Vinaròs News - El Partenón

Ha estat noticia nacional la destrossa provocada per un nombrós grup de joves a Pozuelo, que van acabar el botellón amb greus enfrontaments amb la polícia.

Posteriorment, s’ha sabut que les sancions posades als més violents han estat uns dies de reclusió parcial a casa (tornar abans de les 22 hores quan vagen de festa) i la promesa de portar-se be. Segurament els jutgtes confien en la bondat de la naturalesa humana i el rigor de les families dels inculpats. Una altra cosa serà que aquesta mateixa opinió siga la dels condemnats i els seus pares, i que realment estiguen disposats a treure’n aprenentatges positius.

De moment, ha sorprés saber que la majoria dels advocats defensors de les families han presentat recurs contra la condemna a instàncies dels seus clients, els pares dels implicats han protestat per la duresa de les mesures contra els fills. Com que són tan bons estudiants, segons diuen, segurament que esperaven alguna mena d’homehatge de l’ajuntament pel seu comportament.

Deixant de costat que cadascú és lliure de valorar el món segons la seva conciència li dicte, hem de considerar que aquests fets de Pozuelo no amaguen una simple bretolada o un canvi de costums en la manera de gaudir dels nostres joves, més si considerem que els pares afectats semblen entendre i esperonar el comportament de la següent generació.

L’alcool i les borratxeres han format part, per desgracia, del nostre paissatge festiun des de temps immemorials. Per a moltes persones dels nostres àmbits anar de festa és, encara avui, fartar-se de productes espiritosos fins a perdre el sentit. Si és cert que això no ha canviat, si que hi trobo una diferència substancial els darrers anys: la consideració social d’aquestos actes i les seves consequències per al futur dels reincidents. Mentre que abans tothom tenia clar que l’excés d’alcool era un estat lamentable que hi havia que intenar evitar , avui dia s’ha institucionalitzat com una forma de demostrar la marxa que pot arribar a aguantar una persona, v alorant-se per tant socialment com la mesura de la seva capacitat festera davant els amics. Quant més begues i més t’emborratxes, més divertit i popular seràs per anar de festa: “alcohol, alcohol alcohol, hemos venido a emborracharnos, el resultado nos da igual”, cantava l’afició (¿) al camp del Càdis, crit de guerra que s’ha escampat pel món civilitzat.

Lamentable. I dic lamentable perquè no estem parlant de salut, ni d’oci ric i alternatiu, o almenys no solament d’això. Estem parlant de valors, de principis morals i d’actituds davant la vida. M’imagino la dificultat en la que es deu trobar en aquest ambient qualsevol jove que no vulga beure fins a caure de cul o que pretenga dedicar el seu temps lliure a alguna activitat més creativa i saludable. Menys bonic , s’haurà d’escoltar de tot, per la mateixa presió de grup que els adolescents acaben provant tot allò que els ofereixen quan és el grup de relació els qui els ho planteja com una prova de maduresa que cal transitar.

I mentres tant la societat en general acceptem com inevitables aquestes proves, deixant que siguen els macarretes i els xulets de barri els qui vagen marcant les vies d’evolució de la nostra joventut.

Em donen llàstima aquestos pares que ho comporten tot als seus fill, siga quina siga la bretolada que facin. Ja s’ho trobaran, seràn les primeres víctimes del jove consentit, sense límits i sense valors socials. La pròpia familia sol ser el primer àmbit que someten als seus capricis, als qui fan passar per l’adressador d’unes necessitats insaciables i irrefrenables. Després vindràn les lamentacions o la culpabilització de la societat. Però ja haurem fet tard.

Durant est estiu he anat repassant l'estat actual i el que seria desitjable de cara al futur de les dos carreteres que han entrat "en conflicte" arran del traçat de l'A68 que, finalment, no acabarà ni a Tarragona ni a Vinaròs, ho farà a la Jana.

Per tancar esta trilogia, us parlo de la carretera que uneix transversalment les anomenades quatre comarques ebrenques i el nord del País Valencià, és la C-12 o també coneguda popularment com l'Eix de l'Ebre.

