Vallibona apuesta por un número: 7 siglos, 7 hermanos, recordados este 7 de mayo

Arribant als ports de Beceit

El siete es número mágico en Vallibona, pero este año, aún más. Siempre lo ha sido desde hace prácticamente siete siglos cuando los sietes vallibonenses salieron de su pueblo, diezmado por una peste que lo había dejado sin jóvenes casaderas, hasta que llegaron a Pena-Roja de Tastavins, donde la tía Petronila los emparentó con sus siete nietas.

La promesa que realizaron de honrar para siempre a la Mare de Déu de la Font, patrona de la vecina población del Matarranya, hizo que cada siete años, desde entonces, aunque con algunas interrupciones, los vallibonenses acudan en rogativa hasta allí para confraternizar con sus “hermanos” penarojenses. Además, este año que toca rogativa, tras la celebrada en 1.998, el siete se afirma aún más porque será precisamente el sábado 7 de mayo ese esperado día y además, la salida de los romeros que van a pie se hará a las siete de la mañana. Esta historia similar a la de “Siete novias para siete hermanos” aunque en este caso fue en el siglo XIV y no eran hermanos, también ha tenido en cierta forma continuidad en el tiempo y es que más de una pareja nueva se ha formado entre vallibonenses y penarrojenses a partir de esa jornada que cada siete años les une. No se habla de otra cosa que de la rogativa entre los poquísimos vallibonenses que aún siguen residiendo en esta pequeña población, (no más de cincuenta) y los centenares que emigraron en su día a las poblaciones más dispares (en especial a Vinaròs) y es que Vallibona llegó a superar los mil quinientos habitantes, incluyendo las numerosas masías que tenía habitadas.

Tots a la plaça de Pena-Roja

También Pena-Roja se ha volcado para recibir a los vallibonenses, sus vecinos acogerán en sus casas a aquellos que quieran quedarse a dormir allí. Ayuntamientos, cleros y asociaciones de los dos pueblos ultiman los detalles de este fraternal encuentro que tendrá lugar entre los días 7 y 8 de mayo, después que el pasado verano ya se hizo una jornada de intercambio cultural entre los dos municipios, en las fiestas mayores de Vallibona y con participación activa también de Herbers, que también tiene mucho que decir junto con Coratxar, al ser puntos de “avituallamiento” en ese recorrido de prácticamente treinta kilómetros.

EXPECTACIÓN

La rogativa ha levantado además una gran “expectación” en poblaciones alejadas de Vallibona ya que los aficionados al senderismo han visto una oportunidad de recorrer una ruta de una belleza paisajística de gran valor, por lo que no quieren perder una ocasión que solo se da cada siete años. De todas formas, desde hace unos días, el camino ha quedado señalizado para aquellos que quieran recorrerla en cualquier momento con siete grandes mojones de piedra, de 300 kilos de peso cada uno, donde se indica cuántas horas quedan para llegar a una o la otra población. Días atrás, la web de “Amics de Vallibona”, www.vallibona.net  recibía una comunicación desde Alicante advirtiendo que un grupo excursionista hará la rogativa con más de cincuenta personas. La organización ha hecho un llamamiento a todos estos senderistas para que respeten la tradición por lo que ruegan que se atengan a las indicaciones oportunas con el fin que los ritos que se han ido transmitiendo de siglo en siglo se preserven y no se convierta la rogativa en una excursión campestre.

Set mollons marquen des d'ara el camí de la rogativa

Joan Serret, presidente de la Associació Amics de Vallibona, que se encarga de la marcha a pie hasta Pena-roja, remarcaba que “esperamos que todo resulto un éxito y podamos vernos todos los que nacieron en estas dos poblaciones y sus descendientes, aunque también serán bien recibos los que puedan venir de otras poblaciones sin tener vinculaciones cono nosotros, no excluimos a nadie aunque es aconsejable tener alguna vinculación , querríamos, eso sí, que todos respeten las tradiciones y costumbres de la rogativa”.

