| Edició 253- Del 25 de desembre de 2.006 al 8 de gener de 2.007 | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Edició 253- Del 25 de desembre de 2.006 al 8 de gener de 2.007 | |||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
 |
El president de la Taula del Sénia parla sobre l´autovia de la Plana |
| EMILI FONOLLOSA |
|
Les gestions realitzades per la Mancomunidad de la Taula del Sénia han contribuït a què l'autovia de la Plana no es quede a La Jana i arribe fins al Perelló, ja a Catalunya, segons ha manifestat a aquesta revista digital el president de la mateixa Víctor Pla, responent a les preguntes que li hem fet. - En què ha pogut contribuir la Taula del Sénia en aquest projecte? - Penso que la visita que vam fer al Ministerio de Fomento al febrer de 2005, la quasi totalitat dels representants dels pobles que formem la Taula del Sénia va ser determinant per tirar endavant aquest projecte. En aquella entrevista amb el secretari d'Estat, Víctor Morlán, vam poder posar de manifest la conveniència de que l'autovia de la Plana creués el riu Sénia i tingués continuïtat per Catalunya. En aquells moments la construcció de l'autovia era un projecte de la Generalitat Valenciana i tenia previst arribar a la Jana. A partir de llavors se’n va fer càrrec el ministeri i es van iniciar les gestions per a que aquesta autovia fos l'alternativa al desdoblament de la N-340. - Què pot fer ara la Taula del Sénia perquè el projecte no es retarde? - Després d'aquest impuls inicial el paper de la Taula del Sénia ha quedat relegat a segon terme perquè han estat els municipis i el territori qui ha empés més en tirar endavant el projecte. Ara que ja hi ha una proposta de traçat que sembla definitiva penso que des de la Taula haurem de posar el màxim esforç per fer possible la seva construcció el més aviat possible. - Quina valoració fa de que l'autovia es perllongue fins més enllà del riu Sénia? - La valoració només pot ser positiva. A més de ser una millora substancial per la comunicació de les comarques del sud de Tarragona i nord de Castelló, dóna als pobles de l'interior la possibilitat d'un desenvolupament més d'acord amb el que tenen els pobles de la costa. - Aconseguida l'autovia, quina carretera hauria de ser la de major revindicació ara per part de la Taula? - La voluntat dels membres de la Taula és aconseguir una millora entre les vies de comunicació entre els nostres pobles, tant pot ser en l'àmbit dels camins rurals com de carreteres més importants com poden ser el tram Vinaròs-Ulldecona-Tortosa, o Vinaròs-Morella en la que es fa necessari resoldre la variant del barranc de la Bota. A més de reivindicar una millora de les vies de comunicació entre els nostres pobles, cal resoldre el tema d'una millor comunicació ferroviària, amb una millora en els trens de rodalies (que des de Barcelona arribin a Benicarló i des de València que arribin a Tortosa, amb parada a l'estació d'Ulldecona) i exigir que el trens d'alta velocitat (Euromed) tingui parades alternatives a les estacions de l'Aldea i Vinaròs o Benicarló. - L'autovia pot anar en detriment de millorar d'altres carreteres menys importants? -No té per què. La xarxa bàsica de carreteres que ara disposem ha de fer el servei que fa i, en tot cas, millorar-se. - Pot convertir-se l'autovia en el millor lligam del nord de Castelló amb el sud de Tarragona? - Crec que els millors lligams que tenim els pobles del nord de Castelló i el sud de Tarragona vam més enllà de la pròpia construcció d'aquesta autovia perquè es remunten a temps en els que la gent es desplaçava en carros. Els llaços culturals, d'unes mateixes costums i d'una mateixa llengua són tan forts com qualsevol carretera. Ara bé, l'autovia servirà, i molt, per a què els nostres pobles puguen establir lligams i donar-se a conèixer en altres indrets fora de les nostres comarques.
|
|
|
|
|
Un llibre d´un canareu que explica com evitar accidents de trànsit, èxit de vendes |
| JOAQUIM BUJ | |
|
'Com evitar un accident de trànsit' és el llibre que ha publicat el canareu Miquel Bort, caporal dels Mossos d'Esquadra. Una setmana després de la seua presentació a Alcanar, ja s'ha exhaurit la primera edició. Quan és a punt de fer-se'n una reedició, Bort ja pensa en el tercer lliurament per a 2007. El factor humà està al darrere de la major part d'accidents de trànsit, assegura Miquel Bort. Aquest fet unit al trasbals que significa per a la víctima i el seu entorn passar per aquest tràngol va motivar Bort a escriure «un llibre molt humà que busca l'acostament a les víctimes i trencar el gel entre l'agent i el ciutadà». Miquel Bort vol transmetre la imatge de l'agent de trànsit com una persona que està per ajudar el conductor i no només per sancionar-lo. El llibre alterna les vivències personals, a través del relat de casos reals, amb els estudis especialitzats sobre les diverses causes dels accidents de trànsit. Aquest caràcter personal és un dels factors que ha motivat l'èxit d'aquesta publicació. «Molts lectors s'han vist reflectits en les històries que explico, cosa que els ha fet reflexionar i canviar la seua actitud al volant, segons m'han comentat ells mateixos», manifesta Miquel Bort a Vinaròs.News. L'agent del cos de policia de Catalunya va rebre la terrible notícia de la mort en accident de trànsit del seu germà Francesc, bomber de professió, el mateix dia que enllestia el llibre. "Com evitar un accident de trànsit" és un autèntic manual tècnic i pràctic, escrit amb afany didàctic, de manera desglossada i un estil molt directe i personal, a partir de l'experiència professional i personal de Miquel Bort. El policia acostuma a visitar les persones que han patit un accident de trànsit al seu poble, Alcanar, i a oferir-los la seua ajuda, encara que no estiga de servei, com en el recent accident mortal del jove motorista Lluís Periche, on coincideixen els agreujants d'embriaguesa i fugida dels presumptes culpables. Bort dedica el llibre tant a Periche com al seu germà Francesc, entre d'altres, així com a totes les víctimes dels accidents de trànsit.