És una carretera que va d'Amposta fins a Lleida. Forma part de l'eix occidental dividit en els trams Amposta - Lleida i Lleida - Àger, aquest últim tram ja com a C-13. La C-12 comença a la LL-12, a l'enllaç amb l'AP-2, a partir d'aquí va en direcció a l'Ebre, a l'altura de Flix, voreja Ascó, passa el congost del Pas de l'Ase, Móra la Nova, creua l'Ebre per Benifallet i segueix el marge dret del riu fins a Tortosa i finalment voreja Amposta fins a connectar amb la N-340.

Aquest eix està constituït per trams nous o aprofitant carreteres existents, Els trams des de la LL-12 fins Llardecans, i de Maials a Flix són nous, d'Ascó fins a Benifallet s'aprofiten carreteres locals i la resta del tram fins Amposta, és tram existent. Aquest eix està en projecte desdoblar-lo en autovia des de Lleida fins a Amposta connectant la N-340 - A-7.

Des de Tortosa parteix la T-332 que uneix la capital del Baix Ebre amb Ulldecona i segueix fins a Vinaròs, una carretera que actualment està en obres i ben prompte reduirà sensiblement les distàncies entre aquests municipis i, de retruc, també, amb Alcanar i Santa Bàrbara. La connexió d'esta carretera amb les futures autovies A-7 i A-68 s'ha de tindre molt en compte, quan arriben a les nostres comarques, si és que nosaltres ho podem vore. Esperem que sí.

Vaig a Morella el dia 15 d’agost, dia de l’Assumpció, a la tarda, que és un dia assenyalat al Nord valencià i encara en molts altres pobles de la Ilercavònia, perquè és la festa major i com qui diu tothom és al cau. Però no hi ha res com escampar la boira per superar el dinar oficial de la festa grossa.
L’aparcament amb què va dotar-se la ciutat ja fa temps és ple, de manera que l’atractiu turístic continua en funcionament. Com habitualment, aparco tan a prop com puc de la porta dels Estudis, que és la que queda més lluny dels accessos però més a prop del rovell de l’ou.
Em decideixo per visitar el complex arquitectònic més enlairat: el castell, on fa anys que no poso els peus. Des de la porta dels Estudis s’hi accedeix sense més dificultat que les costes que s’han de pujar per arribar-hi. A l’entrada no fan cap cas del meu carnet de docent expedit pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya i em cobren l’entrada de turista: 2 €.
La visita comença per un mig reconstruït claustre del convent franciscà: les arcades reconstruïdes donen idea del que devia ser el recinte, en un racó del qual es pot observar la pintura mural de la dansa de la Mort, una autèntica relíquia de la cultura medieval que increïblement continua existint en un lloc que, ja des del començament, dóna la impressió del devastament a què l’ha sotmès el temps.
Al que un dia va ser l’església del convent, igualment reconstruïda de l’anorreament total, en què un llunyà dia van reunir-se les Corts Valencianes que feien les primeres passetes cap a l’autonomia actual, que de passes grosses encara és dia que se’n facen, hi ha una exposició que vol donar a conèixer el recinte: les etapes històriques per què ha passat i els personatges que hi són vinculats: Balasc d’Alagó, Jaume I, Carles de Viana… Cabrera… Hi ha turistes volenterosos de fer la visita al penyal del castell, siga per interès cultural, siga per matar la tarda. L’ascensió al castell en demostra la inacessibilitat, la inexpugnabilitat de què s’ha fet famós al llarg del temps. I unes quantes coses més.
Es veu que s’hi ha començat a treballar per fer-hi un parador de turisme, que ha d’ocupar les dependències del convent i els annexos quarters vuitcentistes, totalment rònecs en l’actualitat. Alguns cartells grocs de l’administració estatal així ho indiquen una vegada es comença a entrar al recinte estricte del castell. Pràcticament des del començament fins al capdamunt de tot del recorregut, exceptuant un tram condicionat per la Diputació de Castelló, tot l’itinerari és un pedregal, que va deteriorant-se a mesura que es va ascendint. A la part baixa del recinte, en una esplanada, hi una una solitària estàtua de bronze de Ramon Cabrera, el cabdill carlista, a cavall. Als peus del cavall, hi ha una inscripció commemorativa que hi fa referència, com més tard el visitant pot trobar alguna altra inscripció que hi fa referència. A mi, aquesta estàtua de Cabrera em fa el mateix efecte estètic que la de Benet XIII al castell de Peníscola: d’un barroquisme impressionita recarregat, molt en la línia de l’estil recurrent del discurs històric oficial, de grans personalitats al capdavall vingudes al fracàs i la rendició prèvia dimissió del caràcter del país. Cabrera pot alimentar la llegenda del castell carlista més difícil d’abatre per al liberalisme espanyol, això no obstant es tractava d’un militar sanguinari i ultramuntà, sembrador d’una llavor nefasta, que més tard, ja a l’exili anglès, va abraçar la causa contra la qual havia combatut acèrrimament. Incomprensible com se’l pot honorar justament allà on va fer-se fort si no es té en compte la història posterior.
Però el més estentori de la visita és la deixadesa en què es troba el recorregut i encara les infraestructures del castell si és que es pot parlar en aquests termes. Per a mi, això es símptoma inequívoc de la relació existent entre el monument militar i l’administració que n’és propietària. Tractant-se d’un recinte propietat de l’Estat espanyol, queda clar que és un castell que aquest mateix estat va haver de conquerir en un moment o altre. Així seria el manteniment si es tractés d’un castell des d’on aquest mateix estat s’hagués projectat, s’hagués desenvolupat! En aquest sentit, la figura de Cabrera és ben eloqüent.

Com eloquüents són els canvis administratius en la gestió del recinte i el contenciós entre l’ajuntament i la diputació fabrista per aquesta raó. Aquests canvis, igualment, posen en evidència la debilitat política del país. En els països amb unes estructures polítiques consolidades, aquestes coses no són moneda de canvi de la lluita política pel control de parcel·les de poder. I més en el terreny cultural, que és el terreny al qual pertany avui la cosa. En aquest país nostre, les administracions han de consorciar-se per tirar endavant infraestructres culturals d’una certa entitat, o bé quedar a la mercè dels del mànec de la paella. Si, a més, la infraestructura en questió és moneda de canvi de les tensions entre administracions, i Morella no és qualsevol municipi en aquest sentit, això se sap per poc que es conega sobre el terreny, el tema pot considerar-se tècnicament a mal borràs. Potser sí que el parador acabarà sent realitat. Avui, el veig materialment cru.

Descendit del capdamunt desèrtic i inhòspit del castell, on ni tan sols oneja una mala bandera, com se suposa que hauria d’onejar en un lloc com aquest, passo per fora de l’Arxiprestal, tota una joia arquitectònica del gòtic català (altres en diuen mediterrani, per allò dels eufemismes despersonalitzadors). Més avall, al carrer de Balasc d’Alagó, que és el veritable nervi de la vida morellana, em trobo enmig del ball dels pelegrins, que interpreten xiquets vestits convenientment. El carrer és ple com un ou, com correspon a la festa morellana. Enmig de la gentada encara em topeto amb el meu Lluís Meseguer, que té xiquets ballant i para compte de la càmera de vídeo. Encreuem un inici de conversa quan les gaites comencen a sonar, el ball es posa en dansa i dansants i públic comencen a evolucionar cap al pla dels Estudis. Desapareix i veig que és moment de fer via no fos cas que més tard em costés més arribar fins a l’eixida.

D’una manera o altra, doncs, Morella torna a presentar-se atractiva, propera, coneguda en la seua especial configuració, que la dota d’una personalitat acusadíssima, que els morellans cultiven amb absoluta naturalitat. Tres dies abans, Ignasi Riera parla a l’Avui de la seua visita d’enguany a Morella, aquell lloc que, segons ell mateix, potser va arribar a existir. I es pregunta si no seria bo que l’esquerra valenciana no comencés a fer memòria i autocrítica de com des del començament d’aquelles Corts morellanes d’inicis dels 80 han pogut fer cap a la situacio política actual. M’hi jugo un pèsol que el mateix exemple morellà, amb el castell i un acadèmic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua retrobats la mateixa tarda, diu d’allò més de com han anat les coses.

Editorial Onada de Benicarló (al Baix Maestratr de Castelló) ha publicat darrerament, ja fa uns dies, uns llibres ; avui destaquem dos títols que pensem tenen una força mgistral i gairebé màgica ...d´aquestes forces que s´agafen al terra i que d´ella trauem, per oferir-nos,m el millor.

Onada edicions va néixer el juny de 2003 i Miquel Àngel Pradilla, un dels responsables del projecte, ens explica que:” l'editorial es centra en el territori del nord del País Valencià i del sud del Principat, el que serien les comarques de la diòcesi de Tortosa. Té la voluntat de fer d'anella d'enllaç per crear un trànsit amable entre ambdos territoris, a través d'una edició de qualitat”. Tot i això en Pradilla explica també les dificultats:” 'Som una zona condemnada a una certa marginalitat administrativa i estem molt allunyats dels circuïts comunicatius. Per això, una part important dels nostres productes van dirigits a la difusió i promoció patrimonial en sentit ampli: històric, arquitectònic, natural...”.

Emeteri Fabregat i Antoni López s´apropen a l´únic poble del Delta de L´Ebre creat fruit de la colonització que va impulsar el règim dictatorial de Franco. Aquell projecte volia anar a més i convertir-se amb una mena d´emblema de la política social franquista....tot i que, segons es pot extraure de la lectura, els beneficiats de tot aquest projecte que pretenia anar a més i engrandir-se van ésser els qustre terratinents de sempre, mentre que els camperols es van quedar amb les engrunes, tal com escriuen textualment els dos autors.

Emeteri Fabregat és professor a l´Institut d´Ensenyament Secundatri de Roquetes a més de col-laborador de projectyes de recerca universitària; he estudiat e investigat la història econòmica i la demografia de les Terres de l´Ebre. Actualment centra les seves investigacions amb la confluència dels factors humans , econòmics i ecològics al voltant del fenèmen agrnòmic de l´arròs. Per una altra banda, en Antoni López, és arquitecte i estudia el patrimoni cultural , és autor de la Guia d´Arquitectura de la Demarcació de l´Ebre que li va editar el Col-legi d´Arquitectes de Catalunya.

El llibre analitza quina i com és la relació entre els riberencs i el riu Ebre....aquesta no és la mateiza que ara fa uns anys,(mig segle) ni debon tros...per això l´autora s´ha endinsat amb l´actual situació que ha esdevingut amb una progresiva separació dels riberencs de la realitat del riu com a eix de vertebració natural.....L´autora ens dona a entendre que s´ha entès malament la modernitat envers el riu....així s´ha pretés domesticar les aigües de l´Ebre amb embassaments....tot això afecta a l´economia,les costums i la vida del propi riu. Montserrat Boquera escriu.” ...actualment,la impressió que ens enduem és la d´unes aigües completament estancades sense moviment, com a màxim solcades per una barca a motor....”.

Tot i això i sota aquest ambient sí que ha esdevingut una identitat ben forta i ferma a les Terres de l´ebre, aquesta identitat s´ha ficat a prova arran de l´amenaça del trasvassament:”...la lluita antitransvasament va trobar en l´Ebre amenaçat el símbol d´identitat perfecte per al ressorgiment del caràcter ebrenc d´una generació,encara present,de quan “lo riu era vida” “.

L´autora, Montserrat Boquera, és llicenciada amb Antropologia Social i Cultural i doctora en antropologia per la Universitat Rovira i Virgili. A més, és coautora del llibre De la saboga al silur: pescadors fluvials de l´ebre a Tivenys(2001).

Escric aquest article quan encara tinc seqüeles evidents (en forma d’herpes labial) degut al cansament de la nostra estada a París. Van ser setmana intensa. Set dies movent-nos per la Ciutat de la Llum majoritàriament a peu, que és la millor manera de conèixer els llocs que visites.

Quan vas a fer turisme per primer cop a la capital de França hi ha coses que no pots deixar de veure: la Tour Eiffel, l’Arc del Triomf de l’Étoile, el museu del Louvre, el palau i jardins de Versailles, la Notre Dame, le Sacré Coeur, etc.

Però és evident que París no és només això. París té barris que, per si sols, tenen prou motius per a ser visitats i passejar de forma relaxada pels seus carreres i gaudir de tots els aspectes que ofereixen.

Les vacances d’aquest any van ser planificades amb l’antelació suficient per a lligar tots els detalls. Calia concertar l’apartament per al mes d’agost, reservar les places als vols i, sobre tot, fer-te una idea de tot el que podies arribar a veure. Només confirmar que el destí de les nostres vacances seria la capital francesa, ja vaig comprar-li una guia a la meva dona, ja que seria ella l’encarregada de planificar els dies de la nostra permanència.

No sé si us passa a vosaltres però quan he d’anar a algun lloc o acabo d’arribar-hi, sóc molt més receptiu a les informacions que surten pels mitjans informatius: televisió, ràdio, revistes, etc. Una de les coses que més bé em va parèixer, va ser quan vaig escoltar que París disposava de lavabos públics. És evident que de tant en tant en cal fer-ne ús i, de vegades resulta un problema. La solució més immediata és entrar a un bar, fer una cervesa i anar al lavabo. Però a París, una cervesa (el que aquí denominem canya), no sol costar menys de 3,5 euros. Així, visitar molt els bars, pot arribar a desequilibrar el pressupost assignat per al viatge. Però no a tot París el preu de les begudes és igual. De fet passa a qualsevol ciutat o poble. A les zones turístiques és on la diferència de preus respecte als d’aquí és més gran. Així, un refresc al costat dels famosos magatzems Lafayette costa 5 euros. En canvi, al barri on hi viu una mescla de pobles, com per exemple el magrebí, l’indi o el pakistanès, a tocar del barri de Montmartre, una cervesa “només” costa 2,5 euros. Cal afegir que només funcionaven un 50 % dels lavabos que vam trobar...

Montmartre és sense cap mena de dubte un dels baris més típics de la capital francesa. Darrera del Sacré Coeur s’hi troba tot un bullici de gent. Els uns hi arriben atrets per l’encant d’aquell racó de la ciutat i els altres miren de fer-hi negoci. Entre aquests darrers s’hi veuen caricaturistes, retalladors d’ombres (en un minut retallen el teu perfil d’un paper negre), pintors, etc. També hi ha el cabaret de la Boheme i tota mena de comerços i galeries d’art. Prop d’allí el “barri roig de París”, Pigalle, on es concentra la majoria d’establiments relacionats amb el sexe de la capital francesa. És el lloc on es troba el cabaret més famós: le Molin Rouge, que ja ha complert els 120 anys!

Però a l’altre costat de París, a la riba esquerra del riu Sena, hi ha d’altres barris no menys emblemàtics: el barri Llatí i Montparnasse.

Del primer, segurament, els edificis més coneguts són la universitat de la Sorbonne, el Capitol dels “grans homes” de França, on descansen la majoria dels personatges il·lustres de l’estat gal i els jardins i palau de Luxemburg, avui seu del Senat francès. El boulevard Sant Germain és la seva principal avinguda que concentra moltes de les grans firmes de moda i complements de fama internacional. Aquesta avinguda ens farà de nexe d’unió amb l’altre gran barri del S del Sena: Montparnasse.

Montparnasse és la contraposició al barri de Montmartre. Allí hi vivien els intel·lectuals parisencs. Ens produïa un goig especial trobar la plaça de Catalunya (bé allí es diu de la Catalogne) i , per sorpresa nostra, hi vàrem trobar un edifici d’habitatges dissenyat per uns dels millors arquitectes que ha tingut el nostre país: Ricard Bofill. També trobarem la plaça de Pablo Picasso, plena de cafeteries on els intel·lectuals solien anar a fer-la petar, es a dir, on s’organitzaven veritables tertúlies. No ens poguérem resistir a la temptació de visitar el cementiri del barri, on hi ha enterrats bona part d’aquests famosos. El temps no ens donà per a gaire, però va ser suficient per a trobar les tombes del filòsof i escriptor radical d’esquerres Jean Paul Sartre i la seva parella Simone de Beauvoir, també filòsofa i del premi Nobel de literatura, l’irlandès Samuel Beckett. Cal destacar l’absència de qualsevol símbol religiós d’ambdues tombes, així com els missatges que deixen els visitants escrits en qualsevol tipus de paper, fins i tot en bitllets de metro.

El día 13 de Septiembre de 2.009, se cumplió el CENTENARIO, de la fecha del nacimiento de la persona de D. Salvador Fontcuberta Lores, considerado por las gentes, y sin duda alguna al respecto, como el más universal de todos los benicarlandos. Su fallecimiento, ocurrido en Castellón el día 3 de abril de 1.993, ha propiciado que resten sin valorar en su justa medida, los innumerables méritos a los que se hizo acreedor, ni tampoco recibir el público homenaje de su pueblo, y de todos aquellos conciudadanos, quienes directa o indirectamente, resultaron beneficiados de la labor de D. Salvador Fontcuberta Lores. El tiempo transcurre, y de igual manera que son recordados por los benicarlandos aquellos anuncios televisivos de los años 1.959, sobre “paños Bambara de S. Foncuberta de Benicarló”, en igual modo, son muchos los benicarlandos que se preguntan acerca del anonimato de la persona y de la obra empresarial de S. Fontcuberta. Constituiría una forma de restaurar el merecido homenaje y consideración de todos los benicarlandos, el aprovechar el Centenario de su nacimiento, para que por parte del Municipio y las entidades oficiales que se corresponda, con independencia de otorgarle cuantas distinciones públicas consideren, se procediera asimismo a la organización de Seminarios, conferencias, ect., a fin de conocer la totalidad de los benicarlandos, la persona, la obra empresarial, y demás, que distinguieron al benicarlando ilustre de D. Salvador Fontcuberta Lores. Constituye por lo tanto la vida y la obra empresarial de D. Salvador Fontcuberta Lores, un acervo de la sociedad benicarlanda, el cual que debe ser reconocido por todos en su justa dimensión; los benicarlandos debemos esforzarnos en este reconocimiento.

La Associació de Veïns “Té Roqué” denuncia que el Ayuntamiento de Traiguera ha puesto en exposición pública un proyecto antes de haberse hecho efectiva su entrada oficial en el Ayuntamiento. Este proyecto forma parte de la Licencia Ambiental que se tramita para la implantación de la Planta de Gas Licuado del Petróleo (GLP) en el término municipal de Traiguera. Es evidenciador de la rigurosidad con la que se está tramitando esta planta que la exposición pública tiene fecha del 24 de agosto y el mencionado proyecto entró en el registro del Ayuntamiento, el 2 de septiembre, lo que la entidad considera claramente irregular. Desde Te Roque consideramos que “el Ayuntamiento no se ha personado en la Declaración de Interés Comunitario (DIC), por lo que no se ha preocupado en absoluto ni de por donde van a circular los camiones cargados con material peligroso, ni del ruido que pueda producir la planta de GLP al sobrepasar los límites permitidos, pudiendo perjudicar a las granjas ubicadas a su alrededor. Tampoco parece importarle demasiado el alto riesgo de incendio y explosión debido a la gran cantidad de GLP almacenado en la planta (625.650 Kg.). Otro aspecto donde queda clara su poca habilidad y diligencia hacia la población es en el canon económico por el uso y aprovechamiento de un espacio natural rústico de nuestro término municipal. Té Roqué informa que dentro de nuestra oposición a esta innecesaria inversión, las alegaciones presentadas por la entidad han obligado a la empresa a aumentar el pago del canon de los 306.400 € inicialmente propuestos a 547.090 €. Es decir que gracias al trabajo de la asociación el pueblo va a ingresar 240.690 € más de lo que el equipo de gobierno estaba dispuesto a ingresar. Vergonzoso. Lo que nos hace pensar que desde el Ayuntamiento se defienden los intereses de Barrachina Inversiones y Servicios por encima de los del propio municipio.

La liga (visc, vesc), usada en el parany, ha sido utilizada desde antaño en los países europeos para capturar todo tipo de aves. Sin embargo, en el siglo XIX fue prohibida en Inglaterra, en la década de los 20 del siglo pasado en Irlanda y poco después en Alemania. Ahora, afortunadamente, está prohibida en toda Europa desde hace muchos años, Comunidad Valenciana incluida. Figura expresamente la prohibición de utilizar la liga en la legislación europea y estatal y, a día de hoy, en la valenciana. Por ello, la asociación no entiende cómo el Consell pretende persistir en errores del pasado que conllevaron un largo proceso judicial y tres sentencias (TSJ, Supremo y Tribunal de la Unión Europea) en contra del parany por ser un método de caza contrario a derecho. Es más, lamenta que el Consell ignore a las ONGs medioambientales, con las que no se reúne a dialogar, y tenga además la indecencia de indicar que el parany será “siempre compatible con el conjunto del ordenamiento jurídico y, en concreto, con las necesidades de protección del medio ambiente y conservación de las especies”. Afirmación indecente al conocer la administración valenciana la claridad exquisita con la que las sentencias judiciales prohíben el parany. EL PARANY Y SUS AVANCES CIENTÍFICOS MATAN ENTRE UN MILLÓN Y MEDIO Y DOS MILLONES Y MEDIO DE AVES PROTEGIDAS POR LA LEY EN UN MES. La liga (visc) milagrosa propuesta ahora es igual de no selectiva que las anteriores, ya que capturan exactamente el mismo tipo de aves. No hay avance científico o técnico alguno a la hora de seleccionar las aves e impedir que las protegidas sean capturadas junto con los tordos, que son las supuestas aves objeto de caza. GECEN recuerda que el tordo se puede cazar con escopeta y que ésta es selectiva al poder seleccionar las aves objeto de caza. Cuando un cazador entra en la no selectividad cinegética y dispara, por ejemplo, contra un águila se le retira (supuestamente) la licencia. La no selectividad equivale a ilegalidad y esto es lo que sucede con el parany, no puede seleccionar las aves objeto de caza, captura de todo y, además, todos somos sabedores de dónde acaban dichas aves protegidas cuando son capturadas, en la sartén o en la paella.

Columna crítica, Joan Ferré-		Columna saludable, Adolfo Cabadés
Parlem de valor		Alarma exagerada ante la Gripe A

Ilercavònia,,Vicent Sanz.-		Columna literària, Alicia Coscollano
Morella		Violències invisibles

Cròniques des del Canà, Joaquim Buj		Columna histórica, Alfred Gómez.-
L'Eix de l'Ebre		El nacimiento de Vinaròs en el aniversario de la Carta-Pobla

Vora l´Ebre, J.Ferré Verge.-		Ágora de los lectores.-
París típic i tòpic		Proyecto Castor, Plataforma Terres Sénia
		Concert de Cor do Capo
La columna de Sussanna Anglés.-		Partits polítics
El món d´Onada
		Imágenes para la historia
Des de l´aire
		Acrópolis humorística ;-))
		El tío Dorico, por Juan Gost

Edició 321- Del 14 al 27 de setembre de 2.009

Violències invisibles