fins a tretze quilos de pes, cos negre i cap pelat. Josep Ramon Moragrega, responsable del canyet de Vallderoures, obria dimecres de la setmana passada com cada dia el menjador particular per als carronyaires residents als Ports. Un àpat on participen desenes de voltors comuns i, aquell dia, un voltor negre, una de les aus voladores més grosses del món, considerada vulnerable i casi amenaçada a tot el món.

Ni a Catalunya ni a l'Aragó hi ha cap parella estable, mentre que la població mundial s'estima al voltant d'escassament 10.000 parelles, 1.500 de les quals a l'Estat Espanyol. Moragrega, meravellat, va avisar la Guàrdia Forestal de Beceit per deixar constància oficial de la presència de l'exemplar. Aquest era la sisena presència de voltor negre al canyet en un període de sis mesos, una freqüència molt més elevada que l'assolida en la totalitat dels quatre anys anteriors (sis observacions). Es tracta d'exemplars immadurs, divagants, en tasques d'exploració de nous territoris i probablement procedents de les colònies del sud d'Espanya, «un dels exemplars portava una anella identificativa», apuntava ahir Moragrega al Diari , «procedia de l'estació biològica de Doñana, a Huelva». Els Ports, doncs, assoleixen l'estatus de simple aturada dins el trajecte del carronyaire o com a potencial territori per colonitzar en un futur. Un territori adequat, amb molt poca presència humana, un arbrat suficient per a fer-hi els nius (el voltor negre construeix nius molt grans sobre la copa dels arbres, per exemple alzines), i aliment en abundància. Moragrega opina que en un període d'entre 8 i 10 anys pot estabilitzar-se una colònia de voltors negres al massís del Ports de manera natural.

Evidentment, un programa de reintroducció de l'espècie -com succeeix des de mitjan 2005 a la reserva natural de Boumort i a la muntanya d'Alinyà (Pirineus)- pot accelerar-ne el procés. «Aquí un programa amb 10 o 12 parelles tindria moltes possibilitats d'èxit», assegura Moragrega, ja que «cada dia trobaria menjar al meu canyet». I és que Moragrega rep la visita diària d'un centenar llarg de voltors comuns, d'exemplars dispersos d'aufranys (un carronyaire de menors dimensions) i de diverses espècies de còrvids. No expressa una opinió tan optimista Antoni Beneyto, ornitòleg tarragoní i membre de l'Institut Català per a la Conservació dels Rapinyaires (ICRA). Verifica, això sí, l'observació puntual d'exemplars al massís dels Ports i la relativa idoneïtat de l'hàbitat, però apunta que una colonització natural no seria senzilla, ja que malgrat que «els exemplars de voltors negres augmenten en els últims anys no colonitzen extensos nous territoris. En aquest cas, els procedents del sud d'Espanya poden trobar zones adequades no tan allunyades com els Ports. Una colonització, doncs, tot i que no resulta impossible, no és gens senzilla», conclou. Opina que per a desenvolupar un programa de reintroducció caldria mesurar el possible impacte de la seva presència sobre la resta de rapinyaires i carronyaires, o la possibilitat de trobar espais prou tranquils per a nidificar-hi. Ara bé, coincideix amb Moragrega a dir que l'hipotètic establiment d'una colònia estable seria un gran indicador de la qualitat ambiental del massís. «Un animal amenaçat, que no nidifica a Catalunya, als Ports seria un gran notícia», afirma Beneyto. I «disposaríem d'una de les espècies més emblemàtiques de la fauna ibèrica que, a més, contribuiria a l'equilibri territorial dels Ports, eliminant dels cadàvers aquelles parts més dures que deixen altres carronyaires», afegeix Moragrega.