|
|
|
|
|
|
|
Los nombres de calles en Vinaròs ya no serán ´patrimonio´ solo de hombres |
| EMILI FONOLLOSA | |
|
Vinaròs es una ciudad donde predominan los nombres de calles dedicados a santas o santos y hasta la fecha, aquellas dedicadas a personajes conocidos, son en su práctica totalidad de hombres. Esto se va a acabar ahora porque la Concejalía de Cultura ha propuesto el nombre para nuevos viales de mujeres que han tenido alguna relevancia o vinculación con Vinaròs, así como se dedicarán otras calles a varias poblaciones argentinas a donde emigraron vinarocenses. Así, se ha acordado por unanimidad que una nueva calle de la ciudad esté dedicada a la pintora Raquel Forner. Esta argentina fallecida en 1.988 era hija de un emigrante vinarocense, Manuel Forner y sobrina del sacerdote vinarocense Sebastián Forner. Esta artista ha sido considerada como una de las más representativas de las vanguardias del siglo XX. Galardonada nacional e internacionalmente, en sus telas plasmó el desgarramiento por los grandes dramas humanos pero, también, un mensaje de esperanza. Habrá otra calle que llevará por nombre Isabel Mondéjar Ayguals, pintora vinarocense, conocida sobre todo por ser la autora de una serie de retratos de su padrino, el escritor, diputado y exalcalde de Vinaròs Wenceslao Ayguals de Izco y su familia.
Otra calle con nombre de mujer será la calle Clara Campoamor, que luchó por conseguir por ley la total equiparación de sexos. Fue elegida diputada en 1.931. Fue la única que defendió la concesión del sufragio sin ningún tipo de limitación, a pesar de la posibilidad que existía de que el voto femenino se inclinara a favor de los partidos de derechas. Las tres calles “femeninas” estarán en la misma zona, son las que se van a crear con la urbanización que ya se está realizando del solar que ocupaba la industria química Foret, una será continuación de la calle Santa Teresa, otra paralela a ésta y la tercera perpendicular a ambas. BAHÍA BLANCA Y RÍO CUARTO Asimismo, la ciudad Bahía Blanca, de Argentina, tendrá su calle en la zona turística sur de Vinaròs, concretamente en la partida Llavateras (ya que está en el sur argentino). En Bahía Blanca vive una importante colonia de descendientes de vinarocenses. Es curioso que celebra unas grandes fiestas con motivo del Carnaval y otras dedicadas al langostino, sin que en ambos casos se lo hayan “copiado” de Vinaròs. A Bahía Blanca acudió la delegación vinarocense hace poco más de un año cuando se realizaron actos de hermanamiento con ciudades argentinas. En ese viaje, los vinarocense visitaron la calle que Río Cuarto ha dedicado a Vinaròs. Por otro lado, ya se anunció en su día que la plaza interior del Complejo Miralles en la calle del Pilar tendrá por nombre Río Cuarto, el municipio argentino a donde mayor cantidad de vinarocense acudieron hace más de un siglo. La Concejalía de Cultura no para de idear nuevos nombres para calles dado el gran crecimiento urbanístico de la ciudad que provoca la apertura de nuevos viales. OTROS NOMBRES Así, también se ha acordado que haya calles dedicadas a los orfebres Piñol, los pintores Gulló y Joan Ballester Ayguals, pintor este último que destacó por su labor como escenógrafo en el Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Ballester ya tiene una calle dedicada en la propia ciudad condal. De la rotulación de las calles se encarga desde hace años la Escola Municipal d’ Art, la cual progresivamente ha ido sustituyendo las vulgares placas de siempre por cerámica cuidadosamente pintada por los alumnos de la misma. NOMS DE CARRERS D’AMPOSTA AMB TOPONÍMIA D’UN ALTRE TEMPS, per JOAN FERRÉ VERGE Quan ja s’han complert 31 anys de la mort del dictador Franco i precisament en aquests dies que s´ha debatut al Congres dels Diputats la Llei de la Memòria Històrica, on, entre altres coses, es farà treure tota mena de simbologia feixista que encara existeix arreu de l’estat espanyol, voldria fer-vos arribar una reflexió sobre l’existència a Amposta de no pocs carrers que encara conserven topònims de l’època de la dictadura. Potser alguns seran anteriors, però als ideòlegs del règim “ja els estava bé” aquelles denominacions. Tots aquells noms susceptibles de ser poc recomanables o subversius, van ser trets de la nomenclatura de les diferents ciutats i pobles. És veritat que alguns d’ells han estat catalanitzats, o se’ls ha volgut donar un altre sentit o simplement en aparença no tenen res a veure amb Franco i la seva època. Però esta clar que són noms molts usats als llibres d’història de aquell temps per enaltir els fets heroics i personatges de la història d’Espanya. D’altres els va inspirar l’església catòlica què convivia amb perfecta harmonia amb el “nou ordre establert”. Alguns lectors poden arribar a pensar que he estat molt agosarat a l’hora de fer algun judici, però tots aquells que vàreu ser educats en aquells anys, segurament estareu d’acord amb mi i les meva teoria. Avui tots aquests topònims de ben segur que ja no es posarien, perquè la majoria no tenen res a veure amb Amposta i la nostra història. Comencem: He d’admetre que d’algun nom de carrer no he pogut trobar cap informació: Doctoral Martínez, Governador Sol, etc. I que molt possiblement encara me’n hagi pogut deixar algun. No pretenc arribar a la conclusió de que tots els carrers són susceptibles de canviar-los de nom, però si que recomanaria fer-ho amb els mes significatius amb topònims més apropiats als temps que vivim. Finalment voldria dedicar-ho a tots aquells que senten simpaties pel bàndol dels perdedors i als “nostàlgics”, que encara n’hi ha.
|
|
|
|
|
|
|
Rotondas en homenaje a las tradiciones de Vinaròs |
| EMMA BAS | |
|
Que las rotondas pasen de ser un mero elemento que ordena al tráfico a auténticos museos al aire libre. Ese es el objetivo de la concejalía de Servicios de Vinaròs que ya ha comenzado la redecoración de algunas de las rotondas del término municipal. “La idea es que la estas rotondas den muestra de las distintos oficios que han marcado, tradicionalmente, a la localidad”, señalaba el edil Agusti Guimerà. La primera iniciativa surgió de forma casi espontánea con la rotonda dedicada a la agricultura, situada en la Plaza San Esteban, presidida por una escultura que representa a dos agricultores, vestidos con el traje típico de Les Camaraes. La decoración de la rotonda se completaba con varios espacios dedicados a plantas aromáticas y típicas de la flora del término municipal. Ahora, se está trabajando ya en la rotonda que las avenidas Juan XXIII y Gil de Atrocillo, que irá dedicada a la agricultura de secano. Para ello, se está construyendo un margen con piedra en seco y se incorporará una edificación típicamente agrícola: la caseta de volta. Según Guimerà, “queremos que, al ver la rotonda, la gente la identifique con un típico paisaje de partidas del término municipal como Les Suterranyes, donde la agricultura de secano ha sido fundamental”.
Muy cerca de la rotonda dedicada al secano se situará la que corresponde a la agricultura de regadío. Estará en el cruce entre las avenidas Juan XXIII y Benedicto XIII y se le van incorporar elementos propios como una noria, que se desmontó de la zona de Fora Forat, debido al desarrollo urbanístico. Pero, sin duda, una de las más espectaculares será la rotonda que se destine a homenajear a las artes de pesca. Se emplazará muy cerca del mar: entre el Paseo Fora Forat y la avenida Leopoldo Querol y se colocará una barca que ya está en desuso. Según explicaba el edil “estamos en negociaciones para conseguir una barca que se va a retirar y que, en lugar de hundirla en el mar –como es habitual- se emplazaría en plena rotonda”. La concejalía de servicios de Vinaròs contempla seguir mejorando el aspecto urbano de la localidad, con toques de diseño, como las esculturas de Agustí Roso, en La Mera, o de Federico Valls y José Ramón Hortas, en la avenida Castellón. El edil apuntaba a que “estamos colaborando con otros artistas locales como Córdoba y Sebastián Miralles”.
|
|
|
|
|
|
|
La recuperación de pinturas de la capilla del convento de Benicarló: una compleja labor |
| NATÀLIA SANZ | |
|
Las pinturas de la capilla del antiguo convento de San Francisco de Benicarló recuperarán su aspecto original gracias a los trabajos de restauración que se están llevando a cabo. Expertos restauradores se han hecho cargo de los trabajos, que durarán entre 24 y 25 semanas. El presupuesto de las obras asciende a 115.000 euros, de los cuales la conselleria de cultura asumirá 13.300. El resto, será sufragado por el propio consistorio. La capilla del convento es la última de las edificaciones del conjunto que se construyó y data del siglo XVII. Como es habitual en las construcciones de los franciscanos, orden que habitaba el edificio, es de factura muy sencilla y las pinturas que lo decoran, acusan una tendencia barroca posterior a la fecha de edificación. El inmueble, fue destinado a diversos usos tras la Desamortización y sufrió varios incendios durante la Guerra Civil que dañaron seriamente las pinturas murales. Así, el estudio previo a la restauración, revelaba que el soporte está a punto de desprenderse. Según detallaron los técnicos en el estudio realizado para la restauración del conjunto mural, “el cien por cien de los soportes de la pintura mural deben ser fijados al muro” ante el “lamentable” estado de conservación que presentan. Las pérdidas de policromía se cifraban en un 70%, mientras que los enlucidos, también se encuentran en riesgo de desprendimiento y se encuentran muy descohesionados. Las policromías que quedan, presentan un velo negruzco provocado por el incendio que tuvo lugar en edificio y algunas zonas están completamente carbonizadas. En general, se ha detectado la presencia puntual de humedad en muros y paredes, y algunas grietas que no parecen afectar a la estabilidad del edificio. Las principales alteraciones que presentan los paramentos y bóveda del presbiterio son la descohesión entre las partículas de pigmentos y aglutinantes de las policromías, la disgregación de morteros y preparaciones, levantamientos y desprendimientos del mortero y enlucido, oquedades y agujeros, pérdidas volumétricas y pictóricas, desconchados, la carbonización de la superficie, etc. Un completo catálogo de patologías que se intentará solucionar con los trabajos que han salido a licitación y que tienen como objetivo restaurar el conjunto mural del presbiterio. Está previsto que las obras se realicen en tres fases, que comprenden el estudio e inspección técnica, los procesos de conservación y restauración, y el informe final. La fase intermedia será la que más tiempo ocupe en el cronograma previsto, ya que se extenderán a lo largo de unas 18 semanas. Tras la consolidación de las capas de mortero, se iniciará la limpieza de las pinturas. Una vez estucadas las lagunas, se realizará el entonado de las mismas y su reintegración cromática. La fijación de fragmentos y protección final, dará por finalizados los trabajos.
|
|
|
|
|
|
|
López Crespí, un ganador ´de lujo´para el I Premio Internacional ´Ayguals de Izco´ |
EMILI FONOLLOSA
López Crespí-J-L.Pascual |
|
|
El escritor mallorquín Miquel López Crespí, novelista, dramaturgo, poeta, historiador, ensayista y articulista de prensa con un gran currículum de premios, ha sido el ganador con su obra “La conspiració” del I Premio Internacional de Narrativa “Ayguals de Izco”, creado por la Associació Cultural “Amics de Vinaròs” y dotado con 3.000 euros en metálico y una escultura original de José Córdoba. Treinta fueron las obras presentadas a este nuevo concurso literario, que patrocina Unión de Mutuas, de las cuales se seleccionaron nueve a cargo de un jurado con escritores tan relevantes como Alicia Giménez, creadora del personaje Petra Delicado, encarnado en la pantalla por Ana Belén. La segunda obra más votada fue ”Les dones del almirall” de Miguel Sánchez González de Cerdanyola (Barcelona) mientras que en tercer lugar quedó “El sabor salado de la sangre”, un trabajo remitido por Jesús Carlos Riosalido, embajador de España en Kuwait. Los Salones Paladium de Vinaròs acogieron este viernes por la noche la “cena literaria”, un acto cuidadosamente organizado para la entrega del premio, en el que estuvieron presentes autoridades como el senador Juan Bautista Cardona, el diputado autonómico Adolf Sanmartín, el alcalde de Vinaròs Javier Balada, el director general de Unión de Mutuas Juan Enrique Blasco y una amplia representación del mundo de la cultura de Vinaròs, sin faltar los miembros del jurado, con su presidente al frente, el prestigioso profesor vinarocense Paco Caudet. López recibió la escultura de manos del alcalde de la ciudad mientras que Blasco le hizo entrega de una reproducción a gran tamaño de un cheque para hacer constar los 3.000 euros que le han correspondido.
NUMEROSAS OBRAS Y PREMIOS El ganador ha escrito centenares de artículos en catalán sobre historia y literatura en el diario El Mundo-El Día de Baleares, además de haber coordinado durante un buen número de años una sección de cultura de otro rotativo y tener varias secciones fijas en otros diarios y revistas. Su gran producción literaria (ha escrito más de cuarenta obras de narrativa, poesía y teatro) le ha reportado una extensa lista de premios, como el Premio Nacional de Literatura “Camilo José Cela” y acaba de, recoger otro en Valencia, el “Ciutat de València”, de poesía. Miquel López manifestó que la historia que narra su novela ganadora tiene cierta similitud con el personaje que da nombre al Certamen, dado que el protagonista existió en la misma época que Ayguals de Izco y tuvo inquietudes similares al que fue diputado, escritor y alcalde de Vinaròs. Asimismo, aseguró que en Vinaròs se había sentido más a gusto que en cualquier otro de los numerosos lugares a donde ha acudido a recoger premios. En este acto, presentado por Amparo Mestre y Sebastián Redó, actuaron cuatro miembros de la Joven Orquesta de la sociedad musical “La Alianza” de Vinaròs.
El presidente de “Amics de Vinaròs” José Luís Pascual anunció que la obra ganadora será editada el próximo mes de marzo por la editorial vinarocense Antinea, la cual se ha implicado directamente en el certamen y será para entonces cuando se convoque el II Premio, que será dedicado a la investigación y ensayo histórico sobre Vinaròs. El alcalde animó a la directiva de “Amics de Vinaròs” a intentar que este premio dure muchos años “porque será muy beneficioso para la ciudad”. Blasco por su parte, además de recordar los lazos que le vinculan a Vinaròs, mostró la predisposición de Unión de Mutuas a seguir colaborando. Pascual además quiso tener un recuerdo especial para tres integrantes de la asociación, recientemente fallecidos, Juan Bover, José Manuel Llátser y José Antonio Gómez Sanjuán por haber contribuido a hacer realidad esta importante iniciativa cultural.
|
|
|
|
|
|
|
José Vicente Salvador Arrufat, la proximitat d’un cap de Policia (I) |
| CEDIT PEL SETMANARI 7 DIES,ACTUALITAT DE VINARÒS, ALICIA COSCOLLANO | |
|
Em rep al seu despatx, un departament on l’organització i els llibres de lleis protagonitzen l’espai. El primer que s’esbrina en José Vicente Salvador Arrufat és el convenciment d’estar davant d’una persona comprensiva, segurament, una qualitat natural accentuada pel seu vessant professional, una feina que s’arrela en la infància, ja que Salvador, des que era menut, aspirava a ser membre de les forces de seguretat. L’any 1971, als 17 anys, va marxar, voluntari, a fer “la mili”, i tres anys després ingressava a l’exèrcit com a professional, estament al qual va dedica 18 anys de la seua vida. Actualment, en porta 18 dins de la Policia Local, feina que ocupa bona part del seu temps. Com és per vosté un dia normal? La meua vida comença cada dia a les 6.15 hores i la jornada finalitza a les 22.00 hores. Dins d’aquesta franja horària tens temps per realitzar la teua feina més funcional, efectuar un control de tots els serveis planificats per a la jornada anterior i observar les pautes que es deuen marcar per aconseguir una major efectivitat quant a l’economia de mitjans necessaris per continuar la nostra tasca. Bàsicament, la feina es fonamenta en la seguretat, en l’atenció al ciutadà i a donar suport als components de la unitat. La Policia Local, no sols es dedica a posar multes... Em permetré fer una reflexió sobre números, simplement. Si escollim el mes de novembre com a referència, podria dir que l’any 2005 es van cursar 17.253 denúncies a Vinaròs, d’aquestes, 9.428 van ser derivades de la zona blava i 7.825 van ser cursades contra la llei de seguretat vial. Durant aquest any, sols en portem 10.308, per tant, hi ha una baixada d’un 40%, repartides entre les 4.083 denúncies de zona blava i 6.225 quant a transgressió de la llei de la seguretat vial. Per tant, en el primer dels casos, ens trobem amb 14 denúncies al dia i, en el segon, observem que el nombre de denúncies ascendix a 21. Això fa un total de 35 denúncies. La qual cosa ens planteja una qüestió i és que diàriament observem més de 35 infraccions. Quina seria, bàsicament, la funció de la Policia Local? La Policia Local és una unitat preventiva i repressiva alhora; prevenció quant a la vida i els béns de les persones, i, d’altra banda, som una unitat repressiva perquè som el braç coercitiu de l’Administració. Tenim taxades al voltant de les 600 accions d’actuació. Qualsevol dia valorat dins d’uns paràmetres de normalitat una unitat policial pot realitzar més de 150 accions. En qüestió de funcionament, i respecte al fets delictius, o no, es fa una mitjana diària aproximada de 40 actuacions. Es pot fer més? Sí, efectivament, però hi hauria d’haver un altre tipus de mitjans per poder arribar al termini de cadascuna de les actuacions que fem. Amb referència als últims fets delictius a Vinaròs, creu que hi ha un augment de la inseguretat ciutadana? Hi ha una vinculació directa entre augment de delinqüència i augment del nombre d’immigrants? El ciutadà sol pensar que les entrades d’estrangers comporten que hi haja un augment de delictes, però si acudim als centres penitenciaris, quasi el 90% dels reclusos són nacionals. Per què pensem en aquests termes? Perquè normalment els nouvinguts són gent que no coneixem, que tenen altres formes de vida, de comportament, i sense voler, es creen diferències per aquestes causes. Tal vegada, l’errada siga nostra de no voler entrar i sociabilitzar una mica més la situació. D’altra banda, també hi ha el factor que, a més gent, més quantitat de delictes. L’any 2005, per exemple, la nostra unitat va actuar en 490 delictes contra el patrimoni, i aquest any en portem 322, evidentment, sí que hi ha una regressió. De tota manera, les estadístiques de vegades no apunten un grau més alt de delinqüència, sinó un grau més elevat d’efectivitat, de nombre de detencions. No crec que, en cap població de la província, hi haja algú que tinga por de sortir al carrer, sensació que sí que es pot donar en ciutats més grans. O siga, que no és una qüestió cultural, sinó de quantitat, de nombre. Exactament. Després també existix un altre factor amb relació al prejudici que aquest tipus de gent delinquix més sovint. Cal tindre en compte que mentre els menors estan escolaritzats no hi ha cap problema però en el moment en què deixen els col·legis... veuen que a casa seua tenen mancances i limitacions, i també veuen que hi han xiquets que gaudixen de bicicletes, motos, telèfons mòbils, i ells es pregunten, i jo per què no? En aquest aspecte podríem entendre la situació. Un altre assumpte és el de les bandes organitzades, gent professional que actua en un grau elevat de perfecció, i aquesta gent sí que és freda i perillosa.
Però estaríem parlant de màfies organitzades que també actuen en altres països, no de la gent que ve a treballar. De tots els que arriben, més del 90% estan treballant. Fixos, sols cal passar per qualsevol plaça o carrer i observar aquest tipus de gent, que són, a més, fàcilment identificables. Si ens fixem, sempre són les mateixes cares les que van deambulant, amb els seus vestits de marca, amb les seues sabatilles cares. Aquí sí que podríem pensar –encara que no es pot assegurar, perquè o hi ha delicte o no hi ha delinqüent–, de què viuen aquestes persones? Aquesta gent sí que pot ser més perillosa, i no aquells que a les vuit de la tarda surten de qualsevol centre comercial amb la bosseta de plàstic i la barra de pa. Aquestes persones, demà al matí a les sis, marxaran a treballar, és el tipus de gent que hem d’integrar socialment per acabar amb les distàncies culturals. Les màfies organitzades solen provenir majoritàriament de països de l’est, o no hi ha una estadística definida? Sols cal mirar la televisió: de països de l’est o sud-americans de països molt concrets. Actualment, amb l’obertura del Mercat Comú, ja no hi han fronteres on es puguen efectuar valoracions o comprovacions. I no és que la política criminal no estiga pendent d’aquesta gent, simplement és possible que hi haja un arbre que no et permet vore la realitat. Realitzant un acte de contrició, els mitjans de comunicació poden contribuir, de vegades, a crear una certa alarma social? No és que puguen contribuir a crear-la, sinó que la creen. M’explico, perquè no vull ser mal interpretat. Recordo que quan era menut existia un mitjà anomenat El Caso, o que per parlar en qualsevol població o ciutat havíem de demanar a la central de la companyia telefònica que ens posés en contacte amb la persona en qüestió. Si llavors hi havia quatre mitjans de comunicació, avui n’hi ha un fotimer. Actualment, abans que passe un fet, ja ho saben al Japó. El problema radica en la massificació d’eixe fet, no en el fet aïllat. I a magnificar-los? I a magnificar-los, per assolir la quota de mercat. De tota manera, és bo que la gent estiga assabentada del que passa, per això dic que no vull que se’m mal interprete. Totes les cadenes tenen la virtut de fixar-se una franja de màxima audiència per passar tot el que ha passat de roín, i, mires la que mires, en totes estan passant la mateixa informació i, llavors, es magnifica. Parlant de serveis de seguretat, existix una bona coordinació ? Existix una bona coordinació, el que cal és que tots puguem disposar de la mateixa informació. Nosaltres tenim una llei de forces i cossos de seguretat, que molts, equivocadament, l’anomenen de l’Estat. Aquesta llei diferencia les forces que són de l’Estat de les que no ho són. Crec, i és una qüestió particular, que aquesta diferenciació implica que uns tenen uns mitjans dels quals els altres no disposen, per tant, si no hi hagués coordinació, malament. El problema sorgix quan et fa falta un tipus d’informació immediata que, just en aquell moment, no pots obtenir. Tal vegada, sí que ja s’hauria d’elaborar una conjunció de cossos, perquè el policia local ja no és el municipal del poble d’abans del 1986. Això ha canviat. Si la gent ja sap llegir i escriure, més o menys bé, cal donar-li un bolígraf i un paper bons. Un policia es pot sentir desprotegit (legislativament parlant) davant d’un delinqüent? Les lleis els protegixen amb efectivitat? El que la llei marca és que es pot fer ús de la proporcionalitat, quan et sents en perill, o hi ha una tercera persona en perill, aleshores pots fer ús de l’arma reglamentària. Jo em considero un ciutadà més d’aquesta nació i, com a ciutadà, hi han unes normes que he de complir. A causa de la meua professió, jo no puc fallar en l’aplicació de cap tipus de norma, aquesta podria ser, fonamentalment, la diferència: no se’ns permet fallar mentre l’altra persona pot fer el que vulga, fins i tot mentir en un judici. Nosaltres som policies perquè volem i el delinqüent, la major part de les vegades, també ho és perquè vol, tret dels que han tingut una situació social desfavorable. Desprotegits? En el sentit que nosaltres no podem fallar, sí, però quant a la feina, com qualsevol treballador. Se sent satisfet amb el nombre d’efectius? Si observem les directrius comunitàries, haurien d’existir tres policies per cada 1.000 habitants. La tònica en Espanya, fins fa poc temps, era d’1,7. Estem intentant arribar, almenys, als dos policies. Ara en som 49, i tenint en compte que som 26.000 habitants, hauríem de comptabilitzar 78 efectius, però un bon nombre per complir les nostres missions seria el de 62. Això aconseguiria que cada torn estigués més compensat i que poguéssem arribar a més llocs, realitzar més accions preventives. També he de dir que encara que hi haguessen 150 policies, l’efecte, finalment, seria el mateix. A Vinaròs hi ha una sèrie de policies, i la seua funció està perfectament coordinada i dirigida pels seus comandaments naturals. El que passa és que si comptes amb un nombre de gent més elevat, vols arribar a més àrees i el resultat es veuria al final, quan l’estadística mostrés que sí que s’ha fet un treball molt bo. Sols he de dir que d’aquesta oficina d’administració surten al cap de l’any 15.000 expedients, aproximadament, sols quant a denúncies de trànsit, a banda d’altres expedients i inspeccions, clar. Són funcions diàries que no es veuen.
|
|
|
|
|
|
|
Amposta, un territori digital amb prop de sis quilòmetres soterrats de fibra òptica |
| D'EL PUNT, ROSER ROYO | |
|
Amposta ja és una ciutat digital. El projecte que a finals del 2004 es va començar a gestar arran del programa Ciutats digitals impulsat pel Ministeri de Ciència i Tecnologia ha representat una inversió de prop d'un milió d'euros i ha servit per dotar la capital del Montsià d'un total de 5,8 quilòmetres d'una xarxa de banda ampla que uneix amb fibra òptica els edificis municipals, els centres d'ensenyament secundari, els centres sanitaris i altres equipaments públics. A més, a través de radioenllaços s'ha fet arribar l'internet del futur als nuclis de Balada, Eucaliptus i Poblenou, al Delta. Actualment, s'està treballant en els portals per dotar de continguts aquesta infraestructura i no es descarta en un futur allargar la xarxa de cablejat fins a altres punts de la ciutat. Connectar-se a internet sense cable a tot el terme municipal d'Amposta –inclosos el nucli de Balada, la urbanització Eucaliptus i el Poblenou del Delta– amb els sistemes Wi-Fi i Wi-Max ja és gairebé possible. Només cal adquirir una targeta Wi-Fi en el primer cas i una petita antena de radioenllaç, en el segon. Però més que la comoditat de poder accedir a la xarxa des de qualsevol punt de la ciutat, assegut a un bar o des d'un parc sense necessitar cap cable telefònic, la importància del projecte de Ciutat Digital radica en la millora notable de les connexions. «El que ens vénen com a banda ampla no és real perquè la velocitat actual de l'ADSL no supera l'1 o 2 megabits per segon, per contra amb la fibra òptica es podrà accedir a informació a la xarxa de com a mínim 8 megabits, això sí que et permet, per exemple, presenciar videoconferències a temps real», va explicar el regidor de Noves Tecnologies de l'Ajuntament d'Amposta, Sisco Fosch. De fet, durant la presentació del projecte ara fa dos anys, l'alcalde d'Amposta, Joan Maria Roig, ja va assenyalar que amb l'arribada de la banda ampla Amposta seria més competitiva i tindria més possibilitats de promocionar-se fora. 2 MILIONS D´INVERSIÓ El desenvolupament del projecte de Ciutat
Digital ha representat una inversió global de prop de 2 milions
d'euros, el gruix dels quals s'ha destinat a l'obra civil: és a dir a
la instal•lació de les dues grans anelles de fibra òptica que s'han
instal•lat soterrades a la ciutat i que sumen 5,8 quilòmetres. La
primera uneix l'Ajuntament amb la GURSAM (empresa municipal d'obres),
l'oficina de turisme, l'oficina de la Diputació, l'escola d'adults, i
els centres de secundària. La segona enllaça el Museu del Montsià,
l'Institut Pere Mata i els dos centres d'atenció primària. A més,
s'han instal•lat 11 antenes de radioenllaç per connectar aquestes dues
anelles i altres equipaments de la ciutat com per exemple la zona del
Castell, on hi ha la biblioteca, el telecentre i l'Escola d'Art, on no
es podia instal•lar el cable perquè això hagués obligat a fer
excavacions arqueològiques. Aquestes antenes també donen cobertura al
recinte de la fira, a la zona esportiva i als nuclis urbans del Delta.
Actualment, s'està treballant en l'adequació dels portals: el ciutadà (associacions i particulars), l'empresarial, l'educatiu i el de participació ciutadana. Segons el regidor de Noves Tecnologies, Sisco Fosch tots aquests portals podrien estar en marxa el mes de març. De fet, el de participació ciutadana ja està gairebé acabat i es presentarà en el marc de la Fira de Mostres, aquesta setmana. A més, Fosch va explicar que les previsions del govern municipal són acollir-se a la segona fase del projecte de Ciutats Digitals amb l'objectiu de fer arribar la fibra òptica a d'altres punts de la ciutat com ara els polígons industrials, actualment connectats per radioenllaç. CERTIFICACIÓ DIGITAL L'Ajuntament d'Amposta avalat per l'Agència Catalana de Certificació Digital permetrà identificar de manera segura els usuaris i fer gestions administratives segures per internet amb l'Ajuntament i també votacions electròniques. La implantació del projecte de Ciutat Digital d'Amposta ha representat una gran millora de les telecomunicacions als nuclis urbans d'Amposta al Delta (Poblenou, Balada i la urbanització Eucaliptus). Així en aquesta zona on l'accés a internet era una odissea ja que funcionen línies telefòniques rurals que fan impossible navegar amb ADSL, la instal•lació d'una antena de radioenllaç connectada a l'Ajuntament permet accedir a la xarxa a una velocitat de més de 8 megabits. «L'accés a la xarxa d'aquests nuclis, sobretot del Poblenou on hi ha moltes cases de pagès i restaurants era una assignatura pendent», va explicar Fosch, que a més va destacar que de retruc també se n'han beneficiat bona part dels municipis del Delta: Sant Jaume d'Enveja, Deltebre i part del nucli urbà de Sant Carles de la Ràpita. ELS PORTALS A punt de presentar-se el portal de Participació Ciutadana, amb el qual es podran fer consultes i gestions en línea amb l'Ajuntament a més de contactar amb els diferents partits polítics, també s'està treballant en el disseny de la resta de portals: el ciutadà (associacions i particulars), l'empresarial i l'educatiu, que ha de permetre la posada en marxa d'un campus virtual. Les previsions del consistori són que la Ciutat Digital estiga en ple funcionament a partir del mes de març. Abans, però, s'haurà de treure a concurs la gestió i manteniment de la banda ampla. «L'Ajuntament no vol ni pot convertir-se en operador», va apuntar Fosch. Una de les empreses interessades és Eurona, que ha instal•lat les antenes de radioenllaç.
|
|
|
|
|
 |
|
|
|
Jardín del Papagayo: paraíso de especies tropicales entre Benicarló y Peñíscola (octubre 2.000) |
| JORDI MAURA | |
|
Con la llegada del verano, los papagayos del Jardín del Papagayo, encuentran su clima más estable e idóneo del año, algunos de los cuales aprovechan para aparearse y reproducirse en unos microclimas creados por sus propietarios que reproducen las condiciones climáticas y de humedad de estas especies. Como parque éste de Benicarló es el único del territorio español, si exceptuamos alguna pequeña colección privada existente en las Islas Canarias regentada por propietarios alemanes. El gerente del negocio nos conduce a través de un bonito jardín hacia las jaulas y amplios habitáculos donde se encuentran los pájaros, donde sus propietarios se esfuerzan en que el pájaro tenga un entorno agradable. Saliendo del habitáculo de los pájaros cantores, que cuenta con pequeñas cascadas y una pequeña selva , nos encontramos con una sala de incubadoras, donde se ven a unos polluelos y huevos de guacamayos verdes y rojos de unos pocos días y de otras especies. Mientras nos dirigimos a otro espacio del parque, su gerente nos muestra una pareja de tucanes con unos preciosos ojos que, por su rareza y colorido, espera con gran ilusión que hayan puesto huevos en el nido que comparten. Entrando en la única construcción realizada con materiales de obra, nos encontramos con un pequeño bar donde los visitantes pueden consumir alguna bebida antes de entrar al gran espectáculo donde los pájaros artistas mostraran algunas de sus habilidades tras haber estado toda la tarde tomando el fresco.
El propietario nos explica que no les gusta la idea del zoo, en el Jardín del Papagayo no existen pájaros esclavizados con un trabajo definitivo que hacer miles de veces en su vida, sino que, a la edad de los cinco años pasan al criadero donde se les dan todas las facilidades para reproducirse, dado que, muchos de ellos se encuentran en peligro de extinción, o incluso están extinguidos en la naturaleza, por la cual cosa los propietarios se han impuesto la obligación de criarlos con tal de protegerlos de la extinción definitiva de algunas de estas especies. Del loro que nos muestra, valorado en el mercado en un millón y medio de pesetas, quedan en el mundo unas mil especies en la actualidad, las selvas en las que vivía en México ya no existen, y es codiciado y cazado por sus llamativos colores, hecho que conlleva que los nativos o furtivos persigan, hasta la extenuación a estas especies, o simplemente rompan sus nidos para posteriormente venderlas en mercados ilegales y favores que compensan balanzas de pago desequilibradas. Afortunadamente, tanto la disminución de la especie como la captura ilegal de especies se ha conseguido frenar por la acción de los gobiernos y los tratados internacionales donde están adscritos todos los países civilizados. El parque, es visitado especialmente a las últimas horas de la tarde, cuando los turistas salen de la playa y cada vez más colegios acuden con los niños para contemplar una clase de ciencias en directo, a la vez que estan varias horas en contacto con la naturaleza, que contemplan estupefactos como las tarántulas engullen saltamontes, a los pequeños caimanes o las iguanas dentro de sus vitrinas y posteriormente acariciar loros y guacamayos amigables como Cásper, al que podemos ver en la foto. En el Jardín del Papagayo conviven en armonía las especies con el respeto a la naturaleza, y las magníficas explicaciones del guía ayudan además en la función formativa de las personas.
|
|
|
|
|
©1996-2005
Vinaròs News
http://news.vinaros.net news@vinaros.net