Cuando los peregrinos lleguen a Pena-Roja sobre las cinco de la tarde, tras los recibimientos en el Pont Xafat, se hará la representación de una función teatral en la que se rememora lo sucedido hace siete siglos, a partir del texto creado por el ya desaparecido Desiderio Lombarte y se acudirá a la ermita. Durante la noche, los penarrojenses ofrecerán una cena a los vecinos y descendientes de Vallibona, además de un baile con una de las mejores orquestas de la zona, Traviatta y al día siguiente los que aún tengan fuerzas aún se animarán a regresar también a pie, aunque esta vez pasando por Herbers, en lugar de hacerlo por Coratxar como en la ida. Cuenta la leyenda que en el siglo XIV una peste dejó Vallibona sin jovencitas. El sacerdote Mossén Pinyol propuso a los siete chicos, que con unos pocos viejos eran los únicos "supervivientes", emprender el camino de la Tinença de Benifassà en busca de pareja con la que repoblar Vallibona. El mismo panorama desolador hallaron en Castell de Cabres i Coratxar hasta llegar exhaustos a la ermita de la Mare de Déu de la Font de Penyaroja, donde les dio cobijo su ermitaño. Al dar a conocer sus pretensiones y después de rezar a la Virgen, el sacerdote de Penya-Roja Mossén Bruño les puso en contacto inmediatamente con una anciana acomodada, la tía Petronila, a quien la peste le había dejado a su cargo siete nietas huérfanas. Al poco tiempo los siete vallibonense contraían matrimonio con las siete nietas.

Relats de Corea del Sud (XVII): Excursió a la muntanya Gwanak

Al habla José Luis Guzmán, tras el cambio de gobierno en el Ayuntamiento de Benicarló

José Luis Guzmán nació en Càlig en 1956. Vive en Benicarló desde los ocho años y tras su paso por la Colla de Gegants y Cabuts y la asociación el Collet dio el salto a la política en 2003, convirtiéndose en el cabeza de lista del Bloc. Recientemente presentó una moción de censura junto al PSPV. Ahora ocupa el cargo de primer teniente de alcalde y concejal de Cultura.

-¿Qué es lo que ha cambiado ahora respecto de los inicios de la legislatura cuando no se consiguió alcanzar un acuerdo con el PSPV?

La situación de la que partíamos en un principio era de cero, un situación limpia donde no existía ningún elemento contaminante. Todos intentábamos tirar hacia nosotros un poco, sin embargo, después de dos años, la situación de crisis y luchas internas que venía padeciendo el equipo de gobierno, la parálisis general, así como la poca efectividad en las inversiones y el gasto corriente que se estaba llevando delante de forma cómoda, como ellos creían conveniente ha llevado a plantearnos si hacíamos algo al respecto o lo dejábamos pasar. Ahora el tema era ceder por ambas partes porque la situación era demasiado grave.

-¿Y no ha sido el Bloc el gran perjudicado en esas concesiones? Al fin y al cabo el PSPV se ha quedado no sólo con la alcaldía sino también con las áreas de más peso.

-No, porque el Bloc ha obtenido aspectos como la primera tenencia de alcaldía o la portavocía del gobierno que el PSPV en un principio no estuvo dispuesto a conceder. En cuanto a las delegaciones, hemos tenido las que hemos querido, ya que las hemos distribuido por conocimientos y por disponibilidad de tiempo.

-¿No considera que un pueblo conservador como Benicarló, acabará castigándoles en las próximas elecciones por la moción de censura?

-Optamos por una postura arriesgada, por trabajar durante dos años sacando adelante situaciones que llevan mucho tiempo estancadas con nuestro trabajo y con la participación ciudadana. Y es que cabe recordar que el área de participación ciudadana existe por el Bloc, que la impuso en el acuerdo de gobernabilidad al Partido Popular. La verdad es que cuando nos planteamos presentar la moción no nos planteamos sus repercusiones en los resultados de las elecciones del 2007.

-Se ha apuntado que la decisión de participar en la moción es fruto más de la presión de la militancia que del propio José Luis Guzmán.

 -Pues sí, no tanto de la militancia como de la ciudadanía de Benicarló. Al principio no era cosa de la militancia sino de la ciudadanía que observaba un evidente pasotismo y estancamiento en la gestión por parte del equipo de gobierno del Partido Popular. Ante esta situación optamos por reunir a los militantes y los simpatizantes del Bloc y preguntarles que consideraban que sería lo más oportuno.

-Estos pactos, con unos primero y luego con los otros, ha provocado que actualmente se considere al Bloc como un partido «chaquetero».

-El Bloc siempre ha dicho que estaba trabajando por Benicarló y lo que queríamos era tener unas posibilidades de trabajar. Esta situación no se consiguió en los inicios de la legislatura con el PSOE, pero sí con el PP, mediante un acuerdo de gobernabilidad a través del cual asumimos diversas concejalías. Sin embargo, con el tiempo no dimos cuenta de las cosas no estaban siendo como las habíamos pactado.

-Desde muchos sectores de la sociedad e incluso, algunos cercanos la Bloc se ha dejado caer la idea de que con su comportamiento, el Bloc ha echado a perder en esta legislatura todo el trabajo efectuado por el portavoz del partido en la pasada legislatura, Xavier Rodríguez, y su equipo.

-En su momento ya hicimos una valoración muy positiva del gran trabajo efectuado por Xavier Rodríguez al frente del Bloc y decidimos que continuaríamos en esa línea, que es lo que hemos hecho.

-¿Existen dos Blocs el antiguo capitaneado por Rodríguez y el nuevo liderado por Guzmán, tal y como se apunta desde el PP?

-Evidentemente, solo existe un Bloc en el que la gente que lo compone trabaja de forma cohesionada con reuniones periódicas en las que cada uno aporta sus ideas y en las que tras hacer una valoración de cada unas de estas aportaciones se actúa. Además, se trata de gente con muchas ganas de trabajar. Quizás el Partido Popular debiera dejar de estar pendiente de si existen dos o más Blocs y por el contrario mirar más en su casa porque quizás también podríamos decir que existen dos o más Partidos populares. Ya tienen bastante trabajo y problemas en su propia casa como para hablar del resto de los partidos. De hecho mucha gente, militantes del PP en Benicarló nos han felicitado por el paso que hemos dado.

-¿Volverá a repetir José Luis Guzmán como cabeza de lista del Bloc para las elecciones municipales del 2007?

-Todavía quedan dos años. Ha de pasar mucho tiempo. En un principio todos nos comprometimos durante una legislatura, no obstante, hay muchos factores, la situación particular de cada uno y también la voluntad del partido.

-¿De cara a los próximos dos años, cuáles son los proyectos que afronta con mayor urgencia el equipo de gobierno?

-Primero que nada, los que hacen referencia a la salud. La depuradora, saber cual es la situación de los terrenos que acogerán la planta, también el terreno sanitario cosa que ya hemos denunciado desde hace mucho tiempo, la red de alcantarillado de la zona del Paseo Marítimo, indispensable para mejorar la calidad de vida de la zona, y el trabajo en el PGOU.

El capellà ampostí Joan Enric Reverté, el ´pare Jony´,tot un fenomen mediàtic

(DE EL MUNDO, J.ANTONIO)

Quan totes les mirades de catòlics i no catòlics estan fixades en el Vaticà, una figura de l'Església destaca a les nostres terres per motius ben diferents. El capellà Joan Enric Reverté i la seua vessant artística s'han convertit en un fenomen present dia si dia també als mitjans de comunicació de tot l'Estat. I és que la seua proposta musical crida l'atenció i ben pocs es resisteixen ja a unes cançons de ritme contundent i lletra de contingut entre religiós i social.

Fa menys d'un mes que va parlar per al Diari de Tarragona de la posada de llarg del seu primer disc, Provocando la Paz. Temps suficient perquè la vida d'aquest rector del Priorat hagi canviat radicalment. Tot i que continua amb les seues tasques diàries a les parròquies del Masroig, el Lloar i el Molar, les ha de compaginar amb entrevistes i reportatges de tota mena. I és que la seua peculiar manera d'unir la fe amb el rock and roll ha despertat l'interès d'una llarga llista de periodistes i programes de fins a vint mitjans diferents. Reverté va aparéixer al programa Las Cerezas, de Televisió Espanyola, on també tingué l'oportunitat d'interpretar un tema. Fins i tot els estudiants de Periodisme i Audiovisuals s'han fixat en la seua història. «El proper cap de setmana tindré dos equips diferents gravant la meua activitat diària», explica el capellà. Uns rodatges que han sorprès els veïns del Masroig però en els que el capellà sembla sentir-se més que còmode.

«Sabia que per dur endavant el projecte l'hauria de donar a conèixer als mitjans, però potser no m'esperava una resposta tan gran», comenta. Tot i algunes qualificacions d'«exòtic» que ha rebut, assegura que tothom l'ha tractat amb respecte «i ha entès el meu missatge». A més, aquesta repercussió mediàtica li ha donat oportunitats que fins ara veia llunyanes. Així, negocia amb diverses discogràfiques el llançament del disc al mercat, mentre que ja té data i lloc per a la seua presentació oficial: serà el 27 de juliol a la sala Galileo Galilei de Madrid.

«També hem rebut ofertes per actuar a festivals, però encara estem en converses. A més, la prioritat ara és treure el disc». Començant pel bisbe i acabant pels veïns de les tres parròquies que regeix, assegura que tothom està encantat amb el seu èxit. Entre els seus suports principals hi ha els capellans més joves de la diòcesi. Un d'ells és Xavier Margalef, de 31 anys, també ampostí i rector de Marçà, Capçanes i Colldejou. «Encara no he assistit a cap concert, però he escoltat les seues cançons i m'agraden. Però el que és més important és que està tenint molt de ressò entre els joves, als que ell es vol adreçar», afirma. Amb tot, el recolzament més important li ha arribat de la família, que també l'ha ajudat econòmicament per fer realitat el disc. «El seu pare i jo som els seus principals admiradors i no ens perdem ni un concert», afirma la mare, Mari Carmen Simó. Capellà social «Fa una música que fa pensar i, a més, això no està inteferint en la seua feina», assegura Raquel Pasanau, veïna del Masroig. Una feina espiritual que el porta també a opinar sobre les funcions i el caràcter del cap suprem de l'Església: «Un dels trets positius de Joan Pau II va ser la seua afinitat amb els joves, però crec que no es va apropar prou al món de la pobresa. El proper Papa hauria de conèixer la misèria del Tercer Món i treballar per eradicar-la».

Aquest capellà va estar destinat a la comarca de Els Ports entre els anys 1.991 i 1.995 i llavors es distingia per emprar audiovisuals en l´educació religiosa i rodà pel.lícules domèstiques amb els seus alumnes, com bé contava el setmanari morellà Notícies, al qual pertany aquesta foto.

L´Aplec dels Ports calfa motors

L’Aplec del Ports és un dels esdeveniments més singulars fruit de la materialització d’unes inquietuds democràtiques a nivell comarcal. Abans de la dictadura eren diverses les reunions dels joves per a reflexionar sobre la situació de la comarca: despoblament, falta de treball, medi ambient...

Aquestes, es duien a terme al col•legi de Morella. Com a conseqüència d´aquestes, es van crear les primeres granges comunals de La Mata i d’Herbers, entre d’altres. A més, volien desmarcar-se del règim franquista, i així recuperar el sentiment de llibertat d’aquesta comarca. Aleshores va eixir a la llum la revista “Els Ports”, front a la del “Maestrazgo”, escrita en valencià, amb un gran caire reivindicatiu. Després d’una gran centralització produïda per la política duta a terme durant les últimes dècades, era necessari construir el País Valencià des de baix, és a dir, des de les seves comarques, aconseguint una identitat pròpia. Els joves d’aquesta comarca començaren a lluitar per desvincular-se de la “Mancomunitat del Maestrazgo”, ja que no trobaven representativitat i apostaren per una comarca pròpia, la dels Ports. A la fi, va nàixer l'Aplec a la Todolella, sent la primera trobada de gent jove que, a més de reivindicar, volien fer festa i compartir les seves vivències, sota la mirada de les autoritats del poble, que no els feia gens de gràcia tot allò. Eren molts els grups de cançó que s’aproparen a les nostres terres, cantant en la nostra llengua, la que mai vam deixar de parlar. L’esdeveniment continuà i propicià que cada any d’una forma tradicional , l’última setmana de juliol, cada poble fora escenari d’una trobada política, festiva i, per d’alt de tot, comarcal. Durant els anys setanta era difícil pensar que l'Aplec s’haguera de fer tant popular i acollir fins i tot gent de terres més llunyanes, però també aquests 28 anys han fet que poques vegades la reivindicació es trobara per damunt de la festa. De segur que tots ens hem emocionat quan hem vist tot un poble junt per una mateixa causa. Poc a poc, hem d’intentar conjugar la festa d’avui amb allò que va ser un dia, per que l’Aplec te sentit. La pervivència de l’Aplec any rere any és una clara constatació que hi ha gent jove amb ganes de viure a la comarca i que es preocupa dels seus pobles. L’últim cap de setmana de juliol és ja una fita important per tots nosaltres, per la gent de les terres veïnes de Catalunya, Aragó i tot el País Valencià. L’Aplec és ja un símbol de la nostra comarca, poble a poble, d’Aplec en Aplec, reafirmem la nostra cultura i les nostres senyes d’identitat, d’una comarca i una gent que no es resigna i lluita per un futur digne. L’Aplec és un sentiment compartit per tota la Comarca.

EIXOS DEL 28é APLEC

La gent de la comarca cal que estiguem més units. Si bé ja tenim tots consciència de la nostra identitat comú, la pertinença a la comarca dels Ports, seria bo donar-li un sentit i funció a la mateixa. Per això, cal que reforcem els punts que ens uneixen i treballem tots junts per reivindicar i trobar solucions als problemes comuns que se’ns plantegen. Tot per una comarca viva, pel futur de la comarca, el nostre futur. Luita front al despoblament Un dels problemes que més ens preocupa a la gent de la comarca és el despoblament. Aquesta disminució gradual i continuada de la gent que viu a la comarca posa en perill la seva existència. Per tant, invertir aquesta tendència negativa se’ns presenta com un repte, un desafiament que devem afrontar amb esforç i imaginació per eixir-ne guanyadors. Aquesta voluntat deu traduir-se finalment en un conjunt de mesures per a que la gent es quede a la comarca i promoure l’arribada de nova gent. Per exemple, facilitar i fomentar la creació d’empreses i crear més llocs de treball, donar ajudes econòmiques a les famílies i als joves, potenciar les noves tecnologies per poder estudiar i treballar a distància i integrar la immigració existent, es presenten com un conjunt d’accions bàsiques a realitzar, entre d’altres, per assolir aquest objectiu.

Una de les causes d’aquest despoblament és la manca d’inversions en infraestructures i despesa social en la comarca. Així, davant la gran varietat de necessitats no cobertes creem que cal destacar-ne les següents: Sanitat: demanem més equipament, més punts d’atenció, SAMUs, etc. Educació: es necessari evitar que la gent se n’hagi d’anar del seu poble per a estudiar. Demanem un impuls important dels Cicles de Formació Professional en la Comarca (agricultura, turisme...) i l’augment d’activitats universitàries (cursets, doctorats). Carreteres: reivindiquem vies de comunicació dignes, manteniment dels camins rurals, potenciació de la nova autovia del interior, millora de les comunicacions amb les comarques veïnes... Telecomunicacions: demanem Internet de banda ampla, cobertura de telefonia mòbil a tota la comarca, connexió telefònica amb tots els serveis per als masos, ajudes per a la implantació de noves tecnologies tant en l’àmbit de la indústria com en el domèstic, etc. Seguretat: necessitem més efectius, més mitjans i més implicació. Medi ambient idesenvolupament sostenible

www.aplecdelsports.net

Bomberos Sin Fronteras: crónica de un trabajo solidario

Nicaragua Bomberos Sin Fronteras, con el apoyo de la Dirección General de Cooperación de la Generalitat Valenciana, ha desplazado 3 cooperantes a Nicaragua durante un mes, dentro del proyecto de cooperación y formación “Pacifico Sur”. Este proyecto incluye el envío de material y formación para los Bomberos Nicaragüenses adscritos a la Federación de Bomberos Voluntarios de Nicaragua.

Durante el mes de Abril se están impartiendo cuatro cursos de Salvamento en Ríos, Riadas e Inundaciones, de los cuales ya llevamos clausurado uno en Masaya y se está impartiendo el segundo en Granada, con una gran participación y entusiasmo por parte de los alumnos asistentes. En cada curso participan diez bomberos, la mayoría jóvenes que pertenecen al Benemérito Cuerpo de Bomberos Voluntarios de Nicaragua. La tercera semana estaremos en Rivas y la cuarta y última en Jinotepe, regresando a España el día 30 y a Valencia el día 1 de Mayo. Deciros que Nicaragua es un país con una gran tradición bomberil, siempre ha habido bomberos que de forma voluntaria y altruista han ofrecido su ayuda a la población, en las condiciones mas precarias y pocas veces con una formación y material adecuado para las labores que desempeñaban.

Comentaros también que Nicaragua es un país en el que la naturaleza les ofrece todo su esplendor y al mismo tiempo todo su poder de destrucción, Nicaragua tiene una cadena de volcanes que la cruza de norte a sur, los cuales producen una gran inestabilidad tectónica, aparte de esto padecen maremotos, huracanes, sequías... efectos estos que castigan a la población.

Estos parques están ubicados en la zona sur del país, entre los lagos Managua y Nicaragua, y la costa del Océano Pacífico. Como apoyo a los cooperantes desplazados, bomberos de Masaya que han sido becados para su formación en España, colaboraran para ampliar el efecto multiplicador del proyecto que se esta desarrollando. En este proyecto se incluye la donación del material necesario para el curso, el cual junto con la formación recibida, dará seguridad y efectividad a los numerosos rescates que se suceden en la zona. El impulso actual de Nicaragua con respecto al turismo (tanto ambiental, de aventura, como tradicional), apoyada por diversas instituciones españolas, hace tremendamente necesario este equipamiento y formación; permitiendo un desarrollo sostenible de la economía nicaragüense. 

LISTA DE COOPERANTES VALENCIANOS

Los cooperantes son bomberos de la Comunidad Valenciana: - Javier Sanz Borrás del Consorcio Provincial de Bomberos de Castellón. - Hugo Adell Figols del Exmo. Ayuntamiento de Castellón. - Juan Carlos García Borja del Consorcio Provincial de Bomberos de Castellón. - Javier Sanz Borrás esta prestando servicio como bombero en el parque Comarcal del Baix Maestrat (Benicarlo) desde hace quince años, siendo vecino de Vinaròs. Ha sido cooperante en Nicaragua en otras dos ocasiones y participo en las labores de rescate en el terremoto de Argelia. - Juan Carlos García Borja esta prestando sus servicios en el parque del Alto Palancia (Segorbe) siendo vecino de Castellón de la Plana. Es Monitor de rescate acuático y participo en las labores de rescate en las inundaciones de la provincia de Castellón. - Hugo Adell Figols, presta sus servicios como bombero en la Compañía de Bomberos del Excelentismo Ayuntamiento de Castellón. Vecino de Morella, forma parte de esta O.N.G.D. desde hace cuatro años colaborando en distintos proyectos de cooperación.

Un llibre dedicat a la Balma, per Vidal Javier Fernández

Vidal Javier Fernández González és l´ autor del llibre LA BALMA DE ZORITA, 30 AÑOS EN TORNO AL SANTUARIO. Un llibre que acaba d´ editar la Diputació de Castelló. Tot el text i les fotografies són del mateix autor ,menys el disseny de la portada que és d´ Àlvar Bautista. El llibres està escrit en llengua castellana.

L ´ autor destaca, ja d´entrada, l´ enorme personalitat que el va col•lapsar en visitar, per primera vegada, l´Ermitori de La Balma ,cap a l´any 1973 i des d´ aleshores tant l´Ermitori com el poble de Sorita han sigut un lloc de referència. Tot això ho defineix com a tindre personalitat pròpia i el lector com una mena de dignitat i d´ orgull per allò que és d´ells i que es resisteix, encara ara, en canviar. Al autor el bar-restaurant dins la cova i es va acabar de sorprendre amb l´Ermitori i la imatge de la Verge de la Balma. Amb una paraula ho podem definir tot: admiració que és la sensació de l´escriptor davant Sorita i La Balma. Com a aficionat, des de les seues primeres visites, ja va fer fotos que deixen lloc a la memòria, però es va animar a reflexar , amb paraules, allò que sentia i que li palpitava ben endins. Tot això amb un propòsit, per damunt de la seua passió: per a que no s´ obliden , ni abandonen o, com ell mateix diu, per a que divulguen i es fomenten les danses, els vestuaris típics, els costums, les tradicions...tot allò que no deixi massa enrere ni la seua història ni el seu patrimoni cultural. Les fotos, la veritat, és que valen molt la pena, o sigui, que estan molt bé i que demostren que, a més de narrar i descriure bé, en Vidal Fernández, és un bon fotògraf.

El primer capítol, com no, el dedica a l´Ermitori de La Balma, fent una meticulosa descripció i amb fotos que mostren els edificis annexes a la mateixa Ermita. Aprofita per narrar la llegenda de la Verge de la Balma on, com amb totes les llegendes de Verges, no hi manca el pastor. En tot moment el lector es sent com acompanyat de la mà de Vidal Fernández que, ja en el segon capítol, ens donc una descripció de l´ hospederia des de baix i abans de muntar cap a ella. Les descripcions són molt bones i és com si llegint estiguérem, allí, pas a pas amb ell Analitza els edificis un a u i es centra un poc, fins i tot amb foto amb la part més antiga. La foto de l´ hospederia que va ocupar Domingo Luna, capellà, mostra on s´ enfilaven aquells avantpassats per viure i conviure.. De camí cap al Restaurant ens trobem amb arcs des d´on es contempla una magnífica vista....

El títol, del tercer capítol, és TE CONTARÉ UNA LLEGENDA, tot i que mostra una foto general de Sorita, excel•lent.. A l´ autor del llibre li té que agradar la pedra: típica d ´ Els Ports, Alt i Baix Maestrat i les zones de ponent del nord de la província perquè es fixa, i molt, amb les façanes degudament conservades. Segueix amb les descripcions de places, carrers, del Campanari i Esglèsia, amb un treball de documentació, excel•lent, fent menció apart de la campana grossa del campanar. Del capítol en què descriu l´ enclavament del bar-restaurant destaco, més que res, allò tan simbòlic com idil•lis que significa menjar dins una cova.... Sembla que a l´ autor li agrade, també, els detalls, en la pàgina 49 hi ha una foto que diu molt de l´ autor i de la seua meticulositat.. On més deixa les seues energies, aquest autor, és la descripció cap a l´Ermitori i tot allò que descriu del mateix...la portada, amb la Verge del Perdó que la guarda i, després, ja, les descripcions del seu interior , on es recolza en cadascú dels detalls, com si fos un escriptor minimalista Fa un apart amb els actes sacramentals i dedica els últims capítols, plens de curiositats, e indicats sobretot per als amants de les costums i tradicions a : Obsessions i rituals demoníacs; la prohibició de l´any 1932;finalitzant amb altres curiositats. Un llibre imprescindible per a tot aquell que sigui de Sorita, visitants i enamorats d´un poble que manté molta part de la seua personalitat més íntegra.

 Vicent Pitarch ens parla de Gaetà Huguet

El Rivet, de Benassal, paratge natural

El passat 4 de març del 2005 el Consell de la Generalitat va acordar declarar Paratge Natural Municipal la zona denominada El Rivet, en el terme municipal de Benassal, i amb una extensió de 16 ha. La iniciativa que ha partit de l'Ajuntament de Benassal, dota al paratge d'un  règim jurídic de protecció propi  que permetrà una millor conservació de la fauna i flora característics d'aquest. 

Per això, i en un termini no superior a un any, s'haurà de redactar un Pla Especial de Protecció del Paratge Natural Municipal que contindrà  com a mínim els aspectes següents: 1.- Delimitació i àmbit territorial.2.-Règim de protecció de l'espai natural protegit.  3.-La regulació d'usos i activitats, amb especial referència al  règim de les activitats d'investigació científica. 4.- Les normes relatives a l'ús públic. 5.- Programa economicofinancer. 

L'administració i gestió del Paratge  correspon a l'Ajuntament de Benasal, que comptarà amb l'assistència  dels servicis territorials de Castelló de la Conselleria de Territori i Vivenda. Es crearà un Consell de Participació del Paratge Natural Municipal, que actuarà com a òrgan col·legiat de caràcter consultiu amb la finalitat de col·laborar en la gestió i canalització dels interessos socials i econòmics afectats. Les seues funcions, entre altres, seran:

                  1.- Aprovació del pressupost de gestió de l'espai natural protegit. 2.- Aprovació, modificació i revisió dels instruments d'ordenació de l'espai natural protegit. 3.- Aprovació del programa de gestió. 4.- Emissió d'aquells informes que li siguen sol·licitats. 5.- Proposta d'actuacions i iniciatives tendents a la consecució dels fins de l'espai natural protegit incloent els de difusió i informació dels valors d'espai natural protegit així com programes de formació i educació ambiental. 6.- Aprovar una memòria anual d'activitats i resultats, proposant les mesures necessàries per a millorar la gestió. 

El consell de participació estarà format per 5 membres, on estarà representat l'Ajuntament, la Direcció Territorial amb competències en espais naturals i representants dels interessos socials, institucionals o econòmics, afectats o que col·laboren en la conservació dels valors naturals.

SENYALITZACIÓ DE LA MICRORESERVA 

La Conselleria de Territori i Vivenda, ha concedit una subvenció de 18.000  € a l'Ajuntament de Benassal per a la realització d'un projecte de senyalització d'una ruta eco-educativa dins de la microreserva de flora de “El Rivet”. Esta subvenció s'emmarca dins de les ajudes que la Generalitat Valenciana oferix per a la senyalització d'àrees amb este tipus de declaració, i suposa el 100 % de l'import sol·licitat.Recordar que la microreserva El Rivet va ser declarada per Orde de 4 de febrer del 2003 per la Conselleria de Medi Ambient, i abraça una superfície de 2.40 hi ha.El projecte de senyalització que es va a realitzar pretén la creació d'un itinerari eco-educatiu amb cartells temàtics dins de la parcel·la de la microreserva amb l'objectiu d'acostar els valors naturals i culturals del paratge als visitants, constituint un equipament bàsic per a l'educació ambiental, i en particular, sensibilitzar als visitants cap al respecte i la conservació de la flora i la vegetació que conté la microreserva.  

Escolars vinarrosencs, visitan el Rivet, en excursió feta el maig de 2.003

Una de les premisses de l'educació ambiental és oferir les ferramentes necessàries per a facilitar una comprensió bàsica del patrimoni cultural i natural que posseïx un espai, així com dels seus problemes o amenaçes, promovent que els visitants adquirisquen major sensibilitat i consciència del medi ambient en general i del seu entorn natural en particular, despertant així actituds respectuoses i compromeses que els impulse a participar activament en la seua protecció i conservació.

L'itinerari que es va a realitzar en la microreserva del Rivet ajudarà al visitant a descobrir la riquesa natural i cultural que s'amaga darrere del que es veu a simple vista, coneixerà el perquè de la protecció de les espècies prioritàries en la mircroreserva, el concepte de microreserva i perquè servix, i valorarà la importància d'un ecosistema únic dins de l'àmbit de la Comunitat Valenciana. A més permetrà la conducció dels fluxos de visitants per la zona, la qual cosa servira per millorar la seua conservació. Donat el reduit del espai s'ha dissenyat especialment un sistema señalític que permetra als visitants l'ús, i gaudir sense generar impactes sobre el paisatge. S'ha buscat una forma innovadora apostant per un disseny de línies corbes que armonitzen amb l'entorn, col·locades a una altura prudencial i inclinades a 30 graus. 

L'itinerari es compon de: 1.-  Cartell General Informatiu. 2.- Cartells interpretatius.3.- Balises orientatives i de normativa i de senyalització del perimetre. 

La nova senda s'ha traçat en la majoria dels trams per sendes preexistents per a disminuir la fragmentació del paisatge i evitar la compactació del sòl pel pas de persones, ja que açò pot impedir el creixement d'espècies d'interés.

Manolo Anglés, o cómo ser vinarocense hasta la médula a miles de kilómetros de casa (juny 1.999)

Manolo Anglés Cabadés, nacido en Vinaròs hace 73 años, casado con una mexicana y con dos hijos, es la persona más apropiada a la hora de realizar un reportaje sobre qué añoranza tienen las personas que viven a miles de kilómetros de su "casa"porque rebosa "vinarocensismo" por los cuatros costados.

En sus pensamientos está constantemente latente su pueblo natal, a pesar de llevar una vida más que placentera en Monterrey, populosa ciudad mexicana a tan solo 170 kilómetros de Estados Unidos. En 1.953 decidió dar el gran salto y cruzar el charco. Estuvo quince años sin regresar, "llegaba desde Valencia y a la altura de Aigua Oliva, me dije que me había equivocado de ruta, que aquello no era Vinaròs, no encontraba el campanario... estaba todo cambiado y me gustó, igual que me gustan los cambios que observo de año en año, ahora que vuelvo a casa cada verano". Dice que en estos momentos no tomaría la decisión de irse, como hace 45 años, "aquello fue una cosa de locura, me dio por irme y ya está". Estar tan lejos de casa le supone "estar muchas horas pensando en Vinaròs, de ver qué deben estar haciendo los vinarocenses... pero lo que más extraño es la mar, no poderla ver me tiene medio loco, aunque viviera en la costa mexicana, la echaría de menos por igual, nuestro mar es totalmente distinto del Atlántico y el Pacífico", "también me acuerdo mucho de mi hermana, parientes y amigos".

Manolo Anglés echa de menos la familia y el mar, ALCÁZAR

 En cuanto a nuestras delicias marineras, lo que echa más en falta es cualquier cosa que contenga sepia, ya que allí no se pesca, además de toda clase de mariscos, como "dátiles" y "caixetes". No se puede ser feliz totalmente si se vive tan lejos del pueblo que te ha visto nacer, según opina Anglés, aunque puedas estar en perfecta armonía con tu familia, amigos y trabajo, "siempre hace falta algo del pueblo". En Vinaròs, está su hermana, unos sobrinos y primos y poco más, ya que su familia no es muy numerosa. Anualmente, vuelve a su "trosset de cel" cada año y se pasa un par de meses, aunque su última estancia, concluida hace escasos días, ha debido reducirla en duración porque no estaba pletórico de salud. Económicamente, se puede permitir el "lujo" de hacer un viaje transatlántico cada año porque "aquí en Vinaròs, no tengo gastos, no pago la casa, tengo un coche viejo que va muy bien...". "Volver a casa bien vale este pesado viaje, que llega a ocupar 24 horas, entre transbordos y esperas". Si uno está fuera, se valoran muchos cada uno de los aspectos de la tu ciudad, "yo siempre digo a mis paisanos que ellos no perciben el avance de la ciudad, porque la ven día a día, yo veo los cambios, que son muchos y muy positivos, Vinaròs va hacia delante".

INTERNET

 Manolo Anglés es uno de los que más aprovechan Internet. Es su mejor forma de estar en contacto con su población y con gente de Vinaròs que, como él, también hizo las maletas, "Internet ha hecho pequeño el mundo, yo me paso horas y horas escribiendo y hablando con muchos amigos, viendo mucha información, consultando las webs de Vinaròs y recibiendo las noticias de mi ciudad por correo electrónico con la revista Vinaròs.News, con la que también colaboro". Se relaciona con otro vinarocense que está en Tampico (México) y una joven en Miami (Estados Unidos), entre otros. Destaca que navegar por internet para los mexicanos es muy económico, ya que se paga la cuota de llamada, un peso mexicano, independientemente del tiempo en que se esté conectado. Manuel Anglés en su etapa de vida en Vinaròs, fue un personaje popular porque componía canciones y llegó a crear una orquesta, durante su servicio militar en Melilla. "Ahora, ni toco ni canto ni compongo, se acabó todo". Profesionalmente, hasta su jubilación, en Monterrey, era gerente de una agencia de una compañía cervecera, "en Vinaròs, nunca trabajé, yo era un vago" dice entre risas. La vida en Monterrey es muy agradable, al estar a corta distancia de Estados Unidos, se cruza con frecuencia la frontera, visitando especialmente la ciudad de Laredo y un pueblo llamado Roma.

Nota de Redacción.- Desgraciadamente, Manolo Anglés ya falleció, como ya informamos en su día. Sirva pues este reportaje de Hemeroteca como homenaje póstumo a este gran vinarocense.