De la mateixa opinió és Ismael Monsonís, responsable de la gestió de l'espai natural dels Estrets Arnes, el qual reconeix que «generaria un valor afegit innegable». El voltor negre és una au molt sensible a la presència humana, fet que provoca a cops que abondoni els nius. Altres amenaces per al carronyaire són la utilització il·legal de verins per part dels humans i la destrucció de l'hàbitat, sobretot pels incendis forestals. A Catalunya, les colònies de cria van extingir-se ara fa més d'un segle. El 80 per cent dels voltors negres existents a Europa viuen a l'Estat Espanyol (prop de 2.000). Extremadura, les dues Castelles, Andalusia, Madrid i les Illes Balears són els territoris de cria de l'espècie. Hi ha una colònia al massís Central francès. El voltor negre cria a les copes dels arbres (preferentment alzines per la seva constitució arrodonida) i construeix un niu que renova abans de cada temporada d'un diàmatre de fins a dos metres. S'alimenta de cadàvers, principalment conills i llebres . La Fundació Territori i Paisatge ha invertit enguany 250.000 euros en la recuperació del voltor negre a la muntanya d'Alinyà (Pirineus lleidatans). Medi Ambient va iniciar el 2005 un programa de reintroducció de l'espècie a la reserva de Boumort, prop d'Alinyà. Al massís dels Ports (Catalunya, València, Aragó) s'estima una població de 500 parelles de voltors comuns, una espècie en augment a la zona. D'altra banda, s'han detectat diverses parelles d'aufranys, un carronyaire de menors dimensions vulnerables a tot Europa.

50.000 ovejas esquiladas

El Sexenni de Morella, una fiesta de barroco triunfal y exultante

Cada seis años, la fiel, fuerte y prudente (fidelis, fortis et prudens) ciudad de Morella se transforma. Envuelta en abalorios de papel rizado artesano, todo esfuerzo es poco para honrar a la Virgen María bajo la advocación milagrosa de Vallivana, en una ceremonia barroca y exultante, pagana y religiosa, colorista y triunfante. El Sexenni llama a la puerta, como cumplimiento secular del voto de 1673, por el cual la imagen religiosa más venerada de la capital de Els Ports es trasladada en rogativa desde su santuario mariano, distante 24 kilómetros, hasta el casco urbano de la amurallada ciudad.

El del 2006 será el 52 Sexenni. Una fiesta que ha discurrido ya a través de cinco siglos, con una sucesión de vivencias y evocaciones como las de Julián Pastor, administrador de Vallivana y que, ahora con 91 años, vivió su primer Sexenni en 1922. Y de eso, ya ha llovido mucho. Pastor no duda en destacar "la fe de los morellanos hacia su Virgen". Como muestra, un botón: El momento sublime "de la llegada de la patrona al Hostal Nou, a escasos dos kilómetros, anocheciendo, con toda la carga emocional posible...", concreta Pastor. Y es que el administrador del ermitorio de Vallivana conoce al dedillo qué es y qué representa para Morella el Sexenni, un torrente de sentimientos inmaculados que se transmiten de generación en generación, con tradiciones orales cuyo origen se pierde en la noche de los tiempos. Pastor relata los días del novenario, "cada uno de los ellos organizado por un gremio o colectivo ciudadano". "La fiesta del primer domingo la organizan el Ayuntamiento y el clero; el lunes, la nobleza; el martes, los agricultores; el miércoles, las colonias de morellanos ausentes, valenciana y catalana; el jueves, los industriales; el viernes, el comercio; el sábado, artes y oficios; el domingo, la juventud... y así hasta nueve días de plena fiesta jubilar", cuenta Pastor como ritos inalterables al paso de los siglos. Siempre igual para expresar la devoción a la Virgen de Vallivana. Y precisamente con el Sexenni, Morella es posible y se hace tangible.

UNA CIUDAD REDESCUBIERTA

Julián Pastor es testigo permanente del desarrollo y la evolución de unos festejos que, cada seis años, redescubren a una ciudad atrapada en la historia y un tiempo pasado. Relata "la corrida de toros, las orquestas venidas de Valencia, la xarlot con Llapissera, les cucanyes, las funciones de teatro, la verbena dels catalans...", en una urbe que Julián llegó a conocer con más de 7.000 habitantes, ejerciendo su rango de ilustre y señorial cabecera de comarca. Y, sobre todo, las fiestas sexenales de la Vallivana son los adornos de las calles, elemento diferenciador y singular de la expresión de fe a la Mare de Déu: "Tapices en papel rizado, realizados en una técnica inventada aquí en Morella", evoca Julián Pastor al respecto. Haciendo memoria se remonta a 1922, primer sexenio que recuerda, y habla de "los aros de las cubas de sardina como armazones para realizar los adornos de papel". En sana competencia, las calles de Morella se travestizan para mostrar quien es mejor en cuestión de ornatos. "Hubo un tiempo en que la calle de la Marquesa y la pla§a del Mercat destacaban con sus trabajos. Ahora es el carrer de les Calsaes, el que hace los adornos más fastuosos", asegura Pastor. Los morellanos, en un alarde de suntuosidad manifiesta, no escatiman esfuerzos para hacer del Sexenni la alquimia perfecta a caballo entre el Corpus, del que también hace gala todos los años, y la pasión mediterránea por los ropajes, el color y la entrega, quasi voluptuosa, a la celebración total.

A lo grande. Grandes son también los oradores que llegan a Morella para las misas mayores, "como el Padre Audí, jesuita del Observatori de l´Ebre de Tortosa, el padre Benavent, canónigo de la catedral de Valencia, el padre Corrons...", rememora Pastor. Y es que ser morellano, es casi un sacramento, "que imprime carácter", como se encarga de reconocer Pastor. También Jesús Tosca nos habla del orgullo de ser y vivir en esta ciudad. Tosca, funcionario del cuerpo de Correos jubilado, vive intensamente cualquier aspecto relacionado con la Mare de Déu de Vallivana: es el portador del guión oficial de la Virgen.

Una bandera que Tosca lleva en cualquiera de las manifestaciones religiosas que se viven en la capital de Els Ports, como la procesión del Corpus (que hoy domingo desfilará con esplendor por las calles morellanas), en el Rosario y, por supuesto, en cada uno de los actos que se celebran en el Sexenni. Lo hace con gran humildad. Se considera un "un romero más" en unas manifestaciones que concitan a todo un pueblo constante y bullicioso.

´ENTRÀ DE LA MARE DE DÉU

Unos festejos de "fervor", como relata Tosca, quien repite como el acto más emotivo de las fiestas "l´Entr de la Mare de Déu el sábado por el Portal dels Estudis". A partir de ese momento, Morella se vuelca en sensaciones y vivencias que, no por reiterativas cada seis años, dejan de ser vibrantes, y que ponen los vellos de punta en cualquier momento de un novenario, nueve días de espiritualidad y jolgorio al que se aferra toda una ciudad dentada por un castillo inmenso, atalaya de un paisaje que habla de historia con el sonido del aire. Tosca va relatando las imágenes a modo de evocación que van surgiendo en el Sexenni, a modo de crónica anticipada de unas fiestas que son el tesoro más preciado, el patrimonio de un pueblo que no renuncia a sus señas de identidad: "Desfila la reina Esther y cinco reinas más, tenemos la dan§a dels torners, muy antigua, la dan§a dels teixidors, la dan§a del llauradors, la Corroquina, que es muy nuestra, els conventets, el de sant Francesc y el de la Cofradía, cada día tenemos misa mayor y, después, el retaule...".

Frau Dos, la barca de fibra de vidrio más grande de España se ha hecho en Vinaròs (julio 2.000)

Días pasados partió del puerto de Vinaròs la barca atunera en fibra de vidrio más grande que se ha hecho en España hasta la fecha , después de varios meses de montaje en el contramuelle y tras realizarse las últimas pruebas.

Hasta el último día antes de hacerse a la mar y comenzar a surcar el mar Mediterráneo en busca de atunes, la agitación en esta espectacular embarcación ha sido constante porque había muchos detalles de última hora a concretar. Este atunero, denominado La Frau Dos, tendrá como base el puerto de la Ametlla de Mar (Tarragona), de ahí es su patrón Manuel Balfegó Laboria quien a sus 37 años, ya lleva más de veinte saliendo cada día a la mar, así como la mayor parte de su voluminosa tripulación, catorce personas.

Hasta ochenta toneladas caben en sus bodegas

Ha sido construida en los astilleros Lehimosa de Vinaròs, donde ya se habían establecido otros "récords nacionales" a la hora de crear grandes embarcaciones. Días antes, se realizaron en presencia del Inspector de Buques y de responsables de la Direcció General de Pesca de la Generalitat de Catalunya ,(por tener el barco la base en Cataluña). las pruebas de funcionamiento definitivas, que resultaron correctas y conformes a lo esperado, como nos indicaban desde los propios astilleros. Después, se entregó a Info Marine un dossier con la relación de equipos, características, etc. Manuel Balfegó ha destacado que las bodegas de La Frau Dos tienen una capacidad de hasta ochenta toneladas de pescado. De lo que más satisfecho está es de la gran seguridad a bordo que tendrá. Del precio, no quiere ni hablar, "molts de quartos" solo dice. Esta barca ha nacido después de haber desguazado La Frau, de la que era su patrón el padre de Manuel, actualmente ya jubilado y que ha hecho "historia" en la pesca del atún en aguas del Mediterráneo. Esta barca tiene 35 metros de eslora y pesa 250 toneladas. Para su construcción, fue necesario realizar un despliegue especial en el astillero vinarocense. Hasta ahora se habían construido otras embarcaciones más pequeñas, con 28 metros de eslora, para pesquerías de Castellón, Palamós y el Puerto de Santa María. En el éxito de este empeño han intervenido eficazmente Talleres Blanchadell de Vinaròs, en la parte hidráulica y Talleres Cornet de Sant Carles de la Ràpita, en la mecánica.

LA PROVINCIA DE MAYOR PRODUCCIÓN

Vinaròs se ha especializado en la fabricación de embarcaciones modernas, ligeras y rápidas, de manera que en la actualidad cuenta con seis astilleros que construyen barcos para las flotas de los puertos de Andalucía, Alicante y Cataluña. Desde Astilleros Lehimosa, se destacaba que la de Castellón es la provincia de España que más barcos en fibra de vidrio produce, a pesar de ser poco conocida esta industria.

La Frau Dos pescará atunes por el Mediterráneo

 En Vinaròs, se botan entre 4 y 5 embarcaciones en un año. Gracias a que la industria química ha evolucionado durante los últimos años de forma vertiginosa, ahora se pueden tener unos materiales cada vez mejores y con mayores prestaciones que pueden sustituir perfectamente a los tradicionales utilizados en los astilleros, como son la madera o la chapa de hierro. Así, la fibra de vidrio tiene muchas ventajas, es un material ligero y no requiere un mantenimiento tan exhaustivo. Esto abarata los costes, como apuntaban desde los referidos astilleros. Ahora es un buen momento para construir barcas porque desde la Unión Europea se está primando, pese a la crisis del sector, la renovación de las flotas a través de subvenciones. Los armadores tienen de plazo hasta 2006 para poder percibir ayudas para renovar sus barcos y adaptarlos a las nuevas normativas. Para dejar caer sobre las tranquilas aguas del puerto vinarocense La Frau Dos se estuvo ocupado desde las ocho de la mañana hasta las cuatro de la tarde un día del pasado febrero y fue necesario emplear dos grúas, de 400 y 200 toneladas. Su eslora es de 34'6 metros, tiene una manga de 7'92 m.. y un puntal de 4 m., además de un arqueo GT de 207. La potencia propulsora se logra con dos motores de 465 caballos y tres grúas (de 30, 20 y 10 toneladas). Lleva dos hélices laterales para que se pueda maniobrar con facilidad